el malson

Tot de vermells i de grocs, com si fos l'infern. Escalfor a la cara i fred als peus, com si tingués febre. Respiració ràpida i descompassada, plena d'angoixa. Llàgrimes que, sortint dels ulls, baixen per la cara i el pit, fins arribar, a través de la mà caiguda fora del llit, al terra de ceràmica vella. Els cabells fets tot un garbuix, dibuixant un ésser malèfic a sobre la coixinera. La camisa de dormir, seguint les línies del cos amarat de suor, perdent el blanc del cotó, engroguint-se. De la boca, gemecs apaivagats, que no gosen de tornar-se crit. Dels peus, moviments rítmics de voler fugir, però sense moure's del lloc, com qui no sap el camí. De les mans, un desig d'agafar el que no és tangible, l'aire, el no res. A dins del cap, un desgavell de colors, crits, idees i records esfereïdors, no tots viscuts per ella. Una coral de veus, conegudes i no, aconsellant, gemegant, cridant, espantant. És difícil no marxar, és difícil no poder-se moure, és difícil no saber com cridar, és difícil no poder parar de plorar... més difícil és, però, despertar-se per no haver de tenir el malson mai més. Les imatges de la ment, totes folles, totes ajuntades sense sentit, les viscudes i les recordades, les pròpies i les d'altres, figurades encara amb més intensitat. Tots els mals de tots els pobles, tots els problemes de tots els éssers. Tots els espants de tots els malsons. Tots els horrors creats i els que no. Tots....

Al capdavall, una claror, un dèbil raig de llum allà al final del camí. Un soroll de pluja fina, una remor com d'onades de mar. Les coses comencen a canviar. I queden blaus i marrons, com si parlessin el mar i la terra. Frescor a la cara i escalfor als peus, com ha de ser. Respiració senzilla i rítmica, com qui canta una cançó de bressol. Llàgrimes sosegades, calmades, que se'n tornen, a través dels ulls, cap a dins del malson del qual no tornaran a sortir en molt de temps. Cabells que formen, ara, un símbol de pau, com un colom. La camisa de dormir, de color un altre cop blanc, que ja no dibuixa les formes del cos, tebi i sec. De la boca, un sospir. Dels peus, cap moviment. De les mans, una realitat d'haver agafat, per fi, el que era intangible, el que era aire, el que era un no res.

Finalment la pau i la serenor fan oblidar el malson que no l'ha deixat dormir. Llàstima, però, que l'hagi d'oblidar perquè, com saber si no tornarà?