Em fa por que em diguin que no

Un relat de: pereneri

Hi havia una cosa que m'amoïnava molt que eren les negatives, els refusos, quan em pensava que em dirien que sí i em deien que no i no podia explicar-me les raons del no perquè ni m'havia plantejat que em poguessin dir que no. O potser no et deien que no perquè fa de mal dir, però tu entenies que aquella mil·lèsima de dubte inicial, la manera de respondre «quan vulguis», volia dir no, amb un somriure, però no. És per això que ara normalment m'estimo més no demanar determinades coses fins i tot molt normals, si intueixo el perill que em puguin dir que no. M'estimo més no demanar-ho perquè així almenys garanteixo que m'estalviaré el disgust que em produiria la negativa.

És una sensació desagradable similar a la que tens si mai mires d'ajudar algú que et sembla que ho necessita i et diu que no et fiquis on no et demanen. O com quan li dius a una persona que té una brossa enganxada al vestit pel darrere i et respon fent mala cara. Llavors, potser es disculpen tot seguit pel moc, i tu els perdones, però no ho oblides. Si assenyales algú amb el dit i s'hi torna amb una plantofada, encara que després et demani perdó a tu et queda molt clar que a aquella persona no l'assenyalaràs amb el dit mai més.

Doncs això que dic és de la mateixa família -en grau menor, per descomptat-, vist des de la banda del qui té la brossa al vestit i es planteja si demana o no ajuda per treure-se-la.

Però això que em passa no vol dir que no sigui capaç de demanar res a ningú si em cal alguna cosa, i encara menys si necessito ajuda de debò. No, no em refereixo a tancar-me d'aquesta manera, a anar a la meva i els altres que els bombin. Vull dir coses secundàries, coses de les quals et pots estar i no passa res. O sigui, el que dic és que el meu balanç entre l'expectativa d'obtenir una d'aquestes coses prescindibles i l'eventualitat que et donin un disgust es decanta a favor d'estalviar-me el possible desencís i també de no posar la gent en compromisos innecessaris.

I doncs, així em resulta més fàcil sobreviure. I suposo que els que m'envolten viuen també més tranquils, sabent que si algun cop els demano una cosa és perquè realment estic en una situació compromesa.

Us ho explicaré amb un exemple, perquè s'entengui. He canviat fa poc temps de feina. Prop del despatx nou hi viu una amiga força amiga a la qual, però, fa uns quants mesos no he vist. Simplement, no hem tingut l'oportunitat de trobar-nos el darrer mig any i escaig, des d'abans de canviar de feina. És una amiga amb qui tinc força confidències cada vegada que xerrem, no ho sé, em dóna confiança. I ella també es refia molt de mi. No penseu en res de sexual: amistat i prou. Jo reivindico aquesta mena de relació, ja està bé de tenir sempre el sexe al cap, a les converses, a les relacions. Es troben dues persones per xerrar una estoneta i ja muntem una pel·lícula eròtica. Amistat i punt.

El que deia, ella no sap encara que passo força hores prop de casa seva. El cas és que jo no tinc prou certesa de si li agradaria, ja que ara treballo per aquí, convidar-me a dinar amb ella «de tant en tant». Fa temps em va comentar de passada que tot sovint dinava sola a casa, és veritat, però no li truco -i aquí hi ha el què de l'assumpte- per por que em digui que ara no li va bé, o que als migdies té la vida organitzada d'una manera determinada -potser ara dina amb algú, o bé dina sola però perquè ja li agrada dinar sola; quan m'ho va dir no ho va dir amb to de queixa-, i també per por de forçar-la a dir que sí, perquè el fet que faci anys que ens coneixem la pot posar en un compromís.

O sigui, no li truco perquè si li truco no li veig la cara i no sabré de veritat si li anirà bé o no la meva proposta. Per tant, espero que un dia ens trobarem al carrer o allà on sigui i en parlarem, cara a cara.

També hi ha la possibilitat de trucar-li i proposar-li d'anar a fer una cerveseta o un cafè -a mi m'agrada la cervesa, moderadament, i no faig panxa-, dient-li, doncs, que fa temps que no ens veiem i tal, o sigui, provocar la trobada. Però van passant els dies i no ho faig, just quan hi penso i agafo el telèfon em sembla extravagant això de muntar estratègies amb ella, no hem quedat mai d'aquesta manera, sempre ens hem vist tu per tu i només hem utilitzat el telèfon per confirmar cites, no per establir-les.

