Platonic Love

Un relat de: Jota de trèvols
Camines tranquil•lament pel carrer. Finalment has tingut un moment de pau, així que has decidit sortir a passejar per expulsar esperits dolents, col•locar bé els mobles de la ment.

De cop i volta, gires la mirada i allà està. El maniquí més bonic que hagis pogut veure mai. Restes petrificat, com si intentessis cercar la seva mirada, i tot i la seva falta d’expressivitat, trobes una senyal, crits ofegats que et criden, que et necessiten.

Fascinat per l’impossible, poses la teva mà al aparador, contra el vidre, esperant una resposta, sentir aquell amor platònic que t’ha dit que li fas falta, amb l’esperança d’un desemparat que ha rebut la senyal de que les portes del cel se li han obert.

Sense cap tipus d’avís, notes la seva mà, juntament amb la teva, només separades pel mirall, encara que això no impedeix que pugis sentir el caliu dels seus dits, la suavitat de la seva pell.

Forces la nota, esmicolant la lluna, trencant l’aparador, el fas bocins, en la cerca desesperada del contacte, del sentir més absolut.

Per quan te’n adones, has trencat tot el que aquell maniquí tenia, tot aquell artifici en el qual es sustentava, que li permetia ser com era, mostrar allò que mostrava.

Amb el cap abaixat, marxes sense entendre gaire bé què ha succeït, què has guanyat de tot això, o què has perdut, millor dit, quant de mal has infringit en allò que més desitjaves.

¿Ha valgut la pena?

Comentaris

  • Mil gràcies.[Ofensiu]
    Jota de trèvols | 22-07-2012

    Gràcies pel comentari, m'ajuden els anàlisis dels meus textos, per poder així millorar en els següents!!! Sempre que puc, intento endinsar al lector dins el text, que es pugi identificar amb algun sentiment que hagui tingut en algun moment. Obviament el maniquí no pertany al món real, està massa contextualitzat per la resta del aparador i no sabrà adaptar-se a allò que li espera fora.

    Bé, que per altra banda, no deixo de ser català! :P

    Gràcies.

  • Bon relat[Ofensiu]
    EnricMadrona | 22-07-2012 | Valoració: 9

    T'atreveixes amb la narració en segona persona del singular, la més difícil, la més complicada per introduir-hi diferents registres i temps. Però arrossega al lector: li proposes que el punt de vista del narrador sigui el seu, que el faci seu. M'ha agradat el símbol de maniquí que només té sentit dins l'aparador i separat del mon per un vindre, habitant d'un mon ideal o artificial que s'esfuma tant aviat com es confon amb el carrer. Dius que ets castellanoparlant, però escrius molt bé en català!

  • Aquest maleït vidre...[Ofensiu]
    Jota de trèvols | 20-07-2012

    ...que moltes vegades s'imposa entre les mans en aquest món una miqueta corrupte per moltes coses del es que ni som conscients, potser seriem d'allò més feliços si poguèssim viure sense ells, o potser seria massa caótic? Díficil de saber.

    Gràcies Joan =)

  • Més que platonic[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 18-07-2012 | Valoració: 10

    Suggerent. M'agrada lo dels "mobles de la ment"
    I m'agrada molt lo de les mans.... tacte...vidre...dos personatges....
    Crec i sento aquestes sensacions que molt bé descrius. Enhorabona !

  • Per Aleix[Ofensiu]
    Jota de trèvols | 14-07-2012

    Doncs estic molt d'acord amb tu, tot i que potser el context no ho permeti, l'amor pot restar sense ésser perjudicat. A més la impossibilitat d'aquest sempre fa que quedi per sempre més l'espina de si mai no és podrà resoldre.

  • Amor infinit[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-07-2012 | Valoració: 10

    Hi ha tantes menes d'amor! I per què no d'un maniquí? M'ha agradat aquesta metàfora i aquesta descripció breu i intensa d'un amor difícil. Els vidres de l'apàrador es trenquen, però l'amor resta intacte... o no? Una abraçada.

    Aleix

  • tot plegat una bona metàfora...[Ofensiu]
    joandemataro | 13-07-2012 | Valoració: 10

    de l'amor platònic, curiós amor, eh jota !! Un amor a distància, de somni però sense futur...

    gràcies pel teu comentari al meu poema, has estat molt amable
    seguim en conatcte, rep una abraçada maresmenca
    joan

  • Les coses són o han sigut com havia de ser[Ofensiu]
    Mena Guiga | 13-07-2012

    I si el maniquí ara és inexistent, fragmentat, malmès...era perquè tocava (hi ha qui diu 'així estava escrit' i ja m'enrotllaria amb el Destí i no cal, que som a l'estiu i això és més propi de tardes d'hivern i llargues converses davant llars de foc-opinió més que discutible, hehehehehe). En definitiva, que un maniquí és fred i tu hi buscaves el que -ara em tiro floretes, eh?- vaig escriure en un poema arrel d'una imatge d'unes nines de porcellana d'un RPV, fa unes setmanes (si vols a la meva pàgina ho trobes amb la imatge a sota amb el títol DIGUES ON ÉS). Els tres darrers versos diuen:

    'Porcellana d'hivern:
    On és el teu estiu?
    O l'intent de primavera?'

    (tampoc m'he passat amb les floretes, són petites i campestres...;-)) )

    Mena, i avui és Sant Joel i Sant Enric.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

15403 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)