La galeta

Un relat de: pereneri

Veuràs que l'ensenya dues vegades, així, aixecant-la. Doncs, després de la segona, has d'estar preparada. Se la menjarà, i tot seguit es farà una fila de gent per acostar-se a l'escenari. Tu t'hi poses. I llavors ve el moment clau. Te'n donaran una de més petita que la que l'home s'haurà menjat, i tu has de fer veure que te la menges davant d'ell. Si no, tindries problemes. Això vol dir que has d'entrenar-te, i anar-hi amb un abric o un sobretot de vistes altes, que et facilitaran l'operació. Has d'atansar-te la mà a la boca i fer veure que te la menges, però no te l'has de menjar. Me l'has de portar aquí.

-I si m'enxampen?

-Si t'enxampen, dius -fluixet, eh?, allà dins no s'ha de cridar gens- que pensaves "combregar" en tornar al seient, al teu banc. Ho has de dir així, "pensava combregar". No pots dir: "me la pensava menjar", d'acord?, perquè aquella gent no diuen "menjar", diuen "combregar". I llavors te la menges davant de qui t'hagi enxampat. Te l'empasses directament, no cal ni mastegar, entesos? No vull riscos. I ja està. Però aleshores ja no podràs anar a la mateixa església per tornar-ho a provar. Hauràs de mirar en un altre lloc. I pensa que no tens totes les esglésies de Barcelona per anar-ho provant, eh? Quan t'hagin vist en dos o tres dels seus locals amb la història de "pensava combregar al seient", ja estàs llesta, perquè s'ho xerren. I a l'església has de fer el que facin els altres: seure, posar-te dreta, agenollar-te, el que sigui. Quan facin coses amb les mans, no cal que els imitis: no ho faries bé i se n'adonarien. Val més estar-se quiet que fer coses estranyes. Si et donen la mà, dónes la mà. Si passen una safata és perquè els donis diners, però amb un cèntim n'hi ha prou. I si no els dónes res, tampoc no els estranyarà gens.

-Puc fer una pregunta?

-Sí.

-Per què volen la galeta, vostès?

-D'això tu no n'has de fer res.

-Fan "misses negres"?

-És igual, no perdem el temps en bajanades, tot això són llegendes. Necessitem la galeta per a un client que la vol per fer un experiment, i ja està. Tu no n'has de fer res.

-I no els serviria qualsevol altra galeta? No entenc per què ha de ser d'aquestes...

-Dona, has dit una pregunta i en fas moltes. No, no pot ser una altra galeta. Aquestes galetes són especials.

-I per què no hi va...? No s'enfadi, eh?, però no entenc per què no hi pot anar vostè mateix, o algú de vostès, si és tan fàcil com sembla...

-Vols els mil euros o no? Jo no hi puc anar, ja em coneixen a tot arreu.

-D'acord, d'acord, ho assajaré uns dies, ja els avisaré.

-Tens una setmana.

La dona feia mesos que no es trobava gens bé. I sabia que no era una cosa conjuntural, d'arreglar-ho anant al metge i prenent quatre pastilles, sinó que era una malaltia seriosa, de fons: un cos que ja no podia bufar. Cada dia li costava més anar a treballar. No gosava deixar la feina, per por d'un avenir que no sabia si seria molt o poc llarg per poder afrontar-lo amb els estalvis que fins ara havia arreplegat. Era per aquest motiu que havia mirat aquells anuncis de treball i n'havia trobat un que li va fer peça: «Encàrrecs puntuals. Ben pagats. Imprescindible bones referències. Procés de selecció exigent.» Potser per aquella via podria trobar alguna cosa que li permetés continuar guanyant uns quants calés sense estar lligada a un horari de vuit hores, que ja no podia suportar.

Va ser així, doncs, que havia anat a parar a l'entrevista amb aquell home ja gran, en la setantena, després de passar un seguit de filtres previs. Una de les coses que li havien demanat abans era si tenia creences religioses, i ella va dir, amb tota sinceritat, que no havia tingut mai contactes amb la religió, tot i que no sabia si dir allò la perjudicaria o no de cara a la feina que perseguia. Però a la primera entrevista de preselecció ja va veure amb claredat que no podia dir ni mitja mentida. Aquella gent ho comprovaria tot abans de passar endavant. Devia ser una feina molt i molt especial. I ho era, sens dubte.

L'endemà mateix a primera hora del matí, tot i que es trobava força malament, es va maquillar una mica -no en tenia costum- per tapar les ulleres que feia i va anar a una església de la Diagonal, al costat de la riera de Sant Miquel. No era al seu mateix barri, però força a prop. Ella vivia a Vallcarca, a l'altra punta de Gràcia, al carrer dels Albigesos, una mica més amunt de la plaça Lesseps. De primer se li havia acudit d'anar a l'església que hi ha en aquesta plaça, però va pensar que era millor desplaçar-se una mica més lluny, per si de cas algú del barri la podia reconèixer. A més, com que treballava a tocar de la Via Augusta, prop del carrer Balmes, l'església de la Diagonal li anava gairebé de pas.

