Nowhere special.

Un relat de: Jota de trèvols
…i desperta.

Havent dormit al ras, vora el riu, mort de fred i amb la companya del cant dels insectes, retoma el seu camí a nosesapon.
Perdut entre verds i marrons, res no l’importa, la seva ment resta en blanc. Camina sense parar, sense rumb, només pel plaer de caminar i observar tot allò que l’envolta.
El mal dels bessons, el pes insuportable del quàdriceps, el picar del sol a la seva esquena... res d’això es tradueix a la seva ment com a símptoma d’esgotament. Vol arribar a alguna banda que no sap on es troba.
De sobte, troba una inscripció a la pedra que diu, “Gairebé el paradís”, i això li fa renéixer forces per doblar la intensitat de les seves passes llargues i segures.
A mig dia de camí, després de creuar rius i enfilar-se a arbres, arriba a la Pau. Bé, més aviat a la Calma.
Allà observa, quiet, com els arbres i la vegetació es deixen endur per la remor del vent. I ho veu clar. Deixar-se endur, fluir, ser un amb l’entorn, ser feliç amb el que tens, que el que tens et faci feliç. Mira com les papallones aletegen al voltant d’un matoll, l’abella es posa a una flor, i el saltamartí, l’única companyia que ha tingut durant el seu trajecte, aterra a la seva vora.
I ho veu clar. La Calma. Cel blau, aire pur, ment en verd.

I somriu. I ja no pot deixar de fer-ho.

Comentaris

  • Gràcies, com sempre.[Ofensiu]
    Jota de trèvols | 15-08-2012

    Pels vostres comentaris, que sempre són un afalac, ja que impliquen una lectura dels meus textos.

    I sí, és completament genial sentir de vegades com som més part de la natura tal cual, que no part de la ciutat i del món que ens hem creat. Estar realment en simbiosi amb la terra, dormir sense tantes comoditats i que tot i així t'ompli, sentir el mal d'haver d'aguantar els petits càstigs de la "mama" natura a canvi de poder gaudir dels múltiples beneficis que ens aporta. Sentir la Pau d'haver caminat un munt d'hores (sóc una mica béstia i sembla ser que ens vam passar...) i que aquell mal et faci sentir molt més bé del que ho faria comprarte un reproductor de música nou, un móvil, o qualsevol merda d'aquestes que semblen que no póguem viure sense elles.

    Un luxe que tots ens podem permetre, i que pocs ens donem.

  • La llibertat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 15-08-2012 | Valoració: 10

    He vist un cant a la llibertat, ple de verd i natura viva. Una salvatgina lleugerament ferida, però amb un somriure positiu que l'encomana. Breu i magnífic relat, on la natura i l'home es barregen en un gran còctel descriptiu. Emoció i aires de llibertat. Una abraçada.

    Aleix

  • Quasi estat alterat de consciència...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 14-08-2012

    ...i sense haver hagut de pendre res estimulant. GENIAL!!!!
    Quan et fons amb la natura, quan et parla, quan la sents amb so i color i llum i ombres, quan la comparteixes amb els altres éssers vius...és un gaudi i és un regal. Quelcom ancestral es desperta i, si es pot, ampliar-ne la magnitud...i cridar, riure, plorar, admirar i els ulls van cap el cel i les mans s'omplen d'energia de reconeixement. Uf!!!!!

    Mena (és que ho he viscuuuuuuut)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

13776 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)