El clau

La maquinària estava obsoleta, no hi havia res a fer, aquell clau no es podria clavar, la paret era massa dura, el martell, en efecte, era vell, i no admetia cops gaires forts. Ell va pensar que podria fer-ho amb una totxana que hi havia al pati, juntament amb altres dues. Era l'opció, però la paret era dura, molt dura, prou com per trencar la totxana. Feu una reflexió. La paret estava recoberta de ciment, per això era tan dura, i el ciment no és necessàriament més dur que una totxana. O potser era completament a l'inrevés. Ell no era un entès en aquestes matèries, no podia afegir res al seu coneixement que se sacsegés el cap tot buscant una resposta. La resposta no existia, ni hi havia Déu. Començà a plorar.

El seu desconsol venia per una operació domèstica ordinària, que hauria d'haver resolt amb facilitat. Però havien aparegut complicacions. I ell era una d'aquelles persones poc sàvies que davant les complicacions es capficava, en comptes de mirar de trobar alguna altra activitat que fos factible, i senzilla. La complicació era la paret de ciment, la dura realitat, contraposada a un clau d'acer que es podia doblegar fàcilment. Per poder-ho reblir al final, si esqueia.

Per tant el seu problema era esbrinar, discernir, dirimir si la totxana o maó era més dura que la paret de ciment, començà a pensar seriosament en la mescla. En funció de la quantitat de sorra i grava la consistència del ciment, que era morter, seria més o menys. Amb molt de ciment seria dur com una pedra, amb massa sorra es desfaria de seguida. Però ell no havia construït la paret, ja hi era quan va arribar. La paret era anterior a ell, si més no quant al seu habitatge d'aquell indret. La paret era un element originari, i ell era un nouvingut. S'adonà que havia de reverenciar la paret, com un avi o com un ancestre, o com un Déu pertanyent a una cultura acollidora. Era necessari fer un gest de respecte a la paret.

Inclinà el cos, en senyal de respecte. I es cordà els botons que li faltaven de la camisa. Se sentí ridícul. Estava venerant una paret, i només pel fet que se li resistia. Si hagués clavat el clau i punt no estaria fent res en aquella habitació, no tindria cap sentiment d'inferioritat envers la paret i no seria necessari que fes el ruc. Tanmateix la paret s'havia oposat a la seva voluntat, li havia ensenyat un límit del seu poder, i per això la venerava. Havia de desfer-se d'aquell ídol. Prou de venerar parets. Era un objecte pla, inanimat, vertical, a on es podien fer forats amb un clau o no, però desproveïda de qualsevol atribut sobrenatural.

I quin era el drama del clau? L'objectiu del clau a la vida es fer forats a les parets, i quedar fixats, sense tornar a sortir amb facilitat. Això s'aconsegueix perquè la dimensió del clau pressiona el guix, que es tou i es deforma, sense desplaçar-lo ni treure-li el lloc. Al punt on hi ha el clau segueix havent la mateixa quantitat de guix, que fa força vers el clau volent recuperar el seu lloc original. Per això el clau és el clau, sinó no ho seria. Però en una paret de ciment no hi ha manera que això passi, perquè el ciment no es deforma, com a molt se li pot fer un forat. Pensà per uns moments que li mancaven les eines adients per aquella feina. Mirà al seu darrera. Hi havia tres quadres, la tarda es presentava llarga.

El primer dels quadres era un paisatge, fet amb línies gruixudes, que inexplicablement definien amb exactitud el paisatge, l'estesa d'herba, les muntanyes, el camí, el rierol. El segon quadre era de natura abstracta, i no representava res, però les taques a sobre el llenç eren evocadores de formes orgàniques. El tercer quadre era un retrat d'una dona fent la bugada al safareig, volent representar una escena antiga, puix quel quadre no ho era.

Els tres quadres no conjuntaven. Es va adonar en mirar-los allà a terra. Primer havia pensat que eren una excel·lent elecció per aquella paret, però ara quels veia ja no estava tan segur. La paret de ciment era un missatge, que volia dir que no els havia de penjar allà, que seria un error, estètic i potser més greu, que era un camí que no havia de seguir, que els quadres estarien millor en qualsevol altra banda, perquè la seva combinació era fatal, havien d'estar separats, en cambres separades, potser en cases separades, com el sofre, el carbó i el salnitre, que per separat són relativament inofensius, i junts esclaten amb facilitat.

