L'últim dia

Un relat de: pereneri

Aquesta nit passada he sabut en un somni que avui seria l'últim dia de la meva vida. Quan ha sonat el despertador he recordat el somni amb una vivesa esfereïdora. Calma, noi, he mirat de tranquil·litzar-me. I tot seguit m'he demanat què havia de fer.

M'he dit per començar que en realitat no sabia a quina hora seria l'esdeveniment fatal i que sobretot no volia de cap manera que un dels records que tinguessin els altres de mi fos que al final de la meva vida... pudia més que una foca. Així que m'he dutxat. Fins i tot m'he pentinat i m'he posat desodorant com si fos un dia normal.

No he dubtat de si m'havia de ficar o no el xandall (com amb la idea de quedar-me a casa fins que arribés el moment de...), perquè senzillament no hi he pensat. Com que normalment a la vigília em preparo la roba de l'endemà (per fer més via quan em llevo i no haver de rumiar gaire), m'he vestit d'esma, com és habitual, amb el pilot automàtic. Encabat, he pensat que havia fet bé, que no hauria estat correcte morir-me amb pijama o amb xandall, si no era que na Seca m'enxampava dormint o fent esport. Però de moment no volia fer esport i ja havia acabat la son.

La veritat és que tampoc sabia si el pronòstic nocturn m'afectava només a mi o també a altres. Per exemple, podia ser la fi del món per a tothom i només jo ho havia sabut? Havia d'avisar els altres o no? Almenys els de casa?

Però he anat a esmorzar i he vist la Gena, les nenes i el fill mig adormits, tan tranquils, i no he sigut capaç de dir-los res. M'he dit que valia més deixar-ho, si de cas, per a més endavant.

Havent esmorzat, he anat a buscar el cotxe al garatge per acompanyar el menut a l'escola. Ja havia interioritzat que després aniria a treballar. Potser així em distrauria...

A més, mentre esmorzava també he calculat que si em moria a la feina seria menys enrenou per a la família que si em moria a casa, per allò de les decisions primeres que s'han de prendre a corre-cuita. I també per evitar morir-me sol: a casa, sobretot al matí, no hi ha mai ningú. I llavors potser la policia o un veí no localitzaven la meva dona i trucaven a l'escola i els nens arribaven i es trobaven la carcassa de son pare allà, vés a saber com... Horrorós. Si em moria al despatx, en canvi, avisarien la Gena de seguida i quan ella arribés ja estaria tot més o menys endegat: els ulls aclucats si m'havien quedat oberts, la boca ben closa, el cos estirat i ben recte, el vestit una mica arregladet... i també haurien netejat allò que s'hagués pogut embrutir amb la meva caiguda, si és que queia a terra, endreçar els voltants... Sí, sí, clarament el despatx era el millor lloc.

La veritat és que sobretot estava sorprès de la normalitat i fins i tot de la bona jeia amb què entomava l'últim dia de la meva vida... Però llavors he pensat si no hauria d'anar al metge. Potser tenia una depressió o algu? Perquè no és normal que t'hagis de morir de seguida, al cap d'uns minuts o d'unes hores, tal com m'havia avisat el somni, i que no t'agafi cap mena de símptoma psicològic. No ho sé, no cal que sigui una crisi nerviosa, però potser una mica d'angúnia, oi? Tanmateix, he conclòs que si estava deprimit no em calia un metge per superar la depressió, o l'estrès, o el que fos, que ja era capaç de suportar-ho jo solet durant les poques hores que em mancaven de vida. I, a més a més, em sap greu dir-ho, però és que aparentment estava com un pom de flors!

Com que cada cop m'he convençut més que la idea d'estar-me al despatx era una bona pensada, a mig matí he trucat a la Gena i li he dit que no aniria a dinar a casa. Perfecte, m'ha dit ella, perquè així jo aniré a veure no sé qui i... M'ha explicat més coses que no recordo. M'he ofert a anar a buscar el nano a l'escola a les cinc, però m'ha dit ella que li anava bé de fer-ho i que ja ens trobaríem a casa. Llavors, potser arribo tard, carinyo -jo. Bé, no et preocupis, ja ens espavilarem -ella.

La idea d'estar avui com més hores millor a la feina m'havia dominat completament. Fins que quedés algú en algun racó del despatx, allà em tindria fent-li companyia.

La jornada ha estat esplèndida. He fet dos nous clients, i dels bons. Si ells sabessin que avui mateix... Però en tot el dia no he pensat en el que havia de passar avui, o sigui que fantàstic, d'això es tractava. Ni tan sols a l'hora de dinar, que ho he fet en un salt a sota mateix del despatx, amb dos companys que també estaven especialment enfeinats. S'han estranyat que jo tingués «tanta feina», perquè gairebé sempre vaig a casa a dinar.

