El "moro" de la música.

Un relat de: Jota de trèvols
En arribar la nit, l’Afroz agafa el seu acordió de la part del darrera de la botiga del seu oncle i es disposa a ser rellevat pel seu cosí. Porta una jornada laboral esgotadora, però el que toca fer ara, li fa renovar energies.

Ja fa un temps, va aconseguir que els seus pares li permetessin sortir a tocar per les terrasses del Born de Barcelona amb l’excusa de que era una manera de treure diners per les seves despeses, tot i que en el fons, tots saben que no és per això que ho fa.

Quan es penja l’acordió i comença a tocar, viatja a mons imaginaris, que no existeixen. Quan toca, la gent pensa que riu d’ell, asseguts a les cadires prenent begudes i parlant de coses irrellevants. Es transforma en “el moro de la música”. Ben poc l’importa al Afroz que pensin que es àrab en comptes de pakistanès. L’important de tot això, és que mentre totes aquelles persones pensen que es burlen d’ell, ell està sent el centre d’atenció. Estan sentit la seva música, és el “moro”, sí, però també és “el de la música” i aquest epítet, molts l’han cobdiciat i pocs ho han aconseguit. Sense que se’n adonin, l’estan enlairant al cel. I l’Afroz tanca els ulls en començar un tema nou, i es trasllada al riu on es banyava a la seva infància.

La Leni, avorrida mira com el seu germà petit, l’Ollie llença la seva joguina a terra. De sobte, sent una melodia que la crida. En girar-se, veu com un senyor de pell fosca estira i arronsa un a capsa arrugada. Sense dir cap paraula, s’aixeca de la taula, on estava amb els seus pares i li fa senyes al seu germanet per que observi l’estrany instrument. A Alemanya mai no havia vist ningú tocar res semblant, i la curiositat l’empeny cada vegada més a apropar-se. L’Ollie, en veure la seva germana, la persegueix a la recerca de noves aventures. S’espanta una mica en veure aquell senyor tan fosc al començament, però li agrada com fa que soni aquella capsa.
I comença a ballar.

En Jordi està a la terrassa del “Al sud” fent una cervesa amb la seva millor amiga, la Tere. No està de gaire bon humor, té alguns problemes que no es pot treure del cap, i la impotència de no poder resoldre el que considera injust l’atabala. Però quan aixeca el cap veu a una nena rossa i al seu germà petit, plantats davant un noi marroquí amb un acordió. Els dos infants semblen trasbalsats d’alegria quan alhora, com connectats pel mateix instint, comencen a ballar al so del instrument. La Tere, que se’n adona que en Jordi no li fa cas, es gira i comprèn per que el seu amic estava en altre món. A en Jordi li fa gràcia que el moro de la música aquest haguí conquerit als dos marrecs amb les seves cançons, mentre els pares de les criatures, clarament estrangers, ni se’n adonen que els seus fills estan fent un espectacle digne d’admirar al bell mig de la plaça. Es pregunta si els hi farà cap gràcia, quan ho vegin. Mentrestant el noi del acordió deixa al nen petit tocar una miqueta, per veure com d’estar un xic espantat, passa a tocar sense por i amb una alegria només trobada en els nens més innocents.

I sense saber-ho, tots junts, excepte els pares alemanys, es troben al Pakistan, ballant, cantant, tararejant, melodies , que només l’Afroz havia sentit abans.

Comentaris

  • Anar observant des de l'ànima a cada persona...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 20-10-2012

    ...això és el que l'autor fa al relat.
    Trobar aquesta poesia que és que les persones busquen persones per ser i per viure des d'els colors és genial. Jo, de tu, faria un llibre de relats basats en això.

    (i no comento faltes de córrer -no és cap cursa, la inspiració, que quan ha reposat es pot revisar...em fara p. cas!- i d'ortografia...ai, el jovent!) (hi ha ímpetus inimpetusables -invento molt, au!)

    Mena (hehe)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

14863 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)