en recerca de l'ànima

Un relat de: quetzcoatl

Enmig d'una habitació, hi ha una pila d'argila. Un artista es recolza contra un dels racons de l'estança; protegint-lo de la imantació de la matèria, però alhora limitant-lo a ser allà i no encara uns metres més enrere, en algun lloc segur que l'empari del repte creatiu.

Allà al centre, en una enorme pila, l'argila respira. El perfum que desprèn sedueix l'artista, que fa un parell de passes endavant, buscant l'equilibri. Palpa en la densitat de l'aire la temperatura i s'imagina acariciar aquella matèria, conduir-la a diferents formes, rebutjar-ne peces, acabar posant pedaços, reconduint, reacariciant la terra.

Hi ha alguna cosa viva que s'encén dins seu quan s'hi apropa; quan gairebé la toca, s'atura. Quasi la sent, però juga encara a preguntar-se si ella respondrà com voldria, o si tindrà giravolts inesperats que seran reptes pels dits que, ja ansiosos, frisen per moldejar-li capricis.
Tots dos cremen...

Davant la pira de matèria, l'artista foll es llança a l'escalada, buscant un cim empíric que l'apropi a l'ànima, que li embriagui l'ànima, que l'atrapi entre els braços i li escolti la respiració, la temperatura, la dolçor de l'alè; que li aixequi lentament les faldilles sentint com la pulsió li recorre el llarg de tota l'espinada. Dins la seva ànima per primera vegada; convertit en ànima dins del seu propi cos per primera vegada. Capaç d'expulsar enfora encenalls d'essència a través de les mans i la mirada.

Tots dos cremen... l'artista en el delit, la matèria en l'exaltació de la física i del desig.

I passen les hores.

Però el camí té descensos i descansos: l'artista es frustra, descarta, s'enfada; llavors canvia, retoca, hi torna.

L'argila es descompon en fracassos i es reconstrueix en nous projectes, neta per fora, a vegades encara nuada per dintre, curulla de records.

Tanmateix les mans, quan maduren, acaben per reconciliar passats i presents en una sola estructura.
El tempteig acaba prenent forma; amb tranquil·litat la pira comença a formar-se de la deforma, i cada corba i cada incís s'expliquen per pura existència; són vius, són necessaris. I és escalfor. L'abraçada d'una matriu que descansa en forma de lluna, recolzada en la foscor de les entranyes calentes. S'instaura lentament la calma quan el cor encara els batega ràpid, però minva, acallant a poc a poc els rastres...

La descàrrega, l'onada de plaer, ara du al llom la pau d'una experiència reviscuda, que es gronxa en l' abraçada de l'ànima, desprenent desig de vida, de continuïtat.

La pau batega a compàs de la nit que embolcalla les finestres.


Veig una habitació quasi buida. Al mig de l'estança, dorm un artista, i encara a tocar del seu somni, rau la seva ànima sota una tela d'argila fina: apunt per regalar-la a qui la pugui entendre.

Comentaris

  • Està molt bé...[Ofensiu]
    rnbonet | 06-01-2007

    ...-com diuen més avall- això de l'"acte de la creació", de la "maduració dels escrits" i tota la 'mandanga' -voluntària, ferma i sense mala bava- que això suposa. Però... i els "actes de creació" instantanis, sense formalismes, eixits del cor i 'repassats' -però no massa- pel 'cervell'?
    Encara recorde aquells escrits frescos d'una 'quetzcoatl' que feien vibrar totes les cèl·lules vives, i no sols les neurones...
    I no és cap retret! Sols que les "recerques espirituals" em semblen molt allunyades, a la meua edat... Què li hem de fer, xicona!
    Bo. Després de tot, com sempre. Molta salut i molta rebolica per aquest any que comença, d'un lector que no oblida les empremtes.
    (rnbonet, vellet 'incordiador' de tant en tant)

  • Un assaig molt ambiciós[Ofensiu]
    blaumar | 17-12-2006

    Desfici, Deler , passió, combustió, dolor, perdò, amor , pau, creació.

    tot amb una metafora de per sí ja suggerent, l'argila i l'artista.

    L'assaig en sí dona per un llibre, en especial la dicotomia suggerida entre passió i amor.

    Però en general tinc la impresió que ets tú qui s'està re-inventant, i aquest assaig no és encara nat a la matriu en forma de lluna. "recolzada en la foscor de les entranyes calentes."

    I que segueixes encara esperant a la pau "que batega al compàs de la nit que embolcalla les finestres."

    Nosaltres seguim disfrutant de les teves paraules.