De tota manera aquell no era el problema. Perquè hem de conèixer la seva personalitat obtusada, que quan li entrava una cosa al cap no hi havia manera de treure-se-la, si no era per esgotament o per haver trobar una solució, que en qualsevol cas havia de verificar i comprovar igualment fins l'esgotament. Així doncs havia de treure l'entrellat de l'afer entre el clau i la paret, que se li apareixia de cabdal importància, un afer de primera magnitud, quelcom que havia de resoldre. Hi ha claus més durs, va pensar.

En efecte, es poden aconseguir claus arbitràriament grans i durs, prou com per no doblegar-se amb un cop fort. El clau que estava fent servir era fi, pensat per una paret tova, de guix, i no pas pel que s'havia trobat sobre el terreny. Quan l'havia triat a la ferreteria no havia pensat en la paret. Es culpà de no haver estat previsor. Hauria d'haver sabut el que li esperava, i haver actuat en conseqüència. Ara hauria de tornar a la ferreteria a comprar uns altres claus, amb la vergonya que això representava. Seria admetre el seu fracàs inicial davant el ferreter i els seus empleats. Tothom el miraria i diria: "Aquest és l'home que ha comprat uns claus massa fins abans, ara torna a esmenar el seu error". Això dirien tots els empleats. No podia anar a la mateixa ferreteria, li calia una altra. N'hi havia una uns carrers més lluny que la que tenia al costat de casa.

La idea d'una conspiració de ferreters li passà fugaçment pel cap. D'alguna manera sabien el que passava a les altres botigues, malgrat no fossin de la mateixa cadena, i faria un ridícul similar a qualsevol ferreteria de la ciutat a la que fos.

Pensà que no volia anar a cap ferreteria. Ja aconseguiria la manera de clavar el clau amb els seus mitjans, potser amb algun invent casolà. Per exemple, un tub del mateix diàmetre que la tija o canya del clau podria servir per evitar que es doblegués. D'on treure un tub prou dur per aquesta funció no ho tenia respost. A la ferreteria en podria aconseguir. Aleshores el ridícul i el fracàs s'haurien transformat. Els empleats de la ferreteria l'aplaudirien pel seu enginy, per haver trobar una solució més enllà de la força bruta, una solució eixerida, no pas la vulgaritat de triar un clau més gruixut. Tothom estaria d'acord en que havia trobat la solució a un problema universal, amb un cilindre de plàstic dur o de metall. D'allò es podrien escriure tesis doctorals. I quan sortís al carrer per anar a cercar el tub a la ferreteria tothom el saludaria i el reverenciaria, per la seva inventiva, perquè s'adonarien que es creuaven amb una persona d'una intel·ligència extraordinària. Així havia de passar, perquè quan hom ha fet una troballa o una descoberta transcendental es nota, i els altres no poden ser maleducats amb aquest hom ni tenir males maneres amb ell.

Però plovia. No volia sortir al carrer. Ja s'havia mullat abans, en anar a comprar els tres claus. N'havia comprat tres i havia explicat al depenent que volia penjar igual nombre de llenços, que li havien estat regalats per tres persones diferents, l'un dels quals era ell mateix l'autor del regal, i els altres dos coneguts dels autors, que per alguna raó ja no volien les obres a les seves parets. Ell no tenia cap quadre en tota la casa, i els tres els volia penjar a la mateixa habitació per tenir-los controlats, perquè el seu contacte amb l'art fos puntual i manegable, per no trobar-se quadres pertot arreu. No volia farcir les parets d'obres d'art.

