Una noia estranya

Li agradava que li diguessin Tori, però gairebé tothom, començant pels pares, l'anomenava sempre María de la Victoria, amb totes quatre paraules i la o de "Victoria" tancada. Ja només això, si se li adreçaven amb aquell nom tan complex i artificial, com era habitual, la feia rondinar i tot seguit callar. Però quan alguna companya de l'escola, segur que amb un gran esforç, se li havia adreçat en català mig d'amagat, en un tombant del passadís, i li havia dit Victòria o fins i tot Tori, perquè sabia que li agradava dir-se així encara que sonés vulgar, llavors ella havia estat capaç d'oblidar-ho tot i de mirar d'encetar una conversa educada. Però la conversa no havia anat mai gaire més enllà, cap acostament no havia arribat ni fins a una mínima confidència, perquè l'altra li feia saber de seguida que només havia volgut ser amable amb ella i prou, que no pensava fer-se'n amiga, tan rara com era.

María de la Victoria de las Tres Torres y de Lomasalto de Pedralbes es va acostumar a ser des de ben menuda, doncs, una nena estranya. No pujava tal com els seus pares volien. No suportava les cerimònies que sempre hi havia a casa seva, ni les amistats dels pares, ni el barri de luxe on vivien, lluny del pinyol de la ciutat, ni la mainadera ni la majordona ni el cuiner ni la marmitona ni la donzella ni la minyona ni el xofer, no suportava la manera com la vestien ni el castellà que li deien que feia més fi, no li agradava gairebé res del context familiar en el qual vivia. Havia tingut tres mestres particulars fins als sis anys, després havia anat a la millor escola de pagament de la ciutat, on només anaven nens i nenes de famílies d'upa, i al millor col·legi per fer la secundària. I no podia sofrir cap ni un dels companys i companyes ni dels seus familiars, cap ni un dels mestres. És que no els comprenia. Havia arribat a la conclusió que no hi guanyava res esforçant-se, i simplement mirava d'ignorar-los per no passar-la més magra del compte. I doncs, anava bastant a la seva. Se sentia com segrestada en un món hostil i lluitava per sobreviure i prou.

Era una inadaptada patològica? Una rebeca genètica? Tenia cap malaltia o deficiència psíquica? Els neuròlegs i psiquiatres que la van visitar no li van saber trobar mai res. Només veien una noia normal, intel·ligent, forta i resolta, gens ni mica bleda ni de queixar-se per res... que no fos el seu desterrament psicològic. Perquè tenia, certament, un problema d'adaptació ambiental que li produïa patiment, és clar, però que era clarament el resultat d'un fet objectiu: ningú del seu voltant immediat no l'entenia i ella no entenia ningú del seu voltant. No cal dir que els pares s'enutjaven amb els metges quan deien allò, perquè els semblava que aquella falta d'entesa s'havia de poder guarir amb pastilles o d'alguna manera similar, o amb electroxocs, o ni que fos amb aquell invent de la logoteràpia. I no van parar fins que no van trobar un psicòleg, amic d'uns amics i estiuejant, com ells, a San Andrés de Llavaneras -i, per tant, de tota confiança-, que els va dir: «A vegades, en famílies normals com la vostra passen també aquestes coses. Malauradament, el món està molt enredat, són els signes dels temps. Però ja veureu com passaran els anys i coneixerà una miqueta les desgràcies de la vida i la necessitat de seguretat, també econòmica, he, he, i llavors canviarà i tornarà a ser normal.»(*) El psicòleg els va convèncer i van decidir tenir paciència.

I, en efecte, la Tori aviat faria els 18 anys i semblava que les coses havien millorat una mica darrerament.

Feia temps, potser des dels dotze o tretze anys, que sovint avisava els pares que un dia se n'aniria de casa i no la veurien més. A quinze anys, per l'estiu va aconseguir escapolir-se dels cursos d'anglès que els pares havien previst que fes en un internat de Nova York i en una escola d'elit de Melbourne -un mes a cada lloc per perfeccionar la variant americana i l'australiana de la llengua-, i va anar a treballar en una explotació de vedells i de porcs d'engreix de Perafita, propietat d'uns terratinents amics de la família que vivien a Barcelona però tenien unes trenta-set granges com aquella entre Osona, el Moianès i el Lluçanès. Hi va anar emportant-se d'amagat una gramàtica de francès, perquè havia començat a odiar l'anglès i tots els seus dialectes, no per la llengua en si, que sabia que era innocent, sinó pel que comportava d'imposició tanta variant i tanta perfecció i tanta història.

Va tornar feliç de Perafita, i els de la granja deien entusiasmats que ho havia fet molt bé i que s'havia comportat com una més a la feina i que fins i tot havia après a inseminar vaques ficant el braç fins al muscle per la dallonses de la bèstia, cosa que als pares no els va fer gens de gràcia, perquè havien demanat al seu amic que vigilés que la tractessin amb cura i en canvi l'amic no havia entès què volia dir «tractar-la amb cura». «Ai, aquesta gent de pagès... -remugaven els pares-. Ja són rics, ja, però és que no tenen gens de sensibilitat.» Això va fer que tot i la insistència de la noia, l'experiència no es tornés a repetir l'any següent.

La Tori, en qualsevol cas, feia tant d'esport i tant d'exercici -anava a tot arreu a peu, molt sovint corrents o amb bicicleta, quan podia evitar que l'acompanyessin amb cotxe- que continuà forta com un roure.

