El malfactor

La ment retorçada del malfactor sempre se les empescava per a traçar nous plans per cometre les seves accions reprovables. El fet era que vagabundejava pels carrers estrets i humits de la ciutat a la recerca de preses per a la seva cacera sense ànima. En el moment que veia una senyora gran que sortia de casa seva per tal de fer les compres quotidianes amb la bossa a sota el braç la seguia i silenciosament s'apropava per darrera i li arrencava fent-se fonedís tot seguit. No sentia cap mena de remordiment ni corsecament de consciència per les seves actuacions poc meritòries que el duien sovint a ingressar a la presó o si més no a passar una nit als calabossos de la comissaria. No l'amoïnava gens doncs ja havia fet amics entre els altres presos de manera que quedava integrat en la companyonia general de la institució penitenciària així que les estades que havia de fer de tant en tant no li eren cap mena d'entrebanc. Era com un gos abandonat que cerca recer a qualsevol lloc i fins i tot agraïa que l'engarjolessin doncs no havia d'esforçar-se res per proveir-se de menjar calent i d'un allotjament confortable fins a cert punt. Es sentia afortunat de la mena de vida que havia decidit portar i encara que no elogiava la presó com a tal doncs aquesta actitud hauria tingut molt mala premsa, en particular entre els condemnats per delictes greus que tenien per davant o per darrera desenes d'anys de reclusió, el fet era que al seu fur intern s'estimava la reclusió, la ordenació sistemàtica de tots els esdeveniments del dia d'una manera controlada. No tenia cap instint de rebel·lió i quan algun cop havia succeït que s'organitzava un motí a la presó ell era el primer a asseure's a qualque racó d'una paret i romandre allà parat sense badar boca i sense fer cap aportació a les lluïdes ocurrències dels mes esverats dels reclusos. Ell feia la seva sense emprenyar ningú i esperava a que passessin les hores de revolta interna fins que la policia entrava amb les seves males maneres habituals i amb el repartiment de bastonades de sempre que ell provava d'evitar tot i que dissortadament poques vegades ho aconseguia. Era el preu a pagar per un allotjament tan adequat als seus gustos i les seves inclinacions.
Als pocs mesos de l'internament tornava a ser al carrer i com a bon delinqüent reprenia les seves activitats de robatoris i petites violències que tenia per costum desenvolupar. Ara li va donar per amenaçar treballadors sexuals amb un ganivet per que li donguessin una part de les seves respectives recaptacions. Primer va començar amb una de sola que duia a terme el seu negoci en un carrer solitari doncs la noia era esquerpa i de poble i no li agradava la companyia de les altres companyes. Quan va aconseguir que s'avingués a donar-li un delme de tots els guanys va voler ampliar la seva influència cap a d'altres autònomes. Al començament no li anà malament tanmateix finalment passà el que havia de passar i fou que topà amb un altre pinxo que tenia les mateixes idees que ell i la cosa va acabar a ganivetades. La policia no va investigar gaire doncs no en tenien un gran interès, la mort de l'altre proxeneta però el cas es que d'una sola tacada va ampliar el seu abast considerablement. Això l'emplena de joia, tant que comprà unes ampolles de refrescos i licors i va muntar una petita festa en mig del carrer. Els agents de l'autoritat mai sospitaren que es tractava de l'assassí de l'altre macarró tot i que les mostres d'alegria per part seva eren força evidents. La veritat és que la policia, en general té poques habilitats per adonar-se del més evident i aquest fet l'aprofitava el malfactor fins a les darreres conseqüències. Va estar durant un temps fent les mateixes activitats fins que un dia el que va ser prop de fer el darrer bleix va ser ell mateix i com que els altres que li disputaven la mercaderia eren dos i semblaven perversos i amb obscures intencions va decidir dedicar-se a d'altres negocis. Va deixar el negoci del proxenetisme amb la sensació agredolça de que havia contribuït en certa manera a la felicitat de molta gent, o al menys això era el que ell es pensava. Després d'això no li quedava altre remei que tornar als robatoris. Va seguir amb els atracaments que feu extensiu a totes les persones que trobava a llocs apartats i amb poca llum i que tinguessin aspecte de dur diners en efectiu a sobre. Les targetes de crèdit i altres papers com ara accions de borsa o xecs bancaris no l'interessaven doncs portaven massa feina. En el cas de les targetes havia d'obligar amb amenaces i males maneres al propietari a fer-les servir a un caixer i en el cas dels altres papers el cas era que havia d'entrar dins una oficina bancària i en tenia veritable al·lèrgia. Havia entrat algun cop a dins d'un banc, es cert, però només amb intenció de robar no de fer cap operació normal amb dissimulació fent-se passar per una persona respectable i integrada a la societat. El fet era que no li agradava gens de ser respectable i la sola idea de ser-ho el feia venir basques i posar els pels eriçats com un porc senglar femella lluitant per la vida dels integrants de la seva cadellada. Pensava en si mateix amb vestit i encorbatat amb els cabells ben tallats i pentinats i no podia sinó somriure interiorment doncs considerava que mai de la vida ell podria ser elegant. Abundant en això va prendre la determinació de tatuar-se diverses parts del cos. En dies successius va anar passant per diferents botigues especialitzades, en un furor adolescent que ja esbossava la mena de vida que menaria el dissortat. A cada botiga triava uns dels dibuixos en negre i vermell que després quedava gravat amb agulles i tinta a sota de la seva pell. En fi que va convertir els seus braços i pit en una veritable obra d'artesania contemporània que feia les delícies dels seus companys de presó en quan entrava i dels col·legues del carrer quan era lliure com un ocellet.
I com que això dels atracaments era molt cansat i requeria de certa perseverança va decidir-se a explorar nous territoris. En aquests cas no va tornar al proxenetisme sinó que s'introduí amb l'ajut d'un company vingut de terres llunyanes en el tràfic i comercialització a petita i mitjana escala de substàncies prohibides no necessàriament estupefaents. Cal aclarir que si bé la seva ignorància de llec en la matèria el va fer pensar que el millor eren les drogues dures pel seu preu i il·legalitat comparada el fet és que el seu mestre li obri els ulls cap a molts horitzons, com ara les substàncies que fan servir els esportistes i gimnastes per tal d'haver d'esforçar-se menys obtenint alhora millors resultats o els medicaments amb recepta que podien vendre's igualment a tota mena d'addictes. En fi que va establir-se pel seu compte de seguida que va saber les quatre regles del negoci de les substàncies i aviat ja se'l podia veure a una cantonada desocupada oferint als que hi passaven tot l'assortit variadíssim de mercaderies que tenia al seu rebost. Com que coneixia perfectament l'aspecte dels policies de paisà que habitualment s'interessen per aquesta mena de negocis només per detindre el protagonista, no tenia ensurts dignes de menció ans al contrari tot li anava la mar de be. El rebost el tenia a l'habitació d'una dispesa propera que havia llogat i a la que no li feien preguntes de cap mena ni li entraven a dins a netejar, cosa que hauria posat en perill el negoci i l'orgull del malfactor que considerava que el crim havia de fer certa pudor de poca netedat. En quan algú sortia del haixix o de les drogues dures que duia amagades a sobre havia de fer una excursió cap al seu rebost i allà composar la comanda que estava llesta en pocs minuts a peu de carrer. Els preus que gastava eren els habituals i, com que sempre hi ha variacions de mercat, contactava amb el seu amic per tal d'informar-se de les novetats. L'amic també el feia de proveïdor. Tot plegat fins que un dia es va cansar de continuar amb la venda al detall va decidir suprimir el seu amic a ganivetades. La policia no va fer gaires investigacions per motius semblants als de l'assassinat del proxeneta de manera que va instal·lar-se temporalment al pis del seu amic i va fer-se amb la seva agenda on hi havien els telèfons i altres formes de contacte de tots els seus proveïdors i clients. Així que en una setmana ja ho tenia tot per la mà i havia donat les excuses necessàries a una gent que per altra banda no en demanava que fossin gaire convincents sempre que el negoci es dugués a terme.
Així que ja tenia arreglat el dispensari de productes alternatius i bé que li va anar durant una temporada fins que un germà de l'assassinat va decidir tornar del seu país d'origen d'unes vacances i va trobar-se que hi havia ell en lloc del germà a la seva casa. Les excuses que li va donar no varen ser gaire convincents i com que hi havia llaços de sang entremig no va ser tan fàcil que se les empassés com la resta de la gent. Així que com que el germà tenia nombrosos amics i coneguts del seu país i d'altres de la zona i com que va veure que la troca s'embolicava per moments va decidir abandonar el pis. La decisió no podia ser més desencertada doncs era la ubicació estratègica la que feia atractívola i escaient per al comerç d'espècies exòtiques. I el que passà fou que tots els seus clients que tenia anotats a la seva agenda varen migrar a poc a poc cap a d'altres camells i se li va acabar el negoci. El germà de l'occit era tafaner de mena i no va deixar de perseguir el malfactor fins que aquest va haver de sortir de la ciutat i anar-se'n a viure a pagès durant al menys dos anys. De fet no vivia en un sol indret doncs les seves maldats i tropellies l'obligaven a moure's sovint de lloc de residència. S'estava en hostals de mala mort o a pallers que li cedien els pagesos a canvi d'algunes feines, que a ell no li costava de fer encara que anés en contra dels seus principis fonamentals de realitzar-les, doncs quan es trobava en meitat de les muntanyes no tenia per triar gaire més cosa.
