Sonen campanes de pau.

Un relat de: Jota de trèvols
- "Nang!!!"

La campana trencava el silenci sepulcral del temple. Suposadament si demanaves un desig en fer-la picar, es complia. Però ell no en tenia cap, ni en volia res.

No és que ho tingués tot, més aviat era que ja tot li donava igual. Era feliç allà on estava i tampoc creia massa en aquests tipus de supersticions.

Feia la vista enrere i recordava aquell fred matí de gener, a la consulta del metge. La mirada glaçada del oncòleg, quan li va diagnosticar aquell càncer terminal, el mateix que va acabar amb la vida del seu ésser més estimat, passant per un patiment enorme. Lluny de muntar un drama, va decidir deixar-ho tot, si és que mai havia tingut res.

Va deixar la feina, va treure tots els seus estalvis del banc, va vendre totes les seves pertinences, va comprar una llibreta, llapis i goma, i en arribar a casa seva, enfront d’un mapa del món, va llençar un dard. Tailàndia. – “Doncs au, Tailàndia serà”. I així va ser com va acabar aquí, havent agafat el primer vol que va poder. Un bon lloc per viure, si t’alliberes dels prejudicis. Gent encantadora, olors fortíssimes, estímuls per a l’esperit...

Poc després d’arribar a Bangkok va quedar enamorat d’aquell lloc. Bé, més aviat, dels seus temples. La pau que emanaven aquells espais, la història que guardaven.

El baix cost de la vida tai li va permetre dedicar-se a no fer res, a meditar, escriure, dibuixar... De seguida va agafar el costum d’anar cada dia pels matins a parlar amb els monjos després de les seves oracions.

Eren gent encantadora, molt interessada en altres cultures, i en aprendre coses noves, de caràcter afable, pacífic, amb un gran poder per transmetre quietud i serenitat al cor d’aquells amb qui parlaven. Es va fer ben amic de més d’un d’aquells entranyables senyors, i fins i tot l’iniciaven en el coneixement de la seva religió.

Ara per ara, enfront una de les campanes del temple, no pot dir que és feliç, però sí que està reconciliat amb la vida. No troba a faltar res, ni se’n penedeix de res del que ha fet al llarg d’aquesta. Pujat al cim del temple, observant la ciutat des de ben amunt, com una gàrgola que es cuida del seu territori, somriu.

Toca la campana, i el seu so trenca el silenci sepulcral del temple, està tot fet. La seva llibreta ja és plena amb tot el que ha viscut aquests últims dies, amb tot el que recorda de la seva vida anterior. Des de la seva posició privilegiada, pot veure les persones que es troben a terra, com si fossin formiguetes. Mira al cel, i recorda el patiment del seu avi, mort de la mateixa malaltia que ara l’assola. Sí que hi havia un desig, ara ho pensa. Encara ressona la campana quan ell ja cau. - “A mi no te m’emportaràs igual que vas emportar-te’l a ell, fill de puta”.

I somriu.

http://desmond.imageshack.us/Himg15/scaled.php?server=15&filename=img1425copia.jpg&res=landing

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

15316 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)