Ara, en acostar-se el divuitè aniversari, tenia molt decidit que se n'aniria de casa per sempre més i que de moment es plantaria en una maison rurale de la Provença amb els amos de la qual havia pres contacte. La Tori ja escrivia en francès prou correctament, i tota la relació amb aquells senyors, per telèfon i per melis, l'havien tinguda en francès. Li havien dit que només els calia un document oficial on constés clarament la seva majoria d'edat, que s'assegurarien que no tenia comptes pendents amb la justícia i que serien discrets. I l'endemà mateix d'arribar, si tot estava en ordre, ja podria començar a treballar amb ells. La feina seria dura, però ella va assegurar que estava preparada per a tot. Ja tenia els papers preparats des de feia temps.

L'últim any, però, havia resolt no dir res als pares sobre els seus projectes de marxar, sobretot per impedir que ells poguessin prendre mesures d'algun tipus que els hi dificultessin. Va proposar-se que no els avisaria més fins al mateix dia de l'aniversari, just després de la festa que pensaven muntar-li, de la qual feia temps que parlaven amb una gran il·lusió. Un cop acomiadats els centenars de convidats, amb els quals ella s'hauria comportat com una princesa atenta, simpàtica i desperta, de manera que alguns d'aquells xicots riquíssims i consentits se'n mig enamorarien i moltes noies li tindrien enveja, quan es quedés sola amb els pares els diria, amb un somriure: «Papà, mamà, me'n vaig. I no tornaré.» I tot seguit se n'aniria a l'estació del tren, amb la mateixa roba de la festa encara posada i una maleteta amb uns texans, una samarreta i quatre coses més. La vindria a recollir un taxi que just un moment abans hauria avisat amb el mòbil. Els pares, per la sorpresa, no sabrien reaccionar i, quan reaccionessin, la seva nena ja seria lluny, molt lluny.

Ella no tenia la culpa d'haver nascut dins una família tan poc comprensiva i pensava sincerament que la distància podria afavorir el respecte mutu, i llavors, amb els anys, potser seria possible restablir la relació, amb uns paràmetres diferents. Els pares eren bona gent, sí, però allò no anava ni amb rodes, i tampoc no funcionaria marxar de casa i instal·lar-se pel seu compte en un piset, ni que fos a l'altra punta de la ciutat, perquè els pares continuarien anant-li al darrere. Calia tallar-ho de soca-rel, calia desaparèixer almenys una bona temporada. I un cop a destí, fer-los arribar de tant en tant un missatge, sense que la poguessin localitzar, perquè no anessin a la policia amb l'excusa que potser l'havien segrestada o una cosa així.

La Tori va rumiar dies i mesos la frase que diria als pares i es va imaginar un munt de vegades el que podria passar després, tota l'operació. Mentrestant, faria veure com si les seves constants rebequeries haguessin afluixat. I tot i que no podia evitar mostrar-se emprenyada sovint per les imposicions, sobretot pel que fa a vestits, horaris i cerimònies -i també per aquelles ridícules menges consistents en un bocinet de pessic de monja regat amb una salseta de pitiminí en un racó del plat, quan a ella el que li agradava eren les costelles amb allioli o un bon pamtomàquet amb formatge i pernil, i l'amanida amb romesco ben picant-, com que s'esforçava per controlar-se els seus pares van pensar que allò tan estrany de la filla s'aniria arreglant efectivament amb el temps, com ja havia començat a passar.

Va arribar el dia. Més ben dit, la vigília. La seva mare li va dir, aquell vespre, que caldria que es depilés. Això feia temps que no li ho deia, perquè sabia que la nena es posava com una fúria. Però és clar, amb aquella festassa que hi havia preparada en honor seu... A la nit, la Tori va decidir avançar l'operació i canviar gairebé tot el programa previst. El matí del dia del seu aniversari, quan encara faltaven hores per a la celebració, la Tori va aparèixer al menjador, l'hora d'esmorzar, amb un vestit curt d'estiu i depilada de dalt a baix. Al cap no se li veia ni un sol cabell. Una bola de billar, sense ni tan sols celles ni pestanyes. Res. Ni un pèl.

Doña Mercedes de Lomasalto de Pedralbes, senyora De las Tres Torres, o sigui, la mare de la Tori, es va desmaiar. El servei, també escandalitzat, es va anar esvalotant de manera progressiva mirant d'atendre-la, mentre feien tot de ganyotes de retret -ganyotes mudes- a la Tori. Va arribar tot seguit el pare, encuriosit per l'aldarull, i es va quedar molt parat veient la filla, perquè de primer no la reconeixia. Ell mateix va dir al servei que la festa del vespre quedava anul·lada. La Tori va esperar una estona que retornés en si la mare, i quan
ella va recuperar els sentits llavors els va dir adéu, va agafar una maleta petita de rodes on duia uns texans, una samarreta i quatre coses més, i amb aquell mateix vestit curt d'estiu va sortir al carrer, on l'esperava un taxi que havia demanat just després de desmaiar-se la mare.

-------------
(*) [N. de l'A.: S'ha traduït del castellà l'explicació del psicòleg per facilitar la lectura als usuaris de Relats en Català que viuen a la Catalunya del Nord o a l'Alguer, que no tenen cap obligació de saber espanyol ni tan sols per motius constitucionales.]