I de totes maneres l'obsequiositat i bon tracte dels pagesos feia que pogués abusar d'ells sense cap mena d'escrúpol. Més d'un l'havia perseguit a trabucades després de trobar a faltar alguna de les seves possessions més preuades. Finalment el malfactor es cansà d'anar fent el rodamón per les terres catalanes i va decidir de tornar a la ciutat amb l'esperança que el germà del traficant hagués marxat o hagués oblidat el tema de la seva mort.
Així va ser i de tornada a la ciutat ja no va sentir parlar més de drogués ni de germans. Va continuar amb les seves activitats habituals que eren el robatori i l'atracament. De tant en tant s'ajuntava amb uns coneguts, lladres com ell, i tots plegats traçaven les línies mestres per a donar un cop de debò, dels que proveeixen de calers per una bona temporada. Es reunien a un soterrani propietat d'un dels del grup i allà seleccionaven primer l'objectiu. Evidentment cadascú portava les seves idees que posava sobre la taula i que eren el resultat d'una extensiva vigilància de tot el barri. Calculaven les possibilitats de bancs i caixes, joieries, supermercats i tot un assortit de llocs on podria haver-hi diners que furtar mentre passejaven distretament pel davant cantussejant una cançoneta o mirant-se la punta dels peus alhora que llambregaven l'establiment furtivament. La conducta no podia ser més sospitosa i és que ells havien après l'ofici de ben petits mirant les pel·lícules al cinema i identificant-se amb els dolents en comptes dels bons, doncs qui més qui menys tenia un o dos familiars directes a la garjola. De totes maneres la seva conducta clarament sospitosa no feia en realitat sinó desviar les sospites doncs els policies i vigilants privats sabien de psicologia negativa i precisament la conducta sospitosa era la que consideraven més segura. En fi, que tornats al soterrani cadascú aportava les seves observacions fins que finalment es decidien per un lloc, per exemple, i sense que aquesta acció desmereixi la resta que van dur a terme o els altres possibles objectius, un supermercat a l'hora de tancar. El cas es que passava un camió blindat que s'aturava davant de la porta del darrera del supermercat i per allà treien de dins una saca farcida de bitllets de totes les mides, ordenats suposadament per quantitats nominals i en feixos amb el mateix nombre d'exemplars. Pensaven atracar el supermercat i tot el furgó deixant fora de combat els guàrdies amb un gas narcòtic que aconseguirien d'uns terroristes nord-africans, que els proveïen sempre per cert, i seguidament traslladarien totes les saques que hi hagués al furgó cap a la seva furgoneta robada prèviament. El supermercat no era el darrer de la ruta del furgó però com que la porta del darrera era a un carreró i aprop del soterrani que els serviria d'amagatall temporal i de magatzem pels diners va decidir que el pla era perfecte i que endavant.
