Orígens.

Un relat de: Jota de trèvols
I cada agost igual. El mateix sentiment de deute. El mateix patir de nostàlgia. El trobar a faltar aquell mirar-te als ulls i veure els meus orígens . Aquell saber que no estic sol. Que no era l’únic de la família fet d’aquesta pasta. Aquell no recordar com era aquella pasta. Aquell recordar no rendir-me, aixecar-me, bufar al món i plantar cara. El sentiment d’immortalitat. L’adrenalina de la competició. De millorar cada vegada més. D’emprendre un camí sense fi. De créixer, de ser cada cop més gran, més fort, més alt.

Aquell sentiment de portar amb orgull el meu cognom. Aquell senyor ancià que tot i restar pansit pel pas dels anys encara deixava anar un aura de força, de respecte, de no rendir-se. Quan aquell maleït senyor d’Alemanya va vindre a emportar-se els teus records, tothom patia en veure’t . Ja no els recordaves. Els miraves com a estranys. Com si mai no haguessin existit. Però això no passava amb mi. A mi em recordaves, sabies qui era, em somreies com sempre ho havies fet, em preguntaves per les meves curses, pels meus reptes, per les meves victòries. Sempre donaves per suposat que mai no havia fracassat, i que si ho feia sabria trobar el triomf en la derrota.

Així m’ho vas fer saber. De tot s’aprèn. De totes bandes millorem. Vivim pensant que el temps només ens deteriora, com màquines de les quals els engranatges van espatllant-se a poc a poc, com si només visquéssim amb un temps prestat. Però no és així. Cada cop som millors, el nostre cos i la nostra ment recorda el que necessitem, el que ens fa millors.

I per això t’encordaves de mi. Reflectia la imatge del campió que amagaves a dins, aquella bèstia de temps passats que no tenia por d’enfilar-se a un penya-segat i llençar-se al mar. Sabies que no moriries mentre jo estigués aquí. Mentre jo recordes el que em vas mostrar. Mentre jo continués mostrant als propers membres de la família que rendir-se no està permès en el nostre món.

Un món de lluitadors. De somiadors. De gent que pot veure amb els seus ulls tancats, i que pot llegir en els dels altres.

Cada agost et recordo avi. Allà on estiguis. No em rendeixo, el teu somriure, els teus llavis ben oberts, les celles gruixudes que poden arquejar-se per mostrar la felicitat als altres, o contraure’s per incentivar la por i el respecte. Els ulls atents i observadors, que estudien tot allò que enregistren, per saber què m’envolta. El caràcter passiu que fa més fàcil la vida, que mostra als altres que no val la pena viure amb angoixa. L’ésser indòmit que no permet que el controlin, ni que ningú prengui la direcció de la meva vida.

El meu cognom avi, resta ben segur amb mi. D’això no tinguis cap dubte. La meva herència que no van ser diners, si no una cosa molt més important. Saber que m’estimaves, saber que em confiaves la teva ànima.

Saber que sóc un Salmerón. I amb orgull.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

13488 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)