EL MOCADOR

Un relat de: E. VILADOMS
Com cada dijous, la Carmen es lleva ben d’hora i es dutxa a consciència. Amb l’aigua i el gel escumós que fa olor d’espígol, més que netejar, vol esborrar el dolor que du adherit a la pell com si fos brutícia. Frega enèrgicament cos i extremitats, s’entreté en els canells i en els turmells on les cicatrius, gairebé imperceptibles, adquireixen ara un lleuger to violeta; va estar lligada tants dies... les cordes ja no li fan mal, el seu record, sí. Es vesteix sense fer massa atenció al que es posa, després, planxa amb cura el mocador blanc, el que dóna sentit a la lluita de tots aquests anys, i l’endreça a la bossa de mà. També agafa alguna cosa per menjar durant les hores que durarà el trajecte amb tren.
Se les van emportar a les dues, van patir tortura i vexacions; ella va sortir al carrer, la seva filla i els seus dinou anys acabats de fer, no. Durant setmanes va cercar-la de comissaria en comissaria, va reclamar en els consolats... i es va adonar que no estava sola que eren moltes mares compartint aquella angoixa. Es van aplegar a la plaça, davant de l’edifici cínicament pintat de color de rosa, perquè les veiessin, per reclamar que els tornessin els fills, per saber què n’havien fet. «Estat de setge: no poden haver-hi concentracions de més de dues persones!» I es van posar per parelles i van començar a fer voltes al petit monument de la plaça. En van empresonar algunes, però no les van espantar, res ja podia fer-los por. Van tenir la certesa d’algunes morts, van saber que potser eren àvies d’infants robats, el món va conèixer la seva lluita i les van escoltar.
Com cada dijous des de fa quaranta anys, faci fred, faci calor, sota la pluja o amb el vent de cara, la Carmen es lligarà al cap el mocador blanc fet amb gases d’antics bolquers. I, amb les altres, puntualment a quarts de quatre, començarà la seva marxa de mitja hora al voltant de la Pirámide de la Plaza de Mayo; per la seva filla, pels fills de les altres, pels Drets de tots.

Comentaris

  • Sentiments[Ofensiu]
    Edgar | 30-01-2018

    Colpidor, sensacions molt fortes expressades com sempre amb una gran riquesa lèxica i estilística.

  • Ui, espera[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 30-01-2018

    De fet, no han parat, com tu dius, segueixen cada dijous des de fa 40 anys.

  • Felicitats![Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 30-01-2018 | Valoració: 10

    El mocador que tan acuradament descrius s'esdevé, molt oportunament, símbol de fortalesa i de lluita d'aquestes mares. A mi em commou la teua Carmen, l'amor dins de l'horror, la recerca incansable per recuperar i treure de l'oblit en que hauria acabat, la seua filla, tants fills que van existir, foren torturats, assassinats i fets desaparèixer com si la brutalitat es poguera esborrar de la memòria de la història, perquè el que no se sap és com si mai no haguera passat. Les mares-àvies no van parar fins saber i fer que el món sabera, i això és coratge que tu has sabut transmetre de manera molt viva.

    Pel que em preguntaves sobre Zeinab: sí, es tracta en efecte d'aquesta plaça; el carrer estret són en realitat un parell de carrers i algun altre indret que hi ha bastant a prop. Gràcies per comentar.

    Felicitats per la selecció!

  • I fermesa[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 24-01-2018 | Valoració: 10

    Fortalesa i fermesa per aquestes dones encoratjadores. Em fan pensar amb els avis de Reus manifestant-se pels presos polítics. tot el meu suport per denunciar abusos!Una forta abraçada, Enriqueta.

    Aleix

  • Dolor i reivindicació[Ofensiu]
    Vicent Terol | 22-01-2018

    Un bon relat que, a més de narrar el dolor de les víctimes, conté un missatge reivindicatiu: la dignitat en la protesta justa. La literatura també és això. Molt bé.