D'allò particular a allò general. Totes les parets de casa seva eren de ciment, cap no tenia guix, per un motiu que desconeixia. Potser els que l'havien dissenyat s'havien volgut estalviar aquests diners, per maximitzar el seu guany. El cas era que no podia penjar els quadres enlloc, i per altra banda que aconseguir de clavar el clau en aquella paret dura de ciment era equivalent a fer-ho en qualsevol altra banda de la casa, que no fos el sostre, que era fals i de planxes de guix prefabricades. Per tant podia reduir-se a clavar-ho en el punt que havia triat, i si trobava la solució aleshores la podia fer extensible a qualsevol altre punt de qualsevol paret. Se sentí cofoi de la seva capacitat de generalització.

Observà uns instants la rugositat de la paret, hi havia concavitats. Per allà entraria millor el clau. Agafà el martell, i amb els dits índex i polze sostengué el clau. El martell era vell, havia de calibrar la força, es disposava a etzibar-li un bon cop al cap del clau. Aleshores s'hi repensà. Allò era ridícul, tota la situació era un disbarat, era a punt de fer-se mal als dits amb un martell vell, perquè ell sabia de veres que el clau no podria penetrar la paret, que la paret no podria embeinar el clau, que l'únic resultat possible era l'accident. Ell estava a punt de tenir un accident domèstic. Hauria de corre a l'hospital proper per rebre cures, potser perdria els dits. No valia més la pena passar la vergonya d'haver de tornar a la ferreteria? Potser sí, però la vergonya tampoc era desitjable. Un mal menor potser, però inasumible de totes totes. A l'habitació hi havia una cadira de fusta plegable, sense coixí, amb uns llistons de fusta al lloc de posar el cul.

S'assegué, el cap li donava voltes, s'estava marejant. Tancà els ulls. Allò havia de tenir alguna solució, una resolució més aviat, havia de trobar la manera de desfer-se d'aquell problema, quel començava a obsessionar. La culpa era dels quadres.

En efecte, ells havien estat l'origen evident del problema, sense ells no hi havia problema, no hi havia res que penjar a la paret. I
eren regals abominables. De molt mal gust, perquè l'havien portat a aquella situació de la que una persona humana en el seu seny no podia sortir-se'n airosament. Tenia dues opcions. O bé tornar els quadres o bé destruir-los. El primer era fer un lleig als qui se'ls havien donat, en particular al que era autor ell mateix. No podia fer-li una cosa així. La segona opció era només ajornar el problema. Perquè més tard o més d'hora els seus amics passarien per casa seva, i s'interessarien pel seu quadre, respectivament, i ell no en podria donar resposta. Això era aplicable pel que era autor del quadre que havia regalat, perquè els autors recorden les seves creacions i a qui les han donades.

Per tant no podia ni tornar-los ni desfer-se d'ells. Podia cremar la casa. Amb la casa es cremarien els quadres, o podia, per simplificar i minimitzar els efectes adversos, cremar només l'habitació, a on hi havia un moble de fusta a part de la cadira, i poca cosa més. No seria una gran pèrdua, hi hauria una bona fumera, i es desfaria dels quadres. A més l'assegurança del pis segurament li pagaria la rehabilitació, que inclouria una capa exterior de guix a les parets, que és el normal. Això ho arreglaria tot.

Però amb una capsa de mistos o amb un encenedor no podria calar foc al moble. Primer havia posat els quadres a dins, explicaria després que perquè no agafessin pols ni tinguessin cap accident. Necessitava algun inflamable per encetar-ho tot. Portà el matalàs del seu dormitori i el repenjà del moble. Després encengué una cigarreta per deixar-la caure distretament sobre el matalàs. Això havia de provocar un incendi.

Però s'hi repensà. Allò era un disbarat. No podia pretendre que els experts investigadors de la companyia d'assegurances no esbrinessin que havia estat provocat, que no era un cas fortuït, seria descobert, i a part que no li pagarien els danys segurament hauria de passar alguna vergonya. No s'imaginava quina podia ser, però alguna seria, perquè el món era ple de vergonyes assetjant. Havia de fer alguna cosa amb aquells quadres, amb el clau i amb el matalàs.

De sobte recordà que a una altra habitació, contigua, hi havia un clau a la paret. Només era un, però era prou, mentre no el visitessin dues de les persones que li havien fet el regal alhora. Era improbable perquè no es coneixien. Aquesta era la solució. Saltà d'alegria. La seva angoixa havia desaparegut.