A l'entrada, un captaire escabellat i barbut la va saludar d'esma i li va parar la mà, però com que la va agafar desprevinguda no li va donar res. Es va situar cap a la part del mig del temple, per veure-ho tot més bé, amb perspectiva. L'església no era lletja, però trobava horrorós el fons blau cel d'una obertura a la paret del fons, per la qual es veia una estàtua d'una dona asseguda amb un nen a la falda, que devia ser la famosa "Mare de Déu".

Va començar la cerimònia. Al cap d'un quart o vint minuts, l'home que presidia des de l'escenari, vestit amb una mena de túnica, va fer tota una sèrie de coses estranyes des del darrere d'una taula de pedra i finalment va ensenyar per primer cop una cosa rodona i blanca, d'uns cinc o sis centímetres si fa no fa de diàmetre. La famosa galeta. Després, al cap d'uns minuts més, la va trencar per la meitat i tot seguit en va ensenyar els dos trossos una segona vegada, van dir tots plegats unes fórmules incomprensibles i l'home se la va menjar, juntament amb una beguda que tenia també en una copa metàl·lica. I llavors es va formar la cua al passadís, tal com li havien dit. Ella es va asseure, igual com van fer altres persones. L'home de la túnica anava repartint alguna cosa -de lluny estant semblava també una galeta rodona, però més petita que la que s'havia menjat abans a l'escenari- a totes les persones que feien cua, d'una en una. La dona va prendre nota mental de tot plegat. Es va fixar en el que feia la gent quan arribava al principi de la cua, i li va semblar fàcil. Després se'n va anar a la feina, com cada matí.

Aquell dia va tornar abans a casa, se sentia molt feble. Es va ficar al llit de seguida. Com que no podia dormir, al cap d'un parell d'hores es va incorporar i, del llit estant i amb l'armari rober obert, que hi tenia un mirall gros, va començar a repetir uns moviments estranys amb les mans.

Dos dies després de l'entrevista amb l'home misteriós, encara trobant-se força malament -potser pitjor i tot- va fer l'esforç de tornar a anar a l'església molt de matí, un altre cop maquillada, per dissimular. Li va parar la mà el captaire i aquesta vegada, com que ja s'ho esperava, li va donar una moneda. També li va somriure una senyora que hi entrava en aquell mateix moment. Ella, confosa, li va retornar el somriure. L'altra la devia recordar de la vigília. Va pensar que allò era positiu.

Va asseure's altra vegada cap a la meitat dels bancs. L'acte va ser com la vigília, pastat. Però quan es va fer la cua al passadís, ella s'hi va afegir. I en arribar-li el torn, va agafar aquella galeta petita amb la dreta, va girar-se com per anar-se'n al seu lloc acostant alhora la mà a la boca, el gest que havia assajat la vigília un munt de vegades davant el mirall, i va cloure el puny amb cura al mateix temps que obria i tancava la boca. Era impossible que ni aquell home de la túnica ni ningú s'hi hagués fixat. Va tornar al seu banc tapant la dreta amb l'esquerra i amb les mans creuades al davant, com havia vist que feien altres. En arribar al seient, molt discretament, ficà la mà a la butxaca dreta de la jaqueta, on tenia un petit sobret, i hi diposità la galeta. Al cap d'una estona més, quan la cerimònia va acabar i la gent va començar a sortir del temple, ella també ho va fer. Havia estat fàcil. Tenia mil euros a la butxaca.

Se'n va anar tot seguit al despatx. En arribar-hi, va ficar el sobre en un departament rígid que tenia dins la bosseta on duia les coses personals.

En retornar a casa a la tarda, va agafar delicadament el sobre, per no fer malbé la galeta, que no sabia de quin material podia estar feta exactament però que al tacte li havia semblat molt fràgil, i el va deixar damunt la tauleta del rebedor.

Va treure la galeta del sobre i se la va mirar. La va tornar a posar a dins, i just quan pensava trucar per telèfon i concertar una nova trobada amb l'home, va tenir una idea estranya. Va pensar que si per allò pagaven tants diners, devia amagar qualque significat que se li escapava, perquè no li encaixava que enlloc donessin mil euros a la gent per una cosa que en un altre lloc regalaven. Havia sentit a parlar d'allò de les "misses negres", però en realitat no sabia què podien ser. I aquell home, el seu contacte, li havia dit clarament que eren una llegenda. Però llavors?

Com que no ho veia prou clar, va decidir conservar un dia més la galeta i no dir res a aquell home fins que en tragués l'entrellat.