  • Hola Quetz!![Ofensiu]
    brumari | 10-12-2006

    No saps la il·lusió que m'ha fet descobrir-te de nou a aquestes pàgines i, a més a més, comentant-me un poema. Darrerament, contra el que voldria, entro molt poc a RC i avui, llegint la teva columna biogràfica, veig que tornes a estar per aquí. Benvinguda!

    Serà possible que algun dia coincidim en alguna trobada? M'agradaria molt. Si ho fem, hem de dur tots dos els nostres llibres respectius de poemes de RC per signar-los mútuament.

    Aquest assaig poètic és una agosarada i bella aproximació al procés creatiu, i tots els que ens movem, amb millor o pitjor fortuna, entre les argiles sense forma, podem identificar-nos amb l'artista del teu relat.

    La metàfora eròtica no és gens gratuïta. Qui no ha experimentat en el transcurs de l'acte creatiu, sensacions assimilables a l'acte sexual? Un primer impuls, un desig que pren forma, emocions - primer contingudes, després desbocades-, esporàdics fracassos dels que s'aprèn a millorar, retrobament del bon camí i, a la fi, el goig de l'obra acabada i un gratificant sospir de relaxació, "la pau d'una experiència reviscuda, que es gronxa en l'abraçada de l'ànima".

    Preciós!

    Petons i fins aviat.

  • orgasme de creació[Ofensiu]
    Gica Casamare | 09-12-2006 | Valoració: 10

    Un ritme molt ben aconseguit, Quetzcoatl, tant el que empina la passió de la creació, eixida o no, recreació (re-creació).
    El plaer, orgàsmic, de la creació artística és una de les sensacions més plaents.
    Jo no sé què fas perquè et comentem així d'estrany...

  • Mon Pons | 09-12-2006 | Valoració: 10

    De vegades creiem que la realitat objectiva i la subjectiva no hi ha cap divisió estricta l'ànima i el que ens envolta estan connectats per algun mecanisme misteriós. Crec que ànima i realitat (física) és U.

    Benvinguda quetz. T'envio una abraçada molt forta i molts petons!

    Mon

  • argila...[Ofensiu]
    neret | 08-12-2006

    ... o fulls de paper. No hi deu haver tanta diferència en el fons. Com a mínim a mi m'ha semblat que em parlaves de sensacions que m'eren conegudes. I n'has parlat molt bé!

  • L'ànima...[Ofensiu]
    ROSASP | 08-12-2006

    com descriure l'ànima?
    Suposo que per tothom simbolitza quelcom diferent, encara que en aquest relat teu s'arriba a fer gairebé palpable.
    No notes quan algú toca l'instrument i ell mateix esdevé música, un aliatge que fa que formin una única cosa. Quan es perd la noció del temps al escriure, al dibuixar, al pintar, al modelar... En tot allò que no busca exactament la perfecció o la bellesa fulgent de l'obra, sinó que reflecteixi les llums i les ombres, la força i els dubtes, el batec vital que impulsa a crear-la. Talment com si aquella peça fos un retall que conté tot allò que ha après, aquella continuada recerca que fa de nexe d'unió entre l'exterior i l'interior. La que expressa a través de la materialització la veu conjunta de la ment, del cor i de l'ànima.
    Crec que una part de tot això va amarant suaument i amb profunditat tot el relat, i en acabar-lo, no queda cap dubte de que has aconseguit ficar-hi l'ànima. Encara queda una estona voleiant entre les línies la certesa de que mai deixaràs de cercar-la.

    Com diu en Xavier Valeri, dóna la sensació de que el relat és fruit d'anar-lo madurant molt lentament; jo diria que amb la consciència d'un aprenentatge continu, no només d'escriure, sinó també de viure.

    Un cabàs de petons plujosos!

  • essències recobertes d'argila[Ofensiu]
    qwark | 07-12-2006

    Sovint oblido converses i altres fets, que mai sé si han succeit en móns reals, onírics, ficticis o virtuals (on queden realment les fronteres?). Em passa amb aquest relat teu que sembla que perdi l'orientació espai-temporal. Bocinets de metafísica es barregen amb els llims argilosos i les formes es desdibuixen sota el persistent moviment circular uniforme de la maquinària.

    Però la desorientació no arriba a ser completa (obscur malson de mediocritat, el que turmenta els artistes), un focus de llum resta orgullós, gairebé pedant. Sembla evident que en la recerca de l'ànima, has (re)trobat la inspiració.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

89 Relats

821 Comentaris

144809 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com