els artistes

Un relat de: quetzcoatl

Sóc un espiral. Tinc un nucli inquiet que expulsa enfora els sentiments. La meva ment centrifuga la sang que demana escapar-se dels dits cap als fulls les teles i l'erma matèria. Tot llenços en blanc amuntegats davant la porta de l'abisme.

Què ens depara el futur? Som huracans que autocreem revolucions personals de sons, colors, gustos i sensacions; com travessarem el llindar de la porta? Tinc por que el que ens hi trobarem pugui destruir el nostre univers de creació; potser la banalitat pot anular l'art? Potser el passotisme, potser l'escepticisme... Que les ombres hi siguin sempre, però per dins de la llum! Un ou de colors que vessa gotes de pintura sobre una tela (fosca). El que interessa és seguir endavant, ni que sigui cap a l'abisme o la paradoxa, però recreant-nos constantment en l'experiment de viure. Tot és nou, tot sorprèn i ho assimilem (o no) i ho comprenem (o no); si més no juguem amb la matèria i l'acabem estimant en el record, com les coses que s'estimen d'aquella manera nostàlgica, sota una manta de boira i gris. Les etapes de la vida, com pedretes disposades les unes sobre les altres formant una piràmide cap a l'evolució; una piràmide erosionada pel vent gelat del misteri.


No us agradaria allargar el braç i acariciar els planetes? Com qui passa el palmell de la mà per un llenç nou...

Comentaris

  • afrodita | 02-05-2007 | Valoració: 10

    Benretrobada Quetz, aquest text m'ha cridat l'atenció especialment...serà per la debilitat que tinc pels artistesi per l'art en general que m'atrau íntegrament? sigui com sigui, molt ben descrit. Un plaer tornar-te a llegir.

    Un petonet ben gran!!!

    BoDitA

  • Hola![Ofensiu]
    Mon Pons | 09-01-2007 | Valoració: 10

    Hola Mima, guapíssima: sóc conscient que passo poc per RC però sàpigues que et llegeixo i me'n recordo molt de tu!
    Dit això, i molt a propòsit del teu escrit: no sé ben bé si els artistes som espirals i, en conseqüència, per les connotacions que pugui tenir això: però a mi ja m'està bé, en quan simbolitzi emanació, extensió, continuïtat, optimisme, creació... Per altra banda, potser serà que els artistes som persones estranyes, de naturalesa rara, solitaris, individualistes... i, paradoxalment, i en el fons uns exhibicionistes nats? (-però tu a m'entens...)

    Aquesta primavera, si tot va bé, ens hem de veure, OK?
    Aprofito per desitjar-te el millor dels anys i t'envio molts petons!

    Mon


  • Sorprendre o deixar-nos sorprendre...[Ofensiu]
    angie | 11-12-2006

    that's the question!.
    Bon relat. La imatge de la piràmide per definir les etapes de la vida, chapeau!.
    Com deia en Wilde, cap artista veu les coses com són. Si ho fes, deixaria de ser artista...

    M'alegra molt haver trobat un comentari teu, bonica!. Espero estiguis bé!.

    Un petó ben gran,

    angie

  • *recreant-nos constantment en l'experiment de viure*[Ofensiu]
    kispar fidu | 05-12-2006

    com els artistes, segueixes amb la teva sensibilitat describint sensacions i construïnt escenaris amb les paraules. Utilitzant preciós llenguatge i omplint cada lletra de sentiments.

    La vida; els petits moments, les etapes, els passos cap a un camí cada cop més nostre, els descobriments, els dubtes, les reflexions sobre un món que ens envolta i sovint ens sembla no conèixer...

    un seguit de reflexions ensucrades amb belles imatges que ens descriuen uns passos crítics sobre una vida que caminem a cada instant.

    ens seguim veient per aquí!

    petons guapa!
    Gemm@

  • blaumar | 04-12-2006

    Interessant reflexió sobre l'essencia cambiant del que som. Sobre com el mapa de la nostre consciencia es fa i desfa sense cap vergonya ni respecte a la nostre memoria.

    Tanmateix sols escribim sobre els cambis...

    Però no podies acabar la reflexió sense vessar unes paraules del lirisme màgic que tan m'agrada.

    fins aviat

  • Hola, espiral[Ofensiu]
    qwark | 03-12-2006

    Diu la llegenda que els déus van fer la seva bugada còsmica i, quan van estendre els seus llençols negres, van veure uns diminuts punts blancs. Lluny de renegar d'aquesta raresa imprevista, van dotar dona llum als i els van intentar estirar per fer-los més grans. En fer-ho, el blanc es convertí en altres colors. D'alguna manera que els mortals no podem entendre, jugant amb l'art van descobrir la vida. Més tard, la vida va descobrir l'art. I els ous de colors van esdevenir símbols dels oasis de llum enmig de la foscor.

  • Molt bon assaig.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 29-11-2006 | Valoració: 10

    M'alegra tornar-te a llegir coses per aquí. Comparteixo les sensacions que expresses en aquest assaig, tan ben escrit. L'important és crear, expressar els sentiments, avançar cap al misteri que no té límits i del qual som trobadors.
    Continuaré llegint-te.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

89 Relats

821 Comentaris

144875 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com