en recerca de l'ànima

...-com diuen més avall- això de l'"acte de la creació", de la "maduració dels escrits" i tota la 'mandanga' -voluntària, ferma i sense mala bava- que això suposa. Però... i els "actes de creació" instantanis, sense formalismes, eixits del cor i 'repassats' -però no massa- pel 'cervell'?
Encara recorde aquells escrits frescos d'una 'quetzcoatl' que feien vibrar totes les cèl·lules vives, i no sols les neurones...
I no és cap retret! Sols que les "recerques espirituals" em semblen molt allunyades, a la meua edat... Què li hem de fer, xicona!
Bo. Després de tot, com sempre. Molta salut i molta rebolica per aquest any que comença, d'un lector que no oblida les empremtes.
(rnbonet, vellet 'incordiador' de tant en tant)

Desfici, Deler , passió, combustió, dolor, perdò, amor , pau, creació.

tot amb una metafora de per sí ja suggerent, l'argila i l'artista.

L'assaig en sí dona per un llibre, en especial la dicotomia suggerida entre passió i amor.

Però en general tinc la impresió que ets tú qui s'està re-inventant, i aquest assaig no és encara nat a la matriu en forma de lluna. "recolzada en la foscor de les entranyes calentes."

I que segueixes encara esperant a la pau "que batega al compàs de la nit que embolcalla les finestres."

Nosaltres seguim disfrutant de les teves paraules.

No saps la il·lusió que m'ha fet descobrir-te de nou a aquestes pàgines i, a més a més, comentant-me un poema. Darrerament, contra el que voldria, entro molt poc a RC i avui, llegint la teva columna biogràfica, veig que tornes a estar per aquí. Benvinguda!

Serà possible que algun dia coincidim en alguna trobada? M'agradaria molt. Si ho fem, hem de dur tots dos els nostres llibres respectius de poemes de RC per signar-los mútuament.

Aquest assaig poètic és una agosarada i bella aproximació al procés creatiu, i tots els que ens movem, amb millor o pitjor fortuna, entre les argiles sense forma, podem identificar-nos amb l'artista del teu relat.

La metàfora eròtica no és gens gratuïta. Qui no ha experimentat en el transcurs de l'acte creatiu, sensacions assimilables a l'acte sexual? Un primer impuls, un desig que pren forma, emocions - primer contingudes, després desbocades-, esporàdics fracassos dels que s'aprèn a millorar, retrobament del bon camí i, a la fi, el goig de l'obra acabada i un gratificant sospir de relaxació, "la pau d'una experiència reviscuda, que es gronxa en l'abraçada de l'ànima".

Preciós!

Petons i fins aviat.

Un ritme molt ben aconseguit, Quetzcoatl, tant el que empina la passió de la creació, eixida o no, recreació (re-creació).
El plaer, orgàsmic, de la creació artística és una de les sensacions més plaents.
Jo no sé què fas perquè et comentem així d'estrany...

De vegades creiem que la realitat objectiva i la subjectiva no hi ha cap divisió estricta l'ànima i el que ens envolta estan connectats per algun mecanisme misteriós. Crec que ànima i realitat (física) és U.

Benvinguda quetz. T'envio una abraçada molt forta i molts petons!

Mon

... o fulls de paper. No hi deu haver tanta diferència en el fons. Com a mínim a mi m'ha semblat que em parlaves de sensacions que m'eren conegudes. I n'has parlat molt bé!

com descriure l'ànima?
Suposo que per tothom simbolitza quelcom diferent, encara que en aquest relat teu s'arriba a fer gairebé palpable.
No notes quan algú toca l'instrument i ell mateix esdevé música, un aliatge que fa que formin una única cosa. Quan es perd la noció del temps al escriure, al dibuixar, al pintar, al modelar... En tot allò que no busca exactament la perfecció o la bellesa fulgent de l'obra, sinó que reflecteixi les llums i les ombres, la força i els dubtes, el batec vital que impulsa a crear-la. Talment com si aquella peça fos un retall que conté tot allò que ha après, aquella continuada recerca que fa de nexe d'unió entre l'exterior i l'interior. La que expressa a través de la materialització la veu conjunta de la ment, del cor i de l'ànima.
Crec que una part de tot això va amarant suaument i amb profunditat tot el relat, i en acabar-lo, no queda cap dubte de que has aconseguit ficar-hi l'ànima. Encara queda una estona voleiant entre les línies la certesa de que mai deixaràs de cercar-la.

Com diu en Xavier Valeri, dóna la sensació de que el relat és fruit d'anar-lo madurant molt lentament; jo diria que amb la consciència d'un aprenentatge continu, no només d'escriure, sinó també de viure.

Un cabàs de petons plujosos!

Sovint oblido converses i altres fets, que mai sé si han succeit en móns reals, onírics, ficticis o virtuals (on queden realment les fronteres?). Em passa amb aquest relat teu que sembla que perdi l'orientació espai-temporal. Bocinets de metafísica es barregen amb els llims argilosos i les formes es desdibuixen sota el persistent moviment circular uniforme de la maquinària.

Però la desorientació no arriba a ser completa (obscur malson de mediocritat, el que turmenta els artistes), un focus de llum resta orgullós, gairebé pedant. Sembla evident que en la recerca de l'ànima, has (re)trobat la inspiració.