  • Despertant la memòria[Ofensiu]
    Materile | 20-01-2018 | Valoració: 10

    Pobre Carmen, pobres iaies, pobres aquestes dones que tenen pèrdues humanes i que viure és necessiten una ajuda, un símbol, un mocador...

    Has sabut fer patent aquest dolor, aquest camí d'espines... Gràcies pel teu relat.

    Una abraçada,

    Materile


  • Despertant la memòria[Ofensiu]
    Materile | 20-01-2018 | Valoració: 10

    Pobre Carmen, pobres iaies, pobres aquestes dones que tenen pèrdues humanes i que viure és necessiten una ajuda, un símbol, un mocador...

    Has sabut fer patent aquest dolor, aquest camí d'espines... Gràcies pel teu relat.

    Una abraçada,

    Materile


  • coratge[Ofensiu]
    Jaume Dargó | 19-01-2018

    La fortalesa sempre es demostra en la lluita contra l'opressor, segons sembla pels relats que he llegit. No sempre ha de ser un govern, també hi ha personatges que et volen doblegar, i la teva fortalesa et fa anar més enllà d'on no havies somiat poder arribar. I aquesta és la que tu ens mostres, contra un govern, sí, però contra uns senyors que no eren elegits pel poble, així que eren personatges opressors. Bé, que m'engresco!

    Ben narrat, ben estructurat. Bon relat.

    Ferran

  • Com sempre...[Ofensiu]

    Com sempre trobes les paraules justes per arrodonir un relat que ens arriba, que ens fa tremolar de dolor, d’indignació i de vergonya pel que va passar ben lluny d’aquí.
    Has sabut transmetre en paraules ben buscades —salvant les distàncies—, el paral•lelisme de les bestieses que hem de suportar.
    Gràcies, Enriqueta, pels teus escrits.
    —Joan—

  • Drets humans![Ofensiu]
    Guiomar | 12-01-2018

    Pels drets humans!
    Preciós, com sempre!

  • Quan no et queda res[Ofensiu]
    Materile | 09-01-2018 | Valoració: 10

    Sovint la vida et maltracte injustament, i ho perds tot, i no et queda res que doni sentit a la vida...

    Un relat preciós, ple de tendresa i dolor que tu has sabut dosificar a la perfecció.

    Una abraçada,

    Materile

  • Plor de mare.[Ofensiu]
    Nil | 08-01-2018 | Valoració: 10

    Que li resta a una mare després de que li robin, de manera cruel, un fill? Quin sentit té seguint visquen amb aital absència, quan aquesta no és deguda per causes naturals? A una mare quan li han arrencat el cor només li resta subsistir al peu del canó, per a denunciar, en nom de totes les mares del món, aquest succés inhumà. I ja per acabar et diré que el teu relat retrata molt bé el plor d'aquestes donesmares i àvies. Nil.

  • Homenatge[Ofensiu]
    rautortor | 08-01-2018


    Un bell i dramàtic homenatge a les mares argentines que lluitaren pacíficament i amb una fortalesa d’esperit més enllà d’allò que unes autoritats assassines podien imaginar. Cal aixecar la veu amb constància i amb convicció perquè tothom, el món sencer vegi, comprengui i actuï i obligui a actuar en conseqüència.
    La descripció de la mare turmentada i el seu anhel de netejar més que les ferides, el dolor interior, em sembla realment magnífic.
    Després, quan t’adones de qui és exactament la Carmen, comprens tot el cerimonial de la dutxa. Em sembla també molt encertat l’origen del mocador blanc.
    Et seguiré llegint. Fins una altra, Enriqueta, i que tinguis un bon any.

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 08-01-2018 | Valoració: 10

    Es real el teu relat, quanta força per continuar endavant , m´agrada molt !

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de E. VILADOMS

E. VILADOMS

41 Relats

474 Comentaris

32349 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Aprenent de relataire.
Gràcies a totes i a tots els que llegiu algun dels meus relats.

(Imatge a partir d'una fotografia de FERRAN D'ARMENGOL)