He arribat a casa a les nou del vespre tocades. Encara he pogut besar les nenes i portar el menut a dormir. No els he dit res d'especial, només que els estimava, com sempre, i he afegit que estava content i orgullós d'ells. Ha anat bé. Demà, i tota la vida, ells pensaran que el seu pare va estar genial el darrer dia de la seva vida i que res no feia pensar que...

La Gena m'ha acompanyat a sopar -ella havia sopat amb els nanos-, explicant-me les coses de la jornada, i llavors m'he penedit de no haver-li dit res fins aleshores. Però quan he obert la boca per comentar-li-ho... només m'ha eixit el tema de la feina i dels dos clients nous. He estat incapaç de dir-li la veritat a la meva dona, sí. Però ha sigut a fi de bé, ho prometo, per no fer-la patir. Segur que em faria anar al metge o m'hauria fet prendre alguna cosa horrorosa abans d'anar a dormir, o m'hauria dit que treballava massa i que demà em quedés a casa. Jo llavors li hauria fet la broma macabra de dir-li que sí, que demà em tindria tot el dia a casa, ben quiet. I ella potser s'hauria enfadat una mica.

O sigui que ara ella llegeix al sofà de la saleta i jo, al costat seu, escric el dietari.

Ara li agafa la son i diu si ens n'anem a dormir. Jo encara estic força desvetllat -de fet, tot i que fa de mal dir, continuo trobant-me de primera, com mai-, però em poso el pijama i em fico al llit i continuo escrivint...

+ + +



Ui, que m'he adormit.

Però... si ja és un quart d'una!

Com pot ser que s'equivoqués el somni?

No, això és impossible, fins ara no m'havien fallat mai...

Ara hi caic, devia ser l'hora solar! I segons l'hora solar ara és encara un quart d'onze. Els meus somnis no fallen. Encara tinc cent cinc minuts de coll.

Miraré de dormir una mica. Posaré el despertador a les dues menys cinc minuts. Potser m'he de morir dormint, en aquesta estona. I si no, estaré lúcid els darrers cinc minuts, per fer una repassada de tot...

+ + +



Mmmm? El despertador? Quasi les dues? Ah, ja me'n recordo. Bufa, quina son. Però ara ja falten només cinc, quatre minuts per a les dues de la matinada i per tant ho deixaré aquí. M'acomiado del dietari i de tothom. Aquí deixo escrita la meva vivència de les darreres hores perquè se'n puguin fer càrrec els qui m'estimen.

Als qui llegireu això, i primer de tot a la meva Gena: no us he dit res abans perquè no us amoïnéssiu. Però ara sí que és segur que se m'ha acabat el temps. Ha estat un plaer explicar-vos el darrer dia de la meva...

-Vols parar ja de fer soroll, amor meu? Per què has posat el despertador? Què escrius? Saps quina hora és?
-Ara tocaran les dues, carinyo, necessitava despertar-me a les dues. I ja que hi som, t'haig d'explicar una cosa...
-Ja me la diràs demà, tu, estic morta de son. Bona nit.
-...

Bona nit, món.

Comentaris

  • Ja fa uns dies...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 18-11-2009 | Valoració: 10

    Ja fa uns dies que te'l volia comentar. Te'l van editar el dimarts 10 de novembre i, jo crec, que el vaig ‘veure' el dijous 12. El vaig llegir amb fruïció i no vaig trobar les paraules adients per a fer un comentari. D'avui no passo. Sé que, tampoc, no les trobaré, però he de fer un esforç.
    Fas viure el teu personatge en un estat continu, podríem dir quasi d'ansietat, quasi desitjant que s'acompleixi el somni... això sí, sense molestar a ningú.
    A veure si al final, encara tindrà un desengany de continuar viu...?
    Un humor, una ironia molt fina. Perdona, Pere, però crec que el teu relat mereix un millor criticaire que jo.
    - Joan -

  • Genial! encara que al final[Ofensiu]
    Romy Ros | 11-11-2009 | Valoració: 10

    no sabem si el nostre protagonista fineix o segueix a l'endemà. Sigui com sigui m'ho he passat molt bé llegint el teu relat que has descrit molt bé como pot ser un últim dia d'algú que sincerament cregui que ha de morir. Seria fantàstic poder relat el nostre últim dia: segurament que es viu més intensament. Un altre cop: Enhorabona per aquest relat tan...inversemblant!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pereneri

pereneri

18 Relats

82 Comentaris

19424 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]

O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com