Així van donar uns quants cops fins que van arribar a aconseguir certa anomenada als principals diaris de la ciutat i les publicacions dels barris afectats. Finalment la seva carrera estel·lar d'atracadors fa finalitzar quan tres vehicles de la policia que anaven cap a una altra banda van topar-se en directe amb la posada en escena d'una de les seves actuacions criminals i en veure's envoltat de pistoles i gorres blaves van haver de abaixar els braços i les armes i anar tots plegats directament a la comissaria. Després del judici els hi esperava la presó a la que varen ser condemnats per una cinquena d'anys ja que cap dels seus robatoris no havia causat desgràcies personals, cosa la qual els va servir d'atenuant. El cas és que el malfactor va tornar després d'uns anys de llibertat a veure-se'n privat i acompanyat de nou dels seus vells amics alguns dels quals seguien tancats com la darrera vegada que va estar. Va tenir la gran sort d'anar a raure a una presó a la que ja havia estat reclòs de manera que no va haver de fer noves amistats almenys entre els reclusos més perillosos, que tenien condemnes més prolongades. Les seves antigues coneixences seguien on les havia deixat tret d'alguns que havien sortit al carrer. Per això mateix no va haver de recomençar tota la tasca de relacions públiques que era habitual en arribar a un nou centre doncs els que ja coneixia li podien fer de fiadors de les seves credencials en matèria de crims i abominacions. S'estava a la seva cel·la compartida pensant que perfecta que seria la vida si pogués gaudir d'una d'individual. Era l'única pega que trobava a estar empresonat doncs li molestava sovint la presència en tan poc espai de fins a quatre o sis persones que s'amuntegaven a les lliteres com sardines dins la llauna. La finestra petitíssima i protegida per barrots de color blanc l'havien de compartir entre tots. Només quan arribava el torn es podia guaitar l'horitzó i els núvols de prop, i a les hores en que havien de romandre tancats a les cel·les aquesta era una de les principals distraccions, amb la lectura que sincerament el, fidel als seus principis, no practicava en absolut. Només feia una ullada a les revistes de noies despullades que hi corrien pels passadissos enreixats de la presó i no llegia pas les lletres precisament. A l'hora del pati sortia com tothom amb pas calmat i sense preses tot i que en realitat interiorment frisava per tenir l'estona d'esbargiment que li corresponia al seu torn. Era l'únic moment del dia en que es podia respirar una mica d'aire pur de veritat, no la verinosa atmosfera que regnava dins dels passadissos i a les sales de les diferents dependències de la institució. Es sentia com alleujat en cos i ànima en trepitjar la sorra del pati i quan podia fer un xut de tant en tant a la pilota que els hi deixaven els guardes per tal que fessin un partidet. Després a la sala de la televisió el ball de canals era de bojos. Ell preferia de quedar-se mirant els núvols que es veien per al finestra o encetar una interessant conversa amb d'altres reclusos que opinaven de les seves respectives especialitats coses molt encertades. Realment aquell lloc era una veritable acadèmia del crim i la perversitat en que es feien classes teòriques de tota mena d'arts relacionats, que més endavant s'havien de materialitzar a la pràctica quan l'ocasió es presentés. Calia no fugir d'estudi si hom es volia formar com a criminal.Tanmateix els dies de glòria de la reclusió i la bona vida amb el menjar calent i el llit tou i acollidor es van acabar doncs els cinc anys van passar volant. El malfactor que ja era un pinxo de campionat després de diversos empresonaments i una llarga llista de delictes, la meitat dels quals, i els més greus, no havien estat atribuïts a ell ni per la policia ni pels jutges. És sentia plenament satisfet de la vida que menava i no tenia cap mena de remordiment, ni tan sols rancúnia contra la policia o l'estament judiciari en general doncs considerava que era afortunat. Treballant cinc minuts al dia podia anar passant sense grans luxes però també sense entrebancs i pel que fa als perills de la delinqüència, poc l'amoïnaven. Es sentia plenament recompensat per la societat amb les oportunitats que li presentava de dur a terme els seus baixos instints i ja a la maduresa es va anar refinant. Ja no podia seguir amb els atracaments a certes edats de manera que va cercar-se ingressos fixos de diferents maneres. Va tornar al tràfic de substàncies fent de correu i com que anava vestit com un pinzell i era un home madur ningú no sospitava que al maletí dugués un farcell embolicant quatre o cinc quilos de material. Passava com sempre havia fet per davant dels agents de l'autoritat com qui no porta res i com que ja tenia experiència no suava ni feia cap ganyota que el pogués delatar. Tampoc abaixava la vista si el miraven fixament ni feia canvis bruscos de direcció en aquest cas. En fer-se més gran va aconseguir de fer-se amic d'un cap mafiós i per la seva experiència va començar a dedicar el temps a instruir i alliçonar les noves generacions del crim a les que ensenyava amb paciència de veterà totes les arts que dominava. Va tornar a la presó moltes vegades, fins i tot en fer-se vell fins que li va arribar l'hora en que ja no el podien empresonar. Aleshores va seguir impunement la seva tasca corrompidora de la joventut. Pensava sovint en les seves vivències de jovenesa en que armat amb un ganivet oscat feia tremolar de por les seves víctimes i de com es conformava amb els guanys d'unes operacions de tan poca envergadura que li feien riure tot plegat. Pensava en les hores de fraternal companyonia que havia tingut amb d'altres malfactors com ell i en les jugades que havien fet a la policia que sempre errava la jugada. Pensava que la vida havia estat molt amable amb ell i molt considerat de fer-lo una persona tan feliç i satisfet de la seva feina i dels seus mitjans de viure.