"el meu país"

Un relat de: quetzcoatl

Aquest no és el meu país. El meu país és gran i té molts volcans. Em sembla recordar que dins els volcans a vegades hi havia lava taronja, i a vegades aigua blava. Aquí a dins els volcans hi ha fagedes. Una fageda és un bosc de faigs. Faigs en plural no vol dir que faig moltes coses juntes alhora, sinó molts arbres junts alhora. Però com que costa de dir faigs, fins i tot pels catalans, en diuen fageda. M'agrada com sona: fa-ge-da. A les fagedes també hi deuen haver fades; segur que el nom ve d'aquí.

La mare diu que al nostre país no hi ha cireres, però sí molts mangos. M'agraden les cireres i els mangos, de gust i de so també. Ci-re-res, man-gos.De bolets, en canvi, no en menjo. Em fan por. Al meu país només els indis mengen bolets i després fan coses estranyes. Els bolets són les cases dels follets, i si els bollets s'enfaden et fan posar els ulls en blanc. Aquí a Catalunya a la gent els agrada molt anar a caçar casetes de follet, i a vegades s'enfaden i els fan venir mal de panxa o si la persona és molt dolenta s'ha fins i tot morit. La mare sempre em diu que es diu mort, no morit, però jo li dic que sé més català que ella perquè vaig al cole. Es diu morit perquè els morits es tornen pàlids però després morats. Ho vaig veure un dia quan vaig entrar al paller de la casa del meu país. Vermells i morats. Els ferits i els morits. No hi havia molta diferència. Els morits, un cop enterrats, es resten de la família. Per això la mama diu que abans érem 6 i ara som 2. Això vol dir que hi havia 4 morits. S'assemblaven als de les pelis, però no venia cap helicòpter a buscar-los. Al meu país els helicòpters deixen anar paquets que exploten.


M'agraden els mangos i les cireres, però no menjo pomes perquè tenen una cara agra. Jo no l'he vist mai, però no em faria gràcia menjar-me una cosa amb cara. Ni m'agraden les coses agres. La cara de la gent d'aquí no m'agrada gaire, sobretot la dels grans, perquè posen cares de poma i no riuen mai. Per això no me'ls menjo. Tampoc menjo porcs ni vaques ni gallines, perquè es passen el dia plorant, tancats en habitacions petites i pudentes.
Al meu país tenim monos amb caretes petites de persona, que a vegades riuen i a vegades ensenyen les dents i poden mossegar. La gent riu, menys quan hi ha morits, i tenim pomes d'aigua que són dolces i vermelles. A Nicaragua d'aigua en tenim molta, però diu la mama que el nom no ve d'aquí. Diu que el lloc era del senyor Nicarao i que ell ho va vendre als espanyols quan hi van arribar. Nosaltres també vam vendre la casa de la platja i l'hort a uns espanyols, a qui no els va agradar la nostra caseta i van fer una casa altíssima de moltes habitacions petites per llogar a més espanyols i francesos i gringos. La mama diu que ho vam fer per mi, per no acabar morits i perquè pogués estudiar i pronunciar paraules rares com fa-ge-da. A mi Catalunya m'agrada, però a la mama se li ha encomanat la cara de la gent de les pomes i a vegades plora.
Un dia al mig del carrer ens van dir que tornéssim al nostre país i va plorar com plou a Nicaragua, on plou de veritat. Però quasi sempre la pluja és d'alegria i la gent corre i balla pels carrers perquè no fa fred. Ploure i plorar allà es diuen llorar y llover: és el mateix. Els rius i i els riures també deuen ser família. Però els núvols, els ulls del cel, encara que siguin foscos, no s'assemblen als ulls brillants de la meva mare. No sé per què va plorar tant aquell dia, però va dir que no era de felicitat. Vaig pensar que potser troba a faltar la pluja feliç, els monos i els mangos.

Per Nadal demanaré als reis que ens tornin allà i compraré la casa alta pel mateix preu que vam vendre la casa baixa. Perquè ja no hi ha gaires morits i ja sé dir paraules com fa-ge-da. Si no volen marxar, els ensenyaré les dents com els monos de cara petita. Em sembla que a Nicaragua les gallines encara són felices i tenen dents per somriure. Quan els espanyols hagin tornat al seu, de país, tornaré a fer la nostra caseta baixeta i tindrem una vaca i un porc i unes gallines somrientes. I no caldrà ploure perquè el cel ja riurà prou...

Comentaris

  • FELICITATS !!![Ofensiu]
    F. Arnau | 11-01-2009 | Valoració: 10

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    F.

  • I, tot d'una, la joia![Ofensiu]
    bertran | 20-03-2007

    Et parlaré amb cara de poma, tal com diuen que sóm els catalans...(?) (ès a dir, interessats)
    No te'n tornis a Nicaràgua! Quedat aquí i enriqueix-nos amb la teva poesia i una manera tant particular de veure tantes coses...!
    Ho saps que canviarem el món...?

  • Estrany... però encisador![Ofensiu]
    Arbequina | 19-09-2006

    M'ha encantat aquest relat que, a voltes, semblava jugar amb el lector. S'hi respira humanisme (en els dos sentits que conec) i sensibilitat. Crec que aporta molt, moltíssim, el missatge amagat darrera l'aparent escriptura de nen. I el joc amb els mots, com un divertimento paral·lel al relat, molt divertit, molt gratificant.
    Un relat molt original i molt interessant de llegir.

    Una abraçada.

    Arbequina.

  • I jo,...[Ofensiu]
    rnbonet | 16-09-2006 | Valoració: 10

    ...innocent de mi, que et feia a 'aquell país' i no en aquest!
    Jugues molt bé amb la ment infantil, amb la màgia encantadora de més avall del Colorado, amb els elements lingüístics i geogràfics que tant bé coneixes...
    Et quedes per ací? Doncs ...molta salut i molta rebolica!

    PS. els del sud de l'Ebre sí pronunciem bé i clar "faigs", jejeje!

  • Il pleure dans mon coeur...[Ofensiu]
    NiNeL | 15-07-2006

    Tristesa i (potser) enyorança extremes a través de la mirada innocent, que a part de fer cridar un "molt bé, quetzcoatl!" fan pensar.

    Gràcies pel relat.

    NiNeL

  • una vida i una història [Ofensiu]
    instants | 29-06-2006

    i un món que gira i gira, sense injustícia.

    Un petonas uapisima.

    Salut

  • Perfecció i somnis amb gust de mango.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 25-06-2006 | Valoració: 10

    Està escrit, mai millor dit, amb la mateixa màgia amb què en Romario de Souza acaronava la pilota quan estava al Barça. No tan sols és un relat amb una expressió formal perfecte, sinó que jugues amb els sons, amb la significació dels mots, amb la fantasia del protagonista, la veu del qual, dins d'una aparent innocència, revela poesia i clam.

    Així doncs amb els sons de les paraules, viatjas d'un so a un altre de similar, relaciones significacions, fas intuir realitats de vegades màgiques, en altres ocasions dures...

    Per cert, m'agrada molt el mango.
    Estic content que hagis tornat a enriquir encara més aquest web amb la teva obra i sobretot amb la teva persona...

  • Hola!![Ofensiu]
    Sol_ixent | 20-06-2006 | Valoració: 10

    He de confessar-te que és la primera vegada que et llegeixo, i... he quedat sorpresa de la vitalitat i frescura que encomanes amb els teus escrits!Enhorabona!

    Per cert: veig que tenim la mateixa edat!!

    Et continuaré seguint!

    Una abraçada!

    Sol_ixent

  • ambre | 20-06-2006 | Valoració: 10

    Ha quedat molt rodó aquest to infantil i tràgic, encomana la cara de poma. Les cases altes, les cases baixes, els jocs de paraules ( hi ha llocs de la franja on pronuncien plloure pllorar )

    Fins aviat
    Una abraçada

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161461 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com