CIEN AÑOS.

Un relat de: Jota de trèvols
Assegut al metro, llegia atentament:

- Qué esperabas? –suspiró Úrsula-. El tiempo pasa.
- Así es –admitió Aureliano-, pero no tanto.
Certament, el temps passava molt menys del que hauria volgut. Enyorava el seu somriure, sincer i pur, fins i tot una miqueta trapella, que sortia de la seva boca sense el seu consentiment, molt en contra del seu parer d’amagar-me’l, per tal de no fer-me mal.

Òbviament, el que ella no sabia era que aquella mostra d’amor sincera, m’omplia fins a límits inhòspits, em feia poder llegir de nou els seus ulls alegres, de clorofil•la, que amagaven un bosc d’esperança per a un món podrit.
Aquella aparença de nena atrapada dins un cos d’adulta, aquelles ganes de canviar tot el que està malament, aquell veure els altres cantons de les monedes, aquella felicitat, aquell caràcter aventurer engarjolat en una vida com qualsevol altra.
L’hagués volgut salvar. Estendre la meva mà cap a ella al crit de “Confies en mi?” i endur-la a un món nou, on tot fos art i meravelles, on poguéssim actuar sense els convencionalismes actuals. On poguéssim estimar-nos sense fronteres, tal qual ho fèiem en els nostres somnis més ocults. Havíem volgut, vam estar a punt, vaig tocar el cel amb el palmell de la mà, però el cel va desaparèixer en un moment. Llençar-se en aquesta empresa requeria un salt que ella no estava disposada a fer. I que jo no li podia demanar que fes.

No la podré culpar mai. Vaig viure aquell patiment. Aquell no voler fer mal, fer-ho tot bé, no fer malbé res del que estimava.
A dia d’avui, encara la trobo molt a faltar, com vivint en un món sense oxigen, que no em deixa respirar. Un món que m’obliga a viure perquè no deixarà de girar per mi. Un món en el que sembla que hagin passat cent anys de solitud sense tu a prop.
I sospiro. Torno al llibre:

“En la neblina de la convalecencia, rodeado de las polvorientas muñecas de Remedios, el coronel Aureliano Buendía evocó en la lectura de sus versos los instantes decisivos de su existència. Volvió a escribir.”

I arribo a casa. I torno a escriure.

Comentaris

  • jota, ka, ela, ema...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 05-06-2015

    Ha passat el temps i has crescut escrivint.
    Cien años de soledad. Un gran llibre. A veure si un dia el rellegeixo.

    Espero que la categoria de 'biogràfica' no sigui de debò, sinó que és novel·lat o força, tot plegat. I sinó, tot és teràpia i benvinguda.

    Del 012 al 013 només un relat?

    No ho deixis!!!!!

    Abraçada!


    Mena

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

15316 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)