El tercer dia des de l'entrevista, quan estava a punt de sortir de casa, en veure el sobre al damunt de la tauleta del rebedor, va pensar que no podia ser, que la galeta era massa valuosa per deixar-la allà. Tenia al dormitori, amagada a terra sota una peça solta de parquet, rere una pota de l'armari de la roba, una capseta de metall amb les quatre joies que li havia deixat la mama, no gaire valuoses però molt estimades: unes arracades, l'anell de promesa, una cadeneta de plata, un fermallet d'esmalt blau amb un brillant molt menut. Va ficar el sobret amb la galeta dins la capsa de les joies, va tornar a desar-la a l'amagatall i se'n va anar a treballar.

Aquell vespre, eixint de la feina a mitja tarda, la dona estava força destrempada, però alhora tenia moltíssimes ganes d'arribar a c
asa i rumiar sobre la galeta, l'enigma dels mil euros i el que havia de fer. Va passar pels xinesos de la cantonada i hi va comprar una llàntia vermella, abans de pujar a casa. No sabia per què ho feia, però tot el dia que pensava que arribaria a casa i s'asseuria al sofà i contemplaria una llàntia vermella encesa i rumiaria sobre el misteri de la galeta que valia mil euros. Tot plegat, somiava, segur que li donaria pau i l'ajudaria a agafar el son. Després, un cop que s'endormisqués, es ficaria al llit.

En arribar a casa, doncs, va obrir l'amagatall, va treure'n el sobret, va agafar la galeta amb molta cura, se la va mirar una estona, la va tornar a desar a la capseta i va deixar la capseta al cau. Va encendre la llàntia i es va asseure al sofà, de cara a l'armari.

La van trobar així l'endemà al migdia, asseguda a la butaca, freda, davant una llàntia vermella encesa al costat de l'armari de la roba. No havia anat a treballar i no havia avisat, ella que de sempre era d'allò més complidora. El forense que va reconèixer el cos va dir que havia estat un atac fulminant de feridura, que la dona hi era propensa segurament sense saber-ho.

Un guàrdia urbà es va fixar en una peça del parquet més brillant que la resta, a mig pam de la llàntia. Va descobrir l'amagatall. En obrir la capseta i veure el que hi havia, va intuir de què es tractava i va pensar que la difunta devia ser una catòlica molt devota, potser amb un permís especial del senyor bisbe. Va portar la galeta, dins del sobret, a l'arquebisbat. Les joies ja decidiria el notari per a qui serien. Probablement per a Hisenda, ja que a la dona no se li coneixia família.

Comentaris

  • Noves perspectives[Ofensiu]
    Unaquimera | 20-01-2009 | Valoració: 10

    Un relat curiós, des del plantejament inicial, que intriga a la lectora i la fa seguir llegint, seguir preguntant-se, seguir aventurant, ...

    El punt de vista intencionadament objectiu sobre el ritual m'ha resultat suggerent, amb el poder d' atracció que tenen les coses ja conegudes quan de sobte es veuen des d'un altre angle i es descobreixen noves perspectives: bon recurs!

    El final, però, deixa coses en l'aire... i provoca la imaginació no satisfeta sobre els motius d'aquell peersonatge que ha quedat entre les ombres del dubte.

    T'envio una abraçada que no cal declarar a Hisenda,
    Unaquimera

  • El follet de la son | 02-09-2008

    Integrista no és un insult. No s'ha de confondre un insult amb una veritat, penso jo.

  • No li veig el sentit, al relat... passable, però...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 23-08-2008 | Valoració: 7

    És només la meva opinió, eh? Però no li veig massa sentit, en aquest relat. El veig monòton i tot.

    ¿Una galeta? ¿Un capellà? ¿Què significa? Reconec que només n'he llegit el 40%, però tot i això, no m'ha captat l'interès fins al final. Jo per costum no llegeixo relats llargs, però hi ha hagut relats massa llargs per a mi que m'han agradat molt; aquest, no.

    ¿Potser no sóc un lector molt capacitat per a llegir, però jo també tinc dret a opinar, oi?

    En tot cas, et diré que altres relats teus anteriors sí que em feien més gràcia. Tot sigui dit.

    Apa, salut!!

  • M'ha enganxat…[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 16-08-2008 | Valoració: 10

    … no he pogut parar de llegir fins el final. L'he rellegit dues vegades més. Hauré de fer-ne més lectures -ja saps que sóc d'escrits força planers- per treure'n tot el suc.
    Felicitats!

  • Un relat sorprenent![Ofensiu]
    bocidecel | 08-08-2008 | Valoració: 10

    Un gran relat, molt àgil, diferent, d'aquells que t'atrapen i no et deixen anar fins que no has arribat a l'ultima paraula.

    Moltes gràcies per l'estona que m'has fet passar i enhorabona per aquesta gran destresa!

    Una abraçada.

  • pereneri. Un Igualadí amb bona plomà. [Ofensiu]
    jos monts | 08-08-2008 | Valoració: 10

    Un bon relat te l'has currat.
    Fantàstic.

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Foto de perfil de pereneri

pereneri

18 Relats

81 Comentaris

25359 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]

O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com