Jo, per parlar amb gent, necessito estar-hi al davant, físicament. No puc parlar amb comoditat amb ningú a través d'una màquina: necessito veure els ulls de les persones amb les quals enraono, necessito saber a primer cop d'ull si estan cansades o contentes, tot i que és veritat que només amb la veu, per telèfon, de vegades també es nota. Però crec que si el telèfon és un bon invent per resoldre els serrells de les relacions (acabar de concretar l'hora o el lloc de trobada, recordar una data, refermar un punt), no ho és per establir-les ni per mantenir-les ni encara menys per intentar salvar-les en cas de crisi.

A ella, la meva amiga, sí que li agrada el telèfon, s'hi gasta un dineral, és la seva forma habitual de contacte, però sap que a mi no m'agrada i per això no em truca. Ja he dit que ens coneixem prou bé i ens respectem. En canvi, jo no paro de fer servir el correu electrònic, i ella no. Té una adreça d'aquelles de compromís, de Yahoo o de Hotmail, ni me'n recordo, que la deu mirar un cop cada tres mesos, pel cap alt.

O sigui, la nostra relació d'amistat es basa a trobar-nos de tant en tant de manera casual.

Sí, som extravagants, ja ho sé, ella d'una manera i jo d'una altra. Ens agrada ser diferents, ens agrada ser com som i ens ho passem molt bé quan coincidim.

No s'entén, oi? I no m'estranya. És que tot això és molt complicat, cada persona és un món. És justament això el que volia dir: que de vegades establim regles suposadament generals per determinar si tal gest o tal paraula volen dir sí o no, i en realitat jo amb aquestes convencions teòriques em perdo. No en tinc prou que em diguin sí o no o que em facin gestos explícits, coneguts per tothom, presumptament transparents. Haig de comprovar que aquell «sí» vol dir realment sí, i de vegades em cal saber si aquell «no» tan esquerp en realitat no és un crit d'auxili perquè continuï esbrinant què vol exactament l'altra persona.

En fi, ni tan sols no tinc la seguretat d'explicar bé el que volia explicar. Em fa por que us quedeu en l'exemple. I no: és una filosofia de la vida. De la meva vida.

Llavors, un dia -torno a l'exemple i ja acabo-, quan ens trobarem amb l'amiga i sorgeixi el tema del nou despatx i de la nova feina -segur que sortirà, perquè serà el més normal si l'encontre no queda, per les presses, només en allò d'intercanviar un hola-què-fas-per-aquí, un petó i un adéu-, espero que serà ella qui dirà: «I per que no véns a dinar a casa? Em faria molta il·lusió.» I llavors jo li explicaré que ja hi havia pensat però que no volia molestar, etcètera. I si hi insisteix d'una manera que em sembli totalment espontània i sincera, li diré que bé, que sí, que a mi també em fa il·lusió, però si veig que no fa prou bona cara m'empescaré una excusa per dir-li que en realitat no em va bé perquè a l'hora de dinar... no sé què.

«No sé què»? Haig de pensar un bon «no sé què», abans que ens trobem un dia totes dues i em quedi amb la paraula a la boca.

Comentaris

  • La Festa d'avui no fa cap por![Ofensiu]
    Unaquimera | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    PARTICIPA!
    RESPON AMB UN ALTRE MISSATGE A QUI T'HA ENVIAT AQUEST, com a mínim, o ENVIA DE NOUS!

    Bon diumenge tinguis i feliç aniversari passis!
    Una abraçada digna de la celebració,
    Unaquimera

  • Quin cagadubtes[Ofensiu]

    Hola, ostres, quin cagadubtes. És un relat amb un punt irònic que atrau i que fa que es connecti d'alguna manera amb les actituds que de vegades tenim amb la gent que envolta i que fa que no acabem de donar el primer pas per por, per inseguretat.
    Gràcies pel teu comentari, al cap d'una estona de llegir-lo he caigut amb el tema del jugador de Handbol, ostres, no hi queia, eh.
    Tampoc no queia en qui eres, el canvi de nick m'ha despistat, ara ja sí
    Una abraçada

  • He arribat fins aquí...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 05-12-2008 | Valoració: 10

    per una recomanació expresa que em van fer dels teus relats i t'he de dir que, pel que he llegit fins ara, estic molt agraïda a qui me la va fer, i a tu que ens brindes la oportunitat de llegir-te.
    M'agrada el relat en el seu conjunt però hi destacaria el ritme que li has sabut donar, d'anar fent i anar cavil.lant les dèries, relaxadament i sense estalviar-te aquelles filigranes que fem amb el pensament.
    Una abraçada

  • Una opinió[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 05-12-2008 | Valoració: 10

    Comparteixo un cert truc dels anomenats "suport en les relacions, en el pensar i en sentir".
    El NO fer-ho servir com "part del diàleg i intercanvi" i "eliminar-ho del resultat".
    Un NO com a resultat és un punt bloquejant. Un NO com a joc de diàleg és estimulant, provocatiu i moltes vegades sorprenent.
    He gaudit de tot el que expliques, amb respecte.

