El MEU moment perfecte.

Els teus relats sempre posen en qüestuio un aspecte de la nostra vida quotidiana, amb humor i ironia. Cercar el moment, pot ser res més que no tenir res més a fer. No córrer. Tots volem aquest moment, i sovint no el sabem gaudir buscant sempre quel com més.

Bona narrativa fluida i àgil, que en fa demanar-nos sovint coses d'un mateix, bones fòrmules de reflexió.

Seguim comentant

Cadascú té el seu propi moment. Un espai de temps en què és capaç de trobar-se a ell@ mateix@, en què pot escoltar el bategar del seu cor... un moment en què se sent lliure.

Els famosos pk's(Per què's?) que tots ens fem algun dia, i alguns molt sovint (jo sóc d'aquestes últimes de molt sovint...).
Per què faig això? Per què no he fet allò? Per què sento que no ho estic fent bé? Per què no estic contenta de mi?... pk?

Vull ser millor. Crec que sempre s'ha de tenir voluntat d'evolucionar. D'anar creixent i canviant, d'anar millorant, d'anar evolucionant en definitiva. La vida ens pot sorprendre i nosaltres mateixos també ens podem sorprendre!

Visca els NOSTRES moments! ;)

Gemm@

Em fa molta gràcia aquest relat teu, em sembla que sóc més jove que tu, però també n'he tingut de moments d'aquests, també m'he preguntat coses, també vull ser millor, a seques...

m'ha agradat! felicitats i endavant!

MOHER

Gràcies, Biel!

No sé si som de la mateixa generació (però ara vaig a mirar si ja has penjat biografia, que m'ha agafat curiositat, coi!), però l'interessant... és saber que hi ha més gent que ha pogut sentir això.

No sé si m'explico. Això va ser fa quatre anys. Però podria dir-te molts detalls d'aquell moment. Un moment que em vaig voler obligar a "retratar", perquè estava sense fer res, però plenament... bé. Sense cap desequilibri extern (pocs moments a la vida es pot dir això, sempre hi ha petites coses que desequilibren). I estic segura que tothom en té, de moments d'aquests, però molts potser passen per alt.

Buf! Hauriem de fer un resum i informe d'aquest parell de comentaris perquè ens el publiquin com a relat en comú... o com a tesis doctoral d'alguna cosa! jejeje.

En fí, encantada de llegir-te de nou!

Una abraçada,

NinniN

PD: haig de reconèixer... que jo a la feina, també dedico part del temps a aquesta web. Fa sentir acompanyat, oi?

Mira tu (primer comentarista meu) que m'he sentit identificat amb aquesta narració teva, fins al punt que hi he de dedicar unes paraules deixant de banda la feina uns minuts... Deus ser de la mateixa generació, o potser no, sinó que totes les generacions els passa el mateix. Es nota escrit (o m'ho sembla a mi) o meditat en el mateix lloc on sembles assegut (o és asseguda? què més dóna). No entraré a qüestionar-lo com a conte, com a literatura, perquè va més enllà en el sí del que he llegit jo. Ara no sé si m'explico.

Biel.