De peus a terra.

Un relat de: Jota de trèvols
Havia estat el seu habitat natural, casa seva, allà on passava hores i hores, fent voltes, pujant fins a tocar l’univers, baixant fins a fregar l’infern amb el nas. Aquell lloc havia estat el seu amor d’infància, des que va aprendre a arribar-hi , des que va aprendre a sentir la brisa al seu cabell, el reflugir del Sol a les seves galtes, el tacte dels núvols als seus turmells.

L’Àngel havia estimat el cel d’ençà que havia après a volar, des del moment en que va comprendre per a què servien aquelles extremitats, plenes de plomes, extenses, magnífiques, especials i úniques.

Ara això no es podria tornar a repetir mai més. Havia rebut “l’ajuda” que necessitava, havia estat reintegrat al món al qual pertanyia, el mateix que el rebutjaria en veure aquella herència del déu del vent, aquella senya d’identitat que marcava la seva procedència del regne del firmament.

Ara restava engarjolat per sempre més. Li havien dissenyat una vida “ideal” amb muller i fills, una feina respectable, un futur ben prometedor. Seria l’enveja de tot aquell que el conegués, seria conegut per tot mortal que somnies amb ascendir fins l’últim pis del gratacel més important de la ciutat. Però ell ja no somiava. Li havien arrencat aquesta capacitat, i l’únic lloc on volia ascendir era fins al seu únic amor, del que estaria per sempre més allunyat.

Lligat a terra, separat de allò que més volia, de la seva llibertat, privat de la seva dansa amb la Lluna i els estels, oblidat per sempre més pel sostre blau que l’havia rebut en intenses abraçades durant tant de temps. Per a ell, la simple idea de saber que els seus dies acabarien sense poder tornar a casa seva, suposava la mort en vida.

Ara tocava néixer. Ara tocava ser un humà més. Sortir del ventre de la seva nova mare, amb només dos braços i dues cames. I viure una vida supèrflua, sense recordar allò que sempre havia estimat, aquell “ciel bleu” que no era menys que el seu progenitor real, el seu primer i últim amor.

I viure de peus a terra.

Comentaris

  • No em fotis bronca!!![Ofensiu]
    Jota de trèvols | 15-09-2012

    No és el que sembla!!! El vaig penjar només penjar-ho al fórum el que passa és que no l'han publicat fins avui!!!

    =(

  • Mandrosseges després de l'esforç?[Ofensiu]
    Mena Guiga | 15-09-2012

    Ja tens el comentari que t'he fet al fòrum. No el repeteixo, ja l'hauràs llegit.
    Bon relat, espiritual, de ràbia contra el no poder fer res contra.
    Amb la lapidària que és el títol, tancament perfecte i contundent.
    I el que no has fet....et vaig 'cantar' els quatre errors de no res...i tu vas i penges el relat sense rectificar...quina manera de fer cas a la jutgessa (de pacotilla).!

    Mena (ei, que el nou Clàssic és encara més suggerent...va, fil a l'agulla!)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

15392 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)