El món s'enfosqueix en aquest instant.

Sé que el temps ens pot canviar,
però tampoc ens canvia tant,
o no canviem i tan sols
evolucionem en l'espai
o en el temps.
Estic confós per tanta bellesa
que va marxar en un instant.

Amb orgull banal
vivim d'il·lusions,
veient com no hi ha res
que ens mudi el sentit.

Ens creem afanys fantàstics
per viure la nostra farsa,
pintant-la de tarda de pluja
on riem i ballem, contents,
abans de sortir corrents,
sota un aiguat on no esquivem els tolls,
que ens fa retrobar-nos ben molls.
Esbosso un somriure, còmplice,
i ella ho fa també,
un somrís llest i mofeta.

Els batecs del cor es desfermen,
i s'atansa al meu costat,
m'agafa de les mans i clou les parpelles
-no entenc perquè ho fa,
és com si em faltes la llum-
Em cerca els llavis,
i després d'un tempteig breu
la seva humitat m'escorcolla,
llepant-me, tastant-me.
No voldria que sortís mai de dins meu,
i alhora voldria ser dins d'ella,
ara mateix.

I el món s'enfosqueix en un instant...

Alguna cosa ens ha canviat,
la meva vida és pretendre
retornar amb ella un cop més,
visc talment un somni errant.

Acceptaré el veredicte lacerant,
ja no hi és,
i no podré fer-li comprendre
que me l'estim de veritat.

El món s'enfosqueix en aquest instant.