Drama en tres actes

Un relat de: Llibre

DRAMA EN TRES ACTES

Us preguntareu què faig aquí. Per què sóc assegut en aquesta petita habitació farcida d'andròmines, de vestuaris antics, de peces deteriorades de velles escenografies sense vida, de retalls de cortinatges i altres teles que esperaven tenir el seu moment d'esplendor. I jo tinc la resposta.

Després de molt de temps de sequera creativa per fi, avui, agafo de nou paper i bolígraf en una rauxa d'inspiració i m'enfronto a la creació.

És un plaer tan difícil de descriure, el que ara sento! Retrobar-me amb l'essència mateixa de la dramatúrgia després d'un any de silenci és una experiència indescriptible. Sublim.

Però aniré per feina. Primer de tot, Dramatis Personae: Claudi Germà, Cèlia Osal... Sí: utilitzaré els noms reals d'aquests dos, i pel que fa a la resta de personatges ja els aniré afegint. Continuem: Acte Primer.


***** ***** *****


Plovia. Era una nit de principis de desembre, freda i desangelada. El grup de teatre amb què havia contactat feia pocs mesos celebrava una trobada informal amb les noves incorporacions en un bar típic de la ciutat, i jo havia decidit assistir-hi. No coneixia ningú, però un sisè sentit m'indicava que no podia deixar escapar aquella oportunitat per establir noves relacions que, d'una vegada per totes, em llençarien a una fama merescuda.

SýTarKa Teatre era una agrupació recent però amb empenta. L'equip fundador s'hi dedicava amb cos i ànima i sovint oferien representacions de les seves pròpies obres. Val a dir que amb força èxit de públic i d'aplaudiments. Però es trobaven en un punt de la seva carrera en què precisaven nous talents, joves promeses. I jo estava allà per ajudar-los.

Vaig entrar al local una mica més tard de l'hora prevista per a l'inici de la reunió, i de seguida els vaig identificar. Eren una trentena de persones que abastaven una àmplia franja d'edat, entre els vint i els seixanta, i seien al voltant d'una taula plena d'ampolles buides, gots i tasses.

-Sou del SýTarKa, oi? -vaig preguntar amb aplom.

-Sí -unes quantes mirades encuriosides van dirigir-se cap a mi-. Tu qui ets?

-En Claudi Germà -de ben menut ja havia après a pronunciar el meu nom amb orgull. Sabia que tenia una sonoritat que traslladava les ments a l'època clàssica i la gent, en sentir-ho, m'observava amb respecte.

Tothom es va presentar. Els noms em resultaven familiars perquè SýTarKa Teatre havia enviat un fulletó informatiu sobre les activitats previstes per al proper trimestre i les incorporacions de nous dramaturgs que volien col·laborar amb ells. En alguns casos em resultava xocant la realitat d'un físic amb la recreació que s'havia produït en la meva imaginació. En altres casos la relació entre nom i persona gairebé era evident i lògica. Però la meva atenció es va aturar en una dona en concret. Més gran que jo, deuria voltar la quarantena, d'estatura mitjana, amb el cabell llarg i vermellós. No era el meu estil, ni de bon tros.

-Tu ets la Cèlia Osal? -li vaig preguntar per corroborar el que ella mateixa m'acabava de dir.

-Sí.

-Vaja! I com t'ho has fet, per col·locar una obra teva a la companyia Tània? -vaig intentar dissimular la ràbia incipient que apareixia cada vegada que hi pensava.

-Res: la vaig enviar i els va interessar -encara va tenir la barra de respondre, amb un posat d'innocència que m'enutjà.

-Quina enveja! Però enveja sana, eh? -vaig provar de fer broma.

***** ***** *****


Perfecte! La primera escena m'ha quedat perfecte. Ara puc desenvolupar-ne unes quantes més que lliguin amb la darrera frase, on apunto ja el tema de l'enveja, i que l'espectador contempli com va creixent aquest sentiment en la ment malaltissa del Claudi Germà. Que l'espectador s'adoni que la Cèlia Osal passa a col·locar-se en el centre d'atac, en el seu punt de mira.

He de remarcar el caràcter impetuós i abrivat d'en Claudi, segur d'ell mateix, convençut de la seva vàlua i de les pròpies aptituds. I em cal incidir en la seva incapacitat per acceptar que una dona com la Cèlia, que pot passar desapercebuda en qualsevol ambient amb una facilitat absoluta, a poc a poc va agafant protagonisme dins el grup del SýTarKa Teatre. I a més amb una actitud tan poc competitiva com la que demostra, que fan venir ganes de bufetejar-la pel posat de quietud i passivitat que transmet. Com si el que aconsegueix no ho estigués buscant.

I ho he d'escriure ràpid, perquè em sembla que se m'acaba el temps.

I després d'aquestes escenes, passaré a l'Acte Segon.


***** ***** *****


La Cèlia era odiosa. Em despertava una animadversió visceral com mai abans no l'havia sentida, i em calia reconèixer que al llarg de la meva vida havia abocat elevades dosis de tírria i antipatia vers un bon grapat de persones. Però el rebuig i la malvolença que m'inspirava la seva presència, el seu simple nom, ultrapassava qualsevol control que jo intentés mantenir dels propis sentiments.

L'allau d'activitats que es duien a terme havia fet que l'equip fundador del SýTarKa Teatre canviés els fulletons informatius trimestrals per un opuscle mensual. Nosaltres hi col·laboràvem amb breus estudis sobre els diversos mètodes d'interpretació, aportàvem dades d'actualitat del món de la dramatúrgia en altres països, proposàvem escenografies concretes aplicables a obres clàssiques que ens plantejàvem representar.

Jo em vaig passar quinze dies llargs fent un estudi profund sobre el teatre de protesta i crítica social i les seves influències en el panorama català, i a partir d'aquesta immersió intel·lectual vaig elaborar un assaig perquè l'editessin a la revista del SýTarKa. Aquell mateix mes la Cèlia Osal també en va publicar un que tractava del teatre de l'absurd. I el va escriure des d'un plantejament desenraonat, amb un to jovial que semblava no tenir ni cap ni peus. El cert era que carregava les tintes a favor de l'eficàcia dels missatges subliminals i en contra dels judicis exposats amb excessiva claredat, però ho feia d'una manera tan subtil que possiblement només jo ho vaig saber interpretar. Però tothom li va riure les gràcies i la meva feina va passar desapercebuda.

La Cèlia no només era odiosa. La seva actitud en general em resultava repulsiva. Em produïa una enveja desmesurada per tot el que obtenia només movent un dit. I més tenint en compte que m'havia dