quan em llegies

Un relat de: quetzcoatl

Comença la tardor.

Caben poques coses entre les últimes llums del dia. Potser els núvols ràpids i els ocells piocs ajocats als racons dels patis. Els gats miolant fluix i el temps allargant-se just per encaixar-hi la melancolia.

També hi cap aquell moment de solitud de tardes que convida a estirar-se sobre les lloses calentes, intentant copsar l'estiu que es desfà depressa.

La llum que minva ressalta la textura de les pàgines plenes de mots inconnexes. Borrosos. Els pensaments són lluny, lluny, volant més enllà de l'ara; sobre els caps dels estornells i sota la molsa de l'obaga.

L'ara? Em pregunto. L'ara no hi cap quan comença la tardor.
Miro el llibre, miro el cel. Noto com una formiga se m'enfila lentament per la cama.
L'ara no es pot desprendre d'un hivern inevitable que l'engolirà a glops de temps.
I l'hivern és un abans, com un imperi de nostàlgies, impossible de desprendre's de demàs que, per sort, poden somiar-se primaveres.

*

Fa estona que els meus dits orfes s'han cansat de seguir paraules inconnexes. Tanco el llibre i premo la cara contra l'herba verda, tant indiferent a l'herba groga que a vegades rau dins meu.
L'herba, els núvols, el cel. Tot és gairebé igual que sempre, menys tot el que ha canviat. Però tot el que ha canviat segueix, més o menys igual, arxivat en la memòria.


Tot l'allò que sobra si no vull recordar quan em llegies.

Comentaris

  • tan, tan, tan...[Ofensiu]
    maduixeta | 09-12-2007 | Valoració: 8

    Quan passejo per aquí i llegeixo autors com tu em quedo parada de com escriuen alguns!
    Tant de bo que jo arribi a escriure així!
    Ànims que és un relat preciós
    Marta

  • Melangies[Ofensiu]
    RATUIX | 06-09-2007 | Valoració: 9

    intenses en una estona curta. Moments viscuts endins. Descriptiu i emotiu.

  • relat-capseta[Ofensiu]
    betixeli | 25-02-2007

    És bonic, has aconseguit fer una capseta de moments i tancar-la nusada amb un llaç de paper de diari, per poder tornar a ser oberta sempre que et vingui de gust tornar-hi.
    Ho sap fer ben poca gent això!

  • Melancolia...[Ofensiu]
    Mon Pons | 10-12-2006 | Valoració: 10

    De lluny i de prop, sempre hi hauran moments de reflexió més o menys profunda.. El leimotiv dels teus pensaments deixats en un paper, són música i veus que predisposen a llegir-los (llegir-te) sempre. No ho dubtis mai. Aquí hi han paraules de nostàlgia que es succeeixen en el temps, un temps concret però passatger i, fins i tot, metamòrfic.

    Un petonàs!

    PS. Les papallones, entre els asteques, són l'alè de l'ànima...

  • Quan em llegia...[Ofensiu]
    Gica Casamare | 04-12-2006 | Valoració: 10

    Sempre aquest entorn que t'hi fons, ja sigui al Carib o a la plana a través d'una formiga.
    En la tardor no hi cap lel present?
    Quina melanconia en tot el relat,,,
    Quan em llegia..., un pensament dur.

  • Sempre ens quedarà la primavera[Ofensiu]
    Frèdia | 03-12-2006

    M'agrada la sensibilitat i la profunditat que trobo en els teus relats. Aquesta sensació de neguit que desperten, de trobar escrites paraules que buscaves, fórmules secretes per expressar sentiments. La tardor que fa volar pensaments i l'hivern que ens impregna de nostàlgia, aquest hivern inevitable en què ens converteix la vida quan l'amor s'amaga sota la neu. Sort que podem somniar amb primaveres...
    Una abraçada
    Fredia

  • Molt evocador!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 04-11-2006 | Valoració: 9

    M'agrada de debò!!

    Saps evocar sensacions, com si fos la ma palpant objectes i sensacions.

    Em penso que ets un bon escriptor. Veig que tens una mitjana (alta) de prop de 8,7 comentaris per article, està bé havent-ne escrit 79.

    Res res, que segueixis endavant i curra-t'ho molt!!

  • Com sempre...[Ofensiu]
    BlauFosc | 29-10-2006 | Valoració: 10

    ...colpidora, suau, intangible i present a l'hora... dominar la melangia i no caure en la tristor és cosa dificil. Tu te'n surts. Penso que qui domina la melangia ha creuat una línia invisible... Una línia que no té marxa enrera.

    Ha quedat una mica boirós oi? deu ser el temps.

    :)

  • volem[Ofensiu]
    Perestroika | 26-10-2006

    relats nous!!! :P

  • Tot un plaer[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 25-10-2006

    legir aquestes línies tant nostàlgiques, però molt pròpies de la tardor i dels canvis de temps en les venes.

    Un petó, Quetzcoalt.

  • Gairebé se sent el batec del teu cor[Ofensiu]
    T. Cargol | 25-10-2006

    acompanyant les teves idees

  • Síndromes d'artistes![Ofensiu]
    BARBABLAVA | 17-10-2006 | Valoració: 10

    La tardor és el prel·ludi del gel, del gel de l'hivern, de la solitud, de vegades. De llegir-se un mateix quan ningú ronda per cap lletra...
    Per això quan arriba la tardor a l'artista, les línies direccionals que el guiaven es queden en "suspense", les paraules continuen en els llibres però les neurones dubitatives temen la malenconia que els està per arribar...

    "Quan em llegies" reflexa les temporades ciclíques de baixades i pujades que tenim molts d'artistes (no sé si m'hi puc incloure), els canvis de temps que irremeiablement es reflexen tant en les personalitats llunàtiques dels creadors, la llosa dels records que ens "tapia" en els moments de solitud per fer-nos incapaços de capturar cap altre pensament...

    Tot això queda plasmat en el teu relat, i a més d'una manera magistral (encara que s'hi barregen moltes coses en poques línies)!

    Feia temps que no llegia res d'RC, potser ´per això el teu títol m'ha atret!

  • La dolça droga[Ofensiu]
    blaumar | 07-10-2006

    Sovint trobo en l'hivern la tan necessitada mort, que fa rostolls dels instants més vius i que em permet reneixer, potser millor o sols diferent.

    Sovint trobo en la dolça melanconia -que tanta poesia destil.la, una inútil resistencia, una droga natural per alentir o si més no alleujar el dolorós procés de ... neixer un poc different, una mica nou.

    Potser realment morim quan perdem l'esma mínima necessaria per tornar a neixer.

    Una abraçada

  • El frec de la tardor... [Ofensiu]
    ROSASP | 03-10-2006

    arremolina les fulles que viuen en cada indret perdut dins nostre. Els colors taronges i groguencs es fonen amb aquesta melangia indefinida, com postes de sol inabastables.
    Les sensacions i els sentiments s'esborronen amb el vent ja fresc. Em portes imatges des de molt lluny que estranyament se'm fan properes, potser perquè m'identifico molt amb la teva manera d'expressar les emocions mitjançant els batecs dels sentits i la bellesa de la natura.
    La tardor és l'estació de l'any que més em remou; les formes del temps caduc gairebé es fan palpables i alhora abracen un cicle invisible d'imortalitat...

    M'agrada llegir-te i després tancar els ulls.
    Llavors les paraules ja no són només paraules...

    Molts petons!



  • Cal estar...[Ofensiu]
    rnbonet | 03-10-2006 | Valoració: 10

    ...al camp, per copsar la impressió; cal sentir al més profund i amagat les sensacions; cal saber trasformar-les en paraules; cal tenir a la ment, al cor i a l'ànima aquells mots que concorden, sense esgarrifances, però tampoc sense "nyonyeria" (no sé si existeix o si té un equivalent). I de cop, així, com qui no fa res, tu ens deixes aclaparats amb la teua poesia/prosa, que ens deixa un gust delitable de natura introspectiva.

  • * melancolia *[Ofensiu]
    kispar fidu | 03-10-2006

    eis! bones guapa! com va tot?

    uoOou! fas servir el melancolia com jo!!! quina gràcia! la paraula melancolia m'agrada (potser perquè sovint també em trobo rondant perduda pels seus infinits racons d'estranyes enyorances...). Però vaig descobrir fa poc, que la seva vertadera escriptura és "malenconia", cosa que no m'agrada gens! perquè em sona fatal... no m'acaba de fer el pes... i vaig resignar-me d'utilitzar-la un temps mantenint el meu melancolia; fins que vaig descobrir el seu sinònim "melangia", que no em desagrada. I ara ja opto per a aquesta "melangia".

    Però m'ha fet gràcia recordar el melancolia en el teu escrit! ;) (tu saps si realment és incorrecte?)

    pel que fa al text en general... diferent dels que et recordo, almenys m'ha donat aquesta sensació, però segueixen destacant-hi els elements d'escenaris naturals i paisatges que sempre t'acompanyen!

    que vagi molt bé!
    ens veiem per aquí!

    i potser per algun altre indret fora de les xarxes! jejejeje

    petons maca!
    Gemm@

  • Fantàstic![Ofensiu]
    angie | 03-10-2006

    Preciós i carregat de la melangia que evoca la natura, el tacte prafant de l'herba i el moviment minvant de les coses a la tardor...
    Un text amb marca "quetz" que enganxa i que se m'ha fet curt. T'he imaginat escrivint-lo sota un arbre, amb el peu encatifat de molsa i els ulls mig aclucats entre els núvols que juguen a fet i amagar amb el sol...

    petons, bonica♥

    enyoro les teves intervencions al fòrum, però sempre ets aquí dins...

    angie

Valoració mitja: 9.56

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161022 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com