El castell de naips

Tota casa ha de tenir fonaments. Per llarg que sigui el gratacels, ha de tenir fonaments adients a la seva magnitud. Els castells de naips però proliferaven en els temps d'en Jonàs. Persones que volien afegir-se al capdamunt d'altres persones per tal de fonamentar-se en ells i no en els veritables fonaments, sòlids i ben arrelats a terra. En Jonàs Però volia tocar de peus a terra.

Així doncs, construir el castell de naips era fàcil. Primer començava un petit empresari col·locant-se damunt els seus treballadors. Aquest empresari era serf d'un mitjà empresari, aquest d'un mitjà-gran empresari, així telescòpicament fins als extrems que hom vulgui imaginar. Oblidant però la solidesa dels fonaments. Grans construccions amb peus de sorra.

En Jonàs observava la caiguda d'aquestes construccions quimèriques sense gaire incredulitat. Al capdavall el que era massa alt era més vulnerable, i el que estava a sota de tot no podia ja caure més. En Jonàs preferia mantenir-se arranat, allisat i ben a prop del terra, per tal de no patir gaires caigudes doloroses. Sabia que construir-se a partir de mals fonaments era perillós.

En efecte, els fonaments ho eren tot. Saber en cada moment perquè feia les coses, tenir un començament ben definit, una estratègia clara i uns objectius concrets, però sense perdre's en difuminacions de la realitat. En Jonàs volia que les seves estratègies i els seus objectius ho fossin veritablement, si és que n'havien de ser, o que no o fossin si no.

Així doncs, en una forassenyada cursa per arribar més alt, com el coll de la girafa que competeix amb les branques altes dels arbres, alguns s'enfilaven més enllà del cel, i ho feien sense vertigen, no pas perquè valoressin intel·ligentment l'alçada a la que s'enlairaven, sinó senzillament perquè només miraven cap amunt. El vertigen era pels que estaven a baix.

En Jonàs observava com un gratacels podia ser més marejador vist des de la base que vist des de dalt, proveït que hom no mirés l'alçada que el separava de terra. Des d'a baix era poc recomanable mirar cap a dalt. Des d'a dalt tampoc ho era mirar cap a baix. Eren mons potser enfrontats, irreconciliables, i abocats a una unió dolorosa, la unió de l'ensorrament.

Els castells de naips s'alçaven a la ciutat en uns llocs i uns altres. Ningú no s'havia plantejat el seu manteniment, com podrien superar les crisis. A dins dels gratacels també hi havia castells, de fum, d'aire i de vanitat. La vanitat que pretenia guarir-se de les ferides enfilant-se per sobre dels qui les havien produïdes. Una opció poc recomanable, però llaminera.

Així doncs, contra més intalentós, ase i brutal era la persona, contra menys havia acabat els estudis elementals, o contra més l'havien fet patir en carreres i cursos de postgrau, més animal era i més amunt volia arribar, sense importar-li qui pogués arrossegar en la seva caiguda previsible ni quines estructures artificioses pogués crear sense un fonament real i ben assentat.

Els grans especuladors afegien guanys sobre guanys, posant en perill el sistema mateix, i sense cap escrúpol ni càrrec de consciència. El futur incert ja no existia en aquelles esferes. Els capitals es movien com peces al taulell d'un joc de normes definides i acceptades, que servia d'excusa per esprémer els de més abaix, i els del mig en diferents graus.

Així, com un telescopi, com una temptativa, com una especulació i un atreviment, sorgien aquesta mena d'estructures, de creixement vertical i sense base horitzontal. Algú s'atrevia, feia el primer pas, la cosa durava a curt termini, aleshores havia de durar per sempre. Un altre pis pel castell de naips, una gosadia que resulta en termes immediats.

Però al capdavall, els que havien de vetllar per la consistència d'aquesta mena de construccions, negligien el seu poder, negligien les seves obligacions i es desentenien d'aquest món com si no fos el seu. En lloc de controlar les follies empresarials i socials es dedicaven a legislar sobre la vida quotidiana, vicis i costums, i seguretat vial.

Aquest era un altre mena de desastre, el deixament de funcions per part dels organismes reguladors, enlluernats per la meravella d'un castell de naips òbviament trontollant i insegur, però que s'aguanta teòricament ajudat per una mà negra esotèrica i incomprensible. En els moments de crisi, però, quan el castell ja no trontolla sinó que s'ensorra, la mà negra no para d'etzibar cops de puny.

En Jonàs se sentia nostàlgic del comunisme. En el fons no havia mort. L'estat del benestar era només l'ombra del comunisme, una manera de lluitar-hi. L'estat del benestar, inventat als països nòrdics a l'ombra directa de la Unió Soviètica. Havia entrat en crisi sincronitzat amb el comunisme. I ara en Jonàs observava les nacionalitzacions generals com un rebrot d'aquest socialisme.

Aleshores la llibertat dels mercats no havia de ser absoluta. Els qui havien d'observar i garantir la perdurabilitat de les construccions econòmiques havien fallat, havien deixat fer construccions inviables, que no podien sinó ensorrar-se. Històries antigues prenien actualitat. La Torre de Babel es deia crisi. En Jonàs però sabia que tenia a on aixoplugar-se.

