El líving

Ahir, grapejant el diccionari, una paraula em va transportar a un record infantil: el líving de casa la meva amiga Roser. Li deien a una estança que s'ajusta a la perfecció amb la seva etimologia: de l'anglès living (room), cambra de viure.

Anàvem a casa la Roser a jugar al líving. Sempre vaig creure que era un nom inventat per la família que, per alguna raó que desconeixia, li deien així. No ho he sentit a cap altra casa. I mai he conegut una estança màgica com aquella.
Era un lloc encantador, érem fades i cavallers. Ens arrossegàvem, lluitàvem, ensopegàvem i ens fèiem petons.

Hi havia un piano de paret, negre i sempre lluent, que tocava el seu pare. Ens somreia mentre les seves mans ballaven pel teclat. No havia estudiat música i tocava d'oïda. Improvisava i jugava i se sentia lliure: tocava jazz. Li agradava ensenyar les nostres manetes a tocar petites melodies amb quatre tecles. La tapa sempre era oberta als infants.

Era una cambra amb les parets de moqueta: insonoritzada als tons mal afinats. Plena de discos i grans altaveus per escoltar-los. Em fascinava com la meva amiga posava els vinils amb aquella facilitat, com feia brandar el tocadiscs, aparell que en la majoria de les cases es considerava una peça delicada i per a comptades ocasions.

Per tot arreu de la sala, cartells de pel·lícules antigues: estrelles de cinema en blanc i negre. Cortines liles, flaire d'encens, un llit rodó amb coixins ovalats de colors morats, una caixa plena de roba antiga amb la què en fèiem disfresses. Extravagant fragància de nostàlgia i il·lusió. Tenia la sensació d'immiscir-me en un mar adult prohibit als infants. Només era un joc, podíem fer de tot. Entràvem al món dels grans governat per les nostres normes.

Era un espai acollidor: hi entrava tothom, també el gat i el gos, i els peixos de colors. Feia olor a llar, a foc, i l'aigua de colònia es transformava en perfum.

Per unes hores sentíem reconegudes les nostres recents descobertes impregnades de suaus emocions infantils.