  • Hola Pere![Ofensiu]
    Màndalf | 04-12-2008

    Veig que el plantejament (de l'exemple, que podríem generalitzar segons dius) és el següent:
    1) Desitges alguna cosa (veure a l'amiga, anar a dinar amb ella, xerrar)
    2) Esperes a que es produeixin les circumstancies favorables a la teva conveniència per tal d'aconseguir-la (trobar-la pel carrer, que t'ho demani ella, que ho faci sense cap mena de dubte...)
    3) Si no es produeix 2) et quedes sense 1)

    Atenent a diversos pensaments que em venen al cap i que sonen bé:
    La vida és dels que s'arrisquen
    Arriscar-se és aprendre, créixer
    És preferible viure a sobreviure
    Ens penedim del que haguéssim pogut fer i no hem fet

    Par anar bé s'hauria de fer aquest altre plantejament:
    1) Desitges alguna cosa (veure a l'amiga, anar a dinar amb ella, xerrar)
    2) Intentes aconseguir-la, t'arrisques (a trucar-la collons! que diu que sí, fantàstic! que diu que no, doncs ja està clar, a ser de nou lliures)

    I s'ha acabat el bròquil.

    El paràgraf que diu "El que deia, ella no sap encara...." m'ha recordat l'acudit d'aquell a qui se li punxa una roda en un descampat, li fa falta el gat per aixecar el cotxe, veu una casa allà lluny i decideix anar a preguntar si li poden deixar un gat.
    De camí es va preguntant "I si el gat que tenen no em va bé? I si l'han deixat a algú altre? I si el tenen espatllat? I si em volen cobrar? I si no me'l volen deixar?" Fins que arriba a la casa, truca a la porta i quan surt algú diu: "Mireu, sabeu que? El gat ja us el podeu fotre al cul".

    Ara sí que s'ha acabat el bròquil.
    M'he enrotllat com una persiana gegant, no?

    M

  • Em permets que ho dubti?[Ofensiu]
    JOANPG | 03-12-2008 | Valoració: 10

    El comentari que m'has fet al meu darrer escrit publicat, on dic adéu, el trobo
    valent, encoratjador, sincer, de boníssima persona, i em fa dubtar que et faci por que
    et diguin que no en general. A mi ni em coneixes, no t'agrada la poesia ( cosa que trobo
    normal i que no necessita disculpa), però t'atreveixes a comentar-me amb el perill de que et digués que no. Podria dir: què vol aquest desconegut que mai m'ha llegit i ara
    intenta donar-me ànims en uns moments difícils?
    Doncs jo et dic cridant Sí company de RC. Escrits com el teu m'entendreixen i em fan
    reaccionar davant les dificultats de la vida fent-me veure que aquesta té uns moments sublims, encisadors, d'autèntica humanitat, que em fan feliç.
    Crec en la part positiva i engrescadora de la existència que tots portem dins nostre, per molt que la vulguem amagar o dissimular. Jo m'atreveixo també a dir-te que facis el favor de telefonar a la noia del exemple ja que sempre us heu respectat i us considereu amics. No importa que no li vegis els ulls. Si la coneixes sabràs interpretar la seva reacció que de segur serà que sí. Un sí franc i decidit per retrobar l'amic de les confidències que deu estar esperant. Una bona relació no s'esborra pel temps i menys per un període tant curt com dius.
    Amb mi has jugat aquest risc i em sento joiós que ho hagis fet. T'ha sortit de l'anima i això no té preu. T'ho agraeixo sincerament i et desitjo el millor.
    Una forta encaixada de JOANPG.

  • Hola Pere![Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 23-11-2008 | Valoració: 10

    T'has fet esperar per a presentar un nou relat... però ha valgut la pena.
    L'he llegit com si em demanessis consell. I l'has clavat! Has anat a topar amb un "cagadubtes" que no serveix per a aconsellar.
    [Ara que no ens escolta ningú, i, a tall d'exemple et diré que jo, ja hauria d'estar jubilat, però... aquí ve el però, em van dir: "Fes el que vulguis"...]
    Del que sí estic segur és que m'han agradat aquestes divagacions... o no?
    Una abraçada!
    - Joan -

  • UN BON DILEMA![Ofensiu]

    D'entrada es diu que el NO ja el tens. Perquè no probar d'aconsseguir un SI? ...Si que m'agrades, si que t'escolto, si que et llegeixo, si que vull que vull venir a dinar a casa teva...! Primer preguntar i després esperar i escoltar la resposta. M'ha agradat el relat, endavant amb el SI.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de pereneri

pereneri

18 Relats

81 Comentaris

25350 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]

O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com