Perquè més enllà dels atzars de la vida havia de trobar un recer i una llar. I era més àrdua de conquerir la petita illa que el gran continent. En Jonàs volia envoltar-se d'aigües manses. I fugir, precipitadament si és vol, de construccions quimèriques i de guanys astronòmics. Ell sabia que la riquesa afegida que es basava en la riquesa acumulada no era riquesa en si mateixa, més encara si la riquesa acumulada començava per ser riquesa afegida.

Al capdavall aquestes estructures verticals i vertiginoses no podien acabar sinó en el desastre. Els naips no eren un bon material de construcció. L'abaratiment de costos que representaven portaven conseqüències ja a curt termini. En Jonàs es demanava quan la gent s'afartaria de tanta crisi, de tantes mesures d'urgència a caball dels esdeveniments, i de tanta passivitat dels governants per legislar.

Perquè en Jonàs no podia fer segons quines coses, que eren socialment incorrectes, legislades oportunament, però hi havia qui podia posar en perill tot el sistema, de forma flagrant, i res no passava. Però, amb la crisi els governants havien de sortir del sopor, i governar. Aleshores arribaven les accions intervencionistes, les menyspreades regulacions de l'ens públic sobre l'ens privat.

En Jonàs pensava que les privatitzacions eren un delme per la democràcia. Fet i fet, si votava un president d'un govern d'un país amb un estat propietari de les principals indústries i empreses tecnològiques, aleshores estava votant el govern i el control estricte d'aquestes empreses i indústries. Però per cada privatització el seu vot perdia valor.

Al final l'estat era tan petit que només es dedicava a legislar i a recollir impostos per tal de subdelegar serveis, en empreses que havia privatitzat, perdent poder efectiu, perdent el poder d'estar dins el joc de la competència, perdent la possibilitat d'imprimir el seu estil de fer negocis, deixant el vaixell a la deriva, a mercè de les onades liberals i especulatives d'uns mercats encegats pel lucre i per l'increment d'un valor fictici, en erigir un castell de naips tan efímer com alt i espectacular.

Així doncs, les crisis havien de ser necessàriament estructurals. Es construïa el castell de naips fent passar els naips per maons, fins que algú descobria que eren naips, i que els podia bufar. L'estructura mateixa i el concepte quedaven al descobert. L'engany manifest s'aclaria, la gent ja sabia el que havia de fer per fer trontollar el sistema, i aquest deixava de ser útil per segregar.

Calia un període per tal d'empescar-se un nou sistema que permetés la segregació de bens i serveis per tal de poder-lo explotar fins a la sacietat. Però tot sistema segregacionista s'havia de construir quimèricament, per mitjà d'enganys i de mitges veritats, per tal d'aconseguir justificar l'injustificable, el que a la vista saltava que era manifestament injust.

Així doncs en Jonàs gaudia relativament de certes crisis, de les veritablement incontrolades. Perquè hi havia qui havia trobat fins i tot el benefici de la crisi, tot adonant-se que tota crisi tenia un període d'eufòria que el precedia. Calia entrar en el mercat en la incipiència de l'eufòria, i sortir-ne just abans de la crisi. El sistema havia funcionat vàries vegades.

Però quan la crisi es descontrolava, aleshores l'estratègia en conjunt quedava en perill, des del moment en que deixava d'haver economia en la que gaudir dels beneficis, des que era sospitós ser massa ric. Aleshores els fonaments de la societat havien de prendre d'una manera o una altra el control, les seves idees estaticistes havien de portar l'ordre dins el caos.

Perquè al capdavall el valor dels rics era no ser pobres, i ser rics d'una manera arrogant i despreocupada, d'una manera venuda com a justa, la riquesa com a recompensa de l'esforç i sobretot del talent superior. Aleshores, quan ser ric depenia del mèrit, es podia ser prepotent i esbombar la riquesa arreu i fer-ne orgull i ostentació.

Però quan hi havia crisi, aquest teorema es trencava. Aleshores ser ric estava mal vist, els diners havien d'amagar-se, la riquesa que hom tenia era només fruit de l'engany. Era llavors quan les fortunes es dissolien, es convertien en fum, deixaven d'existir. Els naips deixaven de tenir una forma enfiladissa per convertir-se en un amuntegament sense forma.

Així doncs, en Jonàs s'ho prenia amb calma. Al capdavall no tenia perquè solucionar problemes que no eren seus. A les persones pacients i treballadores no els hi calia preocupar-se per cap mena de crisi. Perquè la societat tenia que seguir avançant, amb menys segurament, però sempre amb alguna cosa. Ni tan sols a la gana no li tenia por.

No haver-se fet gaires expectatives respecte al seu futur l'ajudava força. A dins de la ment també hi h
avia castells de naips, figures embrancades, construïdes telescòpicament, que s'afegien a sobre d'afegits, sempre de manera vertical. Així passava en la lògica de moltes persones. Mai no es plantejaven els fonaments, ja inamovibles, només en com construir-hi castells de naips a sobre.

El pensament d'en Jonàs era una mica així també, sinó que en formes més creatives que no pas reals. De cap manera no volia aplicar el seu pensament a la pràctica més diària. La necessitat l'obligava a anar en contra de si mateix, i no ho feia de mal cor. Les urgències de la realitat l'empenyien, s'adonava que la seva veritat vivia només a dins el seu cervell.

Fora hi havia un altre món, amb idees xocant les unes amb les altres, i formant conglomerats ara i adés. En Jonàs sabia però que no podia confiar gaire en els castells de naips. La seva construcció era bella per efímera, els seus fonaments nuls, i la seva estructura en constant amenaça de destrucció.