Connectar els caps

Un relat de: pereneri

Era una mena de joc que feia amb la seva filla, abans i tot que se n'anés la mare al cel. Un dia, ella devia tenir tres o quatre anyets, a ell se li va acudir de seure al seu costat al sofà llarg i posar el cap a tocar del seu, de costat, sense dir res. Ella va deixar fer, no va enretirar el cap, però va demanar:

-Què fas?

Ell ja tenia preparada la resposta:

-Connectar els caps. Com que tu ets molt llesta i molt espavilada, connecto el meu cap amb el teu, i així em traspasses una mica de la teva força.

-I jo em quedaré sense res?

-Tranquil·la, tu no hi perdràs. Si es connecten els caps, ningú no hi perd res, és només el que està més baix de forces el que hi guanya. I jo ara estic baix de forces.

Ho va fer alguna altra vegada, i a ella li agradava, o almenys no li molestava. Llavors, quan la mare es va morir, més o menys un any i mig o dos després d'aquella primera "connexió de caps", era la seva filla qui de tant en tant s'asseia al seu costat i posava el caparró a tocar del del pare. I s'estaven una estona així, sense dir res.

-T'he traspassat energia, pare?

-Sí, filla, sí, tu sempre em traspasses energia.

Després van deixar de fer-ho. Ella havia crescut i ell ja no s'atrevia a acostar-s'hi amb tanta confiança. I ella, segurament, ja no pensava que el seu pare pogués necessitar aquelles "connexions de cap". Devia pensar que ell abans ho feia perquè era petita i prou.

Un dia, però, quan la filla tenia més de trenta-cinc anys i ja havia tornat a casa amb tres fills i sense aquell beneit amb el qual s'havia casat i que l'havia abandonada per una altra, ell se la va trobar de sobte al costat, al sofà llarg, i va veure que ella estintolava el cap en el seu.

El pare li va dir:

-Què fas? -tot i que sabia perfectament què feia, li va venir tot d'una a la memòria el record d'aquelles experiències de vint-i-cinc o trenta anys enrere.

Ella va contestar:

-Connectar els caps. Com que tu ets molt fort i molt valent, connecto el meu cap amb el teu, i així em traspasses una mica de la teva força.

Van plorar una mica tots dos, momentàniament feliços.

Comentaris

  • marquen els records[Ofensiu]
    Avet_blau | 02-05-2009 | Valoració: 10

    precios relat,
    mes enllà de la connexió o contacte,
    petits detalls personals e intims,
    que marquen els records.

    i que mai s' obliden

    Avet

  • Un molt simpàtic relat.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 02-05-2009 | Valoració: 9

    M'agrada aquest relat, de quan la filla ja es fa gran, però que, malgrat tot, necessita el suport i afecte del seu pare... en aquesta escena metafòrica de "xocar caps". Està molt bé.

  • Connectar...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 26-04-2009 | Valoració: 10

    Connectar amb el lector. Això, és el que fas amb aquest relat. Una connexió perfecte entre lector i relataire.
    Crec, haver-t'ho dit una altra vegada, tens un estil, que possiblement et faci únic, si més no, molt personal.
    Vaig a rellegir Pare i filla.
    Felicitats pel relat!
    - Joan -

  • Tendre relat...[Ofensiu]
    Romy Ros | 20-04-2009 | Valoració: 10

    que m'ha portat a llegir Pare i filla" i m'ho he passat d'allò més bé amb tots dos. Et felicito pels dos relats conectats: tendresa, sintonia i a més a més companyia cómplice entre pare i filla; tots dos fent-se soport i donant-se forces mútuament. Enhorabona!

  • Connectar físicament i psíquica[Ofensiu]
    nuriagau | 20-04-2009 | Valoració: 10

    Sovint els nostres infants (i els no tan grans, també) necessiten del contacte físic amb els altres per tal de sentir-los més propers.

    Un gest simpàtic el que fan el pare i la filla d'aquest relat. Un gest que roman a la memòria un cops passats uns quants anys.

    Pere, m'ha agradat i m'ha recordat algunes anècdotes amb els meus alumnes.

    Felicitats pel relat!

    Núria

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pereneri

pereneri

18 Relats

82 Comentaris

19429 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]

O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com