Excuses (II part: la dona dels meus somnis).

Un relat de: Jota de trèvols
Cornellà de Llobregat, dimecres 17 d’octubre de 2012

A l’atenció de la Dra. Gómez.

Sento molt haver-li de dir que no podré assistir a la nostra sessió setmanal dels dimecres. Sóc molt conscient que el jutge va ser bastant clar en expressar que les nostres cites eren obligatòries, però ahir a la tarda, quan em dirigia a la classe d’iniciació a la narrativa (aquella que vostè em va recomanar per alliberar els meus desitjos) vaig creuar-me pel carrer amb la noia dels meus somnis, i no m’hi vaig poder estar de interessar-me per ella.

La vaig seguir una estona, a una distància prudencial, per que no volia espantar-la. Va estar una bona estona fent tombs pel centre, i semblava buscar pis de lloguer, ja que mirava tots els anuncis i en alguna ocasió va anar a alguna porteria a parlar per l’intèrfon, suposo que per informar-se.

En veure això, vaig omplir-me de forces per poder anar a parlar amb ella. Em vaig acostar mentre prenia un cafè a una terrassa i començant amb una excusa innocent, vaig saber dur la conversa fins allà on volia, quan em va dir, efectivament, que buscava un lloc per viure. En aquest punt, li vaig oferir fer una ullada al meu pis, que tinc buit des de ja fa temps al barri d’Horta. Va acceptar de seguida, doncs les condicions estaven força bé, i ens vam dirigir cap allà en quant vàrem acabar el cafè.

Marta. Les seves faccions suaus i delicades, les seves mans fines, els seus ulls vidriosos mentre demanava que no la lligués. No m’agradava haver-ho de fer, però no podia deixar-la anar, havia de ser meva per sempre més. Al cap i a la fi, ara es troba allà on tots dos volíem. Allà, a les golfes del meu pis, ella ha trobat a la fi on romandre i jo no hauré de patir per que ningú me la tregui mai. Vostè no pot imaginar l’alegria que em proporciona poder visitar-la sovint i observar el seu rostre pàl•lid, els seus llavis carnosos, liles. Meva per sempre més.

Espero que comprengui els meus motius, és bastant probable que no ens tornem a veure, però si tinc ocasió, tornarà a saber de mi. Li ben prometo.

Atentament.
Joan de Ribes Pérez.

Comentaris

  • Os pedrer. com deia l'avi[Ofensiu]
    bloodymaruja | 08-11-2012

    Sorprenent!! acollonidor!! no m'esperava el macabre final. Molt bé.

  • Psicopatia espongiforme.[Ofensiu]
    Jota de trèvols | 26-10-2012

    ja ho vaig dir al text anterior!!! És una feina que havia de fer, continuar aquella nota, i com que no volia fer algo tan típic, vaig optar per retorçar la ment del protagonista, i això va sortir.

  • Jota!!!!!!!!??????[Ofensiu]
    Mena Guiga | 25-10-2012

    Ara mostres la vena malalt mental?
    Caram!


    Ei, que molt bé, cada tipus de relat que es fa és per alguna cosa, ni que sigui només experimentació.

    Està bé saber que si mai ningú -noia bufona- busca pis, poden passar fets així...

    Mena

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

12738 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)