El General Pujalt

El general Pujalts observava detingudament el mapa de superfície més enllà de les línies enemigues. Era el moment d'atacar.

- Hem d'atacar, amb totes les nostres forces, aquí - el general signà amb el dit un punt del mapa - Ara o mai.
- Hem temo que he de desaconsellar aquesta proposta. Seria molt negativa pels nostres interessos, perquè hauríem de fer passar les tropes per punts mal defensats i exposar-les a perills. Trobo que és millor que no fem res per ara. Només esperar.
- Això de cap manera. Qui és el general aquí? Hem d'atacar, ara és el moment, em sorprèn que no ho vegis amb la mateixa claredat que jo. És evident, de manual, tot ho aconsella, menys la teva opinió. Aleshores ho farem, aquesta mateixa tarda llencem tots els nostres efectius en aquest sector, per via aèria, paracaiguda.
- Hem temo que hauré de notificar la seva actitud a l'alt comandament. Vostè pot ser general, però hi ha per sobre que manen més que vos, fins al president del govern. I aquesta follia en que ens vol ficar no es pot permetre. Li ho adverteixo.
- Tu no ets ningú per advertir-me a mi. Et faré un consell de guerra. Les tropes enemigues estan desorganitzades en aquest sector, l'ocasió és propícia, seria un cop molt dur per a la seva moral, i un avenç en les hostilitats, per part nostra. Algú ha de prendre la iniciativa, sinó podem passar setmanes acampats en aquests prats sense fer res de res. Els soldats necessiten acció. Comencen a prendre-s'ho tot a broma. No vull manca de moral en les meves files, no en les que jo tinc al càrrec. Una batalla els posaria a to, els faria veure la realitat de les coses, les que jo comprenc. Tu ets un buròcrata, no ets digne dels galons que portes.
- N'estic convençut, vostè és molt millor estratega, però el que proposa no es pot dur a terme. Jo ho impediré. I si convé tinc permís per rellevar-lo del càrrec. I no és que estigui en contra de fer accions bèl·liques, que per això som aquí. Només que s'han de fer amb seny, i esperar les ordres de més amunt.
- Aquí les úniques ordres que s'han de complir són les meves, que per alguna cosa sóc general. Ens escindirem del comandament central si cal. El que sigui per tal d'acabar amb el tedi. Els soldats s'avorreixen, passen el dia fumant i bevent, i jugant a cartes. Aquesta no és manera de dur un exercit. Cal que els esquitxi la sang, que vegin el fetge sortir dels cossos, que sentin la ferum de la mort, la pudor que empesta del camp de batalla, els cadàvers podrits, tot el que representa la guerra. Això no és un ball del poble. Això és un conflicte bèl·lic. Per tant aquesta tarda mateix atacarem, amb totes les forces.
- No ho farem pas. I no és que no vulgui seguir les seves ordres. Però hi ha estaments superiors a nosaltres, a tots dos, al tàndem que representem, que ens exhorten a actuar en una manera molt diferent, esperant esdeveniments, en una guerra de nervis, no pas de bales. Per tant no puc permetre que dugui endavant les seves pretensions. Tot i que respecto les seves medalles i el seu grau. Que ningú no pugui dir que sense raonament he abusat d'un superior i l'he hagut de detindre. Només ho faré si per força major ho he de fer. I aquest seria el cas en el supòsit que volgués ordenar un atac massiu.
- Tu ets un enze sense cervell. Que no veus pas que els soldats s'amoixeixen? Necessiten l'ardor de la batalla, el so crepitant dels espetecs dels canons, i de les bombes caiguent a només uns metres. Com quan vaig estar al ..., allà vaig haver d'enfrontar-me amb nombrosos perills, i a ..., allà també, on vaig perdre un dit de la mà esquerra. Tu no saps res d'aquestes glòries, perquè ets un animal de despatx, que només sap que espiar. Aquesta tarda pot ser el dia de la nostra glòria, en que la nostra senyera es cobreixi d'honors. Tu també en sortiries beneficiat, per haver participat en la decisió, encara que no és el cas.
- No ho és perquè això no passarà. No hi haurà cap atac aquesta tarda ni aquest vespre. Ningú no dispararà un sol tret, i no es faran presoners. Perquè això no és el que vol l'alt comandament i el govern. Ells manen i nosaltres obeïm. I per ajudar-lo a obeir sóc jo per aquí. Potser es pensa que sóc un pixatinters sense experiència en el camp de batalla. S'equivoca, perquè estic molt documentat.
- Una miserable rata de biblioteca és el que ets. No vull ni imaginar a on has après les coses de la lluita. Potser domines les tècniques del combat cos a cos? De l'avanç de la infanteria, del suport aeri? Només sap que posar entrebancs. I evitar que aquest jorn sigui el més sublim de la nostra història recent. Hi han passat milers de persones pel nostre país, i només unes poques tindran l'oportunitat de demostrar el seu valor en accions heroiques. No els hi podem treure això als soldats. Mira'ls dejús de la finestra, gratant-se la panxa i jugant a cartes o a daus. Això és una vergonya. Em penso que hauria de plegar de les meves funcions. Si no fos perquè m'esperaria un futur incert, lluny de la milícia.
- Em sembla encertat que hagi abandonat aquesta idea d'atacar l'enemic. Seria un error tàctic, sens dubte, i sense l'autorització de superiors. Una mala pensada realment.
- No he abandonat cap idea. Què vol dir que l'he abandonada? No he abandonat res de res. El que passa és que això ja està decidit. Aquesta tarda ataquem. Ara m'agradaria que m'ajudessis a trobar els punts idonis per llençar els paracaigudistes. Aquí em sembla correcte, faré una creu.
- No farà cap creu.
- Ara m'has de dir el que puc fer al mapa? El mapa és meu, de ningú més, ni del govern ni de l'alt comandament ni de la mare que els va parir tots plegats. Al meu mapa i guixo el que em rota. Ho has entès? Ara faré la creu.
- Hauré d'informar l'alt comandament si comença a fer plans seriosos i sobre paper al respecte d'una possible invasió. Una cosa és parlar per parlar, i l'altre posar fil a l'agulla. Molt em temo que l'he d'impedir de ratllar el mapa per la banda de l'enemic. Aquest és terreny proïbit per a nosaltres. Altrament hauré d'informar. Ja sap el que passa. Se'n recorda de ben segur d'en Filipis, el comandant de la VII brigada d'assalt. No voldria que el seu final fos el seu.
- No sé el que li va passar a aquest Filipis. Era un traïdor, deslleial, treballava per l'enemic. Jo sóc un patriota. Només vull preparar l'ofensiva d'aquesta nit. Ara mateix faré una creu en el punt en que he decidit que han d'aterrar els paracaigudistes. Ningú no m'ho pot impedir, és el meu mapa. I amb el meu mapa faig el que em ve de gust. Només faltaria!
- No farà res de res amb el seu mapa, per començar perquè el mapa és de l'exercit, propietat del govern, i no pas seva particular, i perquè a més a més no em quedaria més remei que considerar-lo una conspiració per atacar l'enemic. I això no ho puc permetre, ja ho sap.
- Conspiració per fer el que cal fer! Perquè l'exercit en temps de guerra el que ha de fer és atacar l'enemic, oi? Conquerir, penetrar en les línies, prendre places. No pas el que fem nosaltres ara, que és res de res. Aquesta creu en aquest prat, que sembla arrecerat del foc enemic, i equidistant dels objectius, no pot fer mal a ningú. La faig en llapis i després l'esborrem si convé.
- No es tracta de fer-la en llapis o en retolador. Aquesta no és la qüestió. Perquè de mapes en tenim tot un assortit. I el podem substituir. El que compten són les intencions. Les ganes de fer una cosa o una altra, i en aquest cas em sembla del tot evident que la seva intenció seria en el cas suposat que efectivament fes la creu, seria la d'atacar aquest vespre l'enemic, en contra de totes les disposicions de l'alt comandament, i el que indiquen els manuals d'estratègia militar, que aconsellen prudència en aquests casos. No es tracta d'una creu sobre un paper, ni de fer servir llapis o altres estris de traça. Es tracta de les intencions, del respecte per les institucions i del bon veïnatge entre exercits.
- A la merda tot el que m'estàs dient! Jo vull fer la creu en el meu mapa, i no veig perquè no la puc fer. En fi deixem estar el mapa. No necessito fer plans perquè ho tinc tot perfectament al cap. Aquesta tarda mateix ataquem. Un atac massiu, de totes les nostres forces, per la ribera nord de la badia, on el riu es franquejable. Tenim els ponts bastibles, i les forces de xoc, els paracaigudistes, els canons, els tanques, tots els ginys de la guerra. L'enemic no s'ho esperarà, la nostra audàcia serà la seva perdició. Escriurem una pàgina en majúscules en el llibre de la història. Les generacions ens recordaran per la nostra feta. I serà aquesta mateixa tarda. No és emocionant?
- Gens mi mica. De fet em penso que això que diu es podria qualificar d'idees delirants. Em penso que hauré de demanar permís a l'alt comandament perquè li donin unes 'vacances', a un 'lloc' on el 'tractaran'. Em penso que serà el més convenient.
- Ara em surts amb aquestes? Em tracta de boig. Jo sóc el general i tu un subaltern, un capità al servei de la comandància. No tens cap poder sobre mi. Em penso que seré jo el que et farà tancar a tu. Perquè vols obstaculitzar la victòria. Et faré un consell de guerra, per traïció i derrotisme, per manca de collons i per ser un toca-peres. Fora del meu despatx ara mateix, haig de fer plans.
- Em temo que no puc abandonar el meu puesto, que és al seu costat, vigilant-lo, no voldríem, cap dels dos, cregui'm, que cometés un error del que s'hagués de penedir al capdavall. Suara li parlava d'unes 'vacances', potser he encertat, vist que no defalleix en el seu esbojarrament.
- Fora del meu despatx! Ara mateix! És un ordre!
- Em sap molt de greu però no puc marxar. A veure si s'asserena una mica, perquè aquest assumpte no va pel bon camí. Vostè sap millor que jo que no el puc abandonar. Pensaria absurditats com ara atacar l'enemic i d'altres.
- Podem fer unes maniobres, a prop de la frontera, per exaltar els ànims de la tropa i fer tremolar l'enemic amb el desplegament de la nostra força i la nostra intendència. Seria for
midable. Un espectacle per a la moral. Em penso que ho farem demà mateix.
- No serà possible.
- Perquè?
- L'alt comandament considera que fer maniobres és una provocació per als civils i per l'enemic. Només es poden fer en deserts i d'amagat, allà on ningú no pugui sentir-se ofès. Nogensmenys, podem arreplegar una desena de soldats, dels que ens són fidels, i fer una acampada. Una jornada campestre li aniria molt bé, sobretot per a la seva salut de més a dalt. M'entén, oi?
- Vol dir que et penses que això són uns fotuts campaments dels minyons escortes? Què marxem de pic-nic amb alguns brètols fumats i beguts, perquè puguin rebolcar-se pel prat al caliu de la solana? Això és que pretén dels meus homes? Que fem el ridícul jo i ells? No, no és això. Estic parlant d'unes maniobres, on engreixarem les articulacions d'aquesta trepa de ganduls, que no saben més que perdre el temps en distraccions. Potser sóc l'únic que s'amoïna per l'estat combatiu de les nostres tropes?
- Jo no m'amoïno gaire per això. Al capdavall és dubtós que hagin d'entrar en combat realment, vull dir en una situació en que hagin de lluitar per la seva vida, per tant contra més beguts i drogats estiguin millor, així poden obeir les ordres per absurdes que siguin sense replicar gaire. Només per tenir més subministrament del que els agrada. Així funcionen les coses. Vostè ho hauria de saber, porta més temps que jo a l'exercit.
- Molt més temps que tu. El que farem al final serà enviar un escamot, infiltrat, uns espies, que ens expliquin el que es cou a l'altre banda, així podrem preparar millor la invasió, amb els seus informes. Un escamot d'espies. Mmm.
- Un altre cop no podrà ser.
- T'he demanat l'opinió potser? M'importa un rave si pot o no pot ser.
- La presència d'espies en territori enemic podria ser considerat com un acte d'hostilitat per part seva. Ens podrien atacar legítimament, o enviar espies al nostre territori.
- Però si el nostre territori està farcit d'espies. Això diu el govern, els informes. Estem envoltats d'espies. Perquè no enviem nosaltres també a l'altre banda?
- No hi ha tals espies. És una cortina de fum, una excusa, un pretexte per tal de mantenir la guerra en tensió, i per poder desplegar les forces terrestres, no només les marítimes. Tot el conflicte va començar per la qüestió dels espies. Per això és tan important que no en tinguem d'espies en realitat. Podria esclatar el conflicte de veritat, això seria molt poc desitjable.
- Vol dir que el conflicte encara no ha esclatat? Deixi de dir bajanades. Enviarem un escamot d'espies, ens faran bona feina.
- Hauré d'informar d'aquesta irregularitat l'alt comandament. No puc permetre que comprometi la seguretat de tota la nació per un rampell.
- No li veig el mal a enviar unes persones, que són soldats nostres, vestits de civils a voltar pels camps i praderies del territori enemic. No hi trobo objeccions a tenir informació de primera mà de l'estat de la qüestió, i en saber si estem en disposició d'atacar o no.
- Això ja ho fan els satèl·lits. En tenim uns quants. El govern i l'alt comandament saben el que es fan. I per ara les ordres són esperar esdeveniments. Per tant només podem fer tasques de suport als civils i recuperar forces.
- Que no han gastades. En fi, em penso que llegiré un llibre. Aquest. 'Tàctiques d'assalt en terrenys irregulars. Segona edició.', per en M. Courthall, un gran autor. Tinc moltes de les seves obres en aquesta prestatgeria.
- Això no ho puc permetre. Deixi el llibre ara mateix on l'ha trobat.
- Què dius ara? Que no puc llegir un llibre? Perquè?
- És un acte flagrant de preparació d'una conspiració per atacar l'enemic. Em pensava que aquest punt havia quedat clar abans. Hauré d'informar de totes aquestes irregularitats l'alt comandament. Ho han de saber, em penso que està perdent el control, general.
- Jo perdent el control? Provo d'imaginar-me la quantitat d'informes que ha de fer per l'alt comandament, de totes les coses que puc o no puc fer, i de totes les irregularitats, i trobo que han de ser ben llargs. Un pergamí quilomètric cada dia. No puc ni estossegar, per dir-ho finament, seria conspiració per atacar a l'enemic, amb bacteris, guerra química, proïbida per totes les convencions. Em penso que em vaig a dinar. Amb tanta xerrameca s'ha fet tard. L'atac l'haurem de deixar de ben segur per demà, però d'aquí no passa. L'ocasió és perfecta, l'enemic no s'ho espera, els escometre'm mentre baden, mentre es graten la panxa, serà un cop d'efecte, un coup de maître per la meva part, tothom m'admirarà per la meva valentia i intrepidesa, serà sublim!
- Demà serà impossible, però d'això ja en parlarem demà, si encara segueix amb aquesta idea absurda d'atacar l'enemic. Hauré d'informar tothom, el govern, el comandament, no puc permetre que les coses surtin de mare. Les conseqüències d'una mala decisió podrien ser una veritable catàstrofe. El millor és que no fem res de res, esperar els esdeveniments, i recuperar forces, això és el que hem de fer.