El mitjó perdut

Un relat de: pereneri

El pare ja feia temps que anava molt atrafegat i ens preocupava. Molts cops, al vespre, quan ell encara no havia vingut del despatx, en parlàvem amb la meva germana, més gran que jo. Sempre arribava quan ja havíem sopat totes dues -si aquell dia sopàvem a casa, ja s'entén: la majoria de dies era com a tot arreu, un campi qui pugui- i estàvem a punt d'anar a dormir, o ens trobava mig endormiscades davant la tele. I de vegades fins i tot més tard, que nosaltres ja érem al llit, i aleshores ens trucava a la porta suaument i feia el seu invariable «bona niiit». Si l'esperàvem per sopar, ens deia que ni ell acabaria bé la feina de darrera hora, nerviós com estaria per plegar, ni tampoc soparíem puntuals, perquè a l'hora normal de sopar no podria venir gairebé mai. A darrera hora, assegurava, s'acumulen les gestions més importants del dia, i seria absurd deixar-les per a l'endemà, perquè l'endemà passa el mateix, que el festival de trucades i papers i correus i gestions i faxos urgentíssims i inajornables es desferma a partir de mitja tarda. És a dir, la feina que deixés sense fer seria feina perduda. I els clients normalment no estaven per perdre res. Si allò no es feia «ja», el mateix dia, es buscarien un altre proveïdor.

O sigui, que sisplau no l'esperéssim. Això ens deia. I li fèiem cas, és clar, què havíem de fer. El pare és el pare.

Havíem aconseguit, això sí, que es llevés més tard i que se n'anés al despatx cap a quarts de deu -és l'últim de marxar de casa cada matí-, i ell valorava aquesta decisió com un gran què, com un manifest programàtic de superioritat sobre l'horari laboral. Però un cop que s'havia ficat a la roda voraginosa de cada dia ja no podia parar fins a la nit. I encara sort que hi havia dies que venia a dinar a casa en una esgarrapada, gràcies al fet que el despatx el té a deu minuts a peu. Ara, havent dinat se n'anava com si tingués cagarines.

El cas és que, com deia, ja feia temps que no el vèiem bé. Encara és jove, no ha fet els cinquanta, però començava a mostrar símptomes d'alguna cosa seriosa. Estava neguitós, amb un humor massa variable. L'última va ser la que us explico.

Anava de tant en tant de viatge, per motius de feina, a una ciutat que és a uns 250 km d'aquí. Normalment hi anava el divendres en acabar el despatx -el divendres acabava més aviat-, sopava allà amb un client, dormia en un hotel, l'endemà al matí anava a veure un altre client, i el dissabte a l'hora de dinar el teníem altra vegada a casa. Això no ho feia els dies de cada dia perquè deia que era impossible, que per atendre els dos clients d'aquella ciutat -dos bons clients, certament, però només dos- en perdria vint, els vint que deixaria d'atendre d'ací estant. I a més, que a aquells dos clients els anava molt bé la fórmula: un cop cada cinc o sis setmanes, sopar del divendres l'un, matí del dissabte l'altre.

Després d'un d'aquests viatges, ara fa mig any, en desfer la maleta va adonar-se que havia perdut un mitjó. I què us penseu que va fer, per un mitjó? Segur que no ho heu endevinat. Va trucar a l'hotel tot seguit i els va demanar si havien vist el mitjó. No l'havien vist, van dir diplomàtics. Com que sempre anava al mateix hotel, ja el coneixien. Era un mitjó normal i corrent, cap cosa de l'altre món, un mitjó miserable. Però va trucar-hi una segona vegada per insistir, i la segona es va esperar al telèfon fins que li van dir que sí, que havien trobat el mitjó -el devien anar a recuperar de les escombraries- i que l'hi guardarien.

Ens ho va explicar així mateix, tot seguit, a l'hora de dinar, com un triomf. Vam fer totes dues cara de perplexitat... No, d'espant. Perquè ja no era només que s'hagués fixat que li mancava un mitjó (això potser era normal, perquè era molt curós amb les seves coses), que hagués repassat mentalment on l'havia pogut perdre, que hi hagués trucat dues vegades i que els hagués demanat que l'hi guardessin fins al viatge vinent. Ja no era només això. El més gros era que ens ho explicava sense cap mena d'autocrítica, sense riure's d'ell mateix, sense adonar-se de l'enorme bestiesa que comportava tota aquella actuació forassenyada, tan desproporcionada. Però estem parlant d'un mitjó!, li vam dir nosaltres. I de seguida vàrem reconduir la qüestió: havíem d'anar a cal metge.

L'hi vaig acompanyar jo, que sempre em fa molt de cas i diu que sóc la seva filla preferida -a la meva germana li diu el mateix, mon pare és molt així, d'anar afalagant tothom-, al cap d'uns dies. La metgessa, molt competent i seriosa, va diagnosticar un estrès de ca l'ample que estava a punt a punt a punt de fer crisi. I va receptar un canvi radical d'activitats i d'horaris. I una medicació bastant forteta.

El pare no va tornar al despatx fins quinze dies després. I ara hi va a quarts d'onze del matí, però torna sistemàticament a dinar, fa la migdiada, hi va altra vegada cap a les cinc, i a les set ja torna a ser a casa. Guanya molt menys de la meitat del que guanyava abans, però no li cal guanyar més. Nosaltres dues som prou autònomes i ens sabrem espavilar, tot i que jo encara estudio. Ell només volia estalviar, de fet, per deixar-nos un bon racó. Ja li hem dit que el racó principal que volem és que ell hi sigui.

Sort del mitjó perdut. Si no, a hores d'ara potser hauríem perdut el pare.

Comentaris

  • Enhorabona per aquest...[Ofensiu]
    Romy Ros | 17-04-2009 | Valoració: 10

    relat que ens transporta a una reflexió ben quotidiana: conservar la salut per sobre de la feina és la millor inversió que podem fer pels que ens estimen. Amb claredat i mestria ens descrius tot per dur-nos a aquesta refelxió vital. Felicitats!

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    Nubada | 17-04-2009

    retrobar aquest mitjó perdut. El vaig llegir llavors, quan el vas penjar, i em va quedar pendent de comentar.

    Sort de les persones que s'adonen de quan les coses van malament i, a més, hi posen remei. Que bé que ens aniria perdre més sovint algun mitjó.

  • Un relat trobat[Ofensiu]
    nuriagau | 16-04-2009 | Valoració: 10

    Un relat amb un gran missatge que caldria que tinguéssim més present en la nostra filosofia de vida.

    Una història-reflexió narrada amb la prosa àgil i lleugera prenent com a veu narradora una de les filles del protagonista.

    M'ha semblat excel·lent les frases del desenllaç: "Sort del mitjó perdut. Si no, a hores d'ara potser hauríem perdut el pare."

    Felicitats pel relat!

    Núria

  • Sort del mitjó![Ofensiu]
    bocidecel | 10-06-2008 | Valoració: 10

    Sort dels petits detalls que ens fan adonar que equivoquem el camí.
    M'ha agradat molt la forma, però encara més el fons del relat. D'una manera clara i planera expliques com la rutina ens endinsa en una roda que va canviant els nostres valors, les nostres prioritats. Sort en tenim si alguna cosa, alguna persona, ens fa aixecar el cap i desfà el miratge. Sort en tenim si podem canviar de rumb a temps.

    Ah! Moltes gràcies pel comentari!. Si, és una malaltia amb símptomes semblants a moltes altres, però el que volia fer palès es que es pot ser feliç, es pot disfrutar de la vida malgrat les limitacions. De vegades les limitacions ens ajuden a veure-hi clar.
    És important descobrir la claror, i per la biografia i els relats, veig que tu també la perceps.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pereneri

pereneri

18 Relats

82 Comentaris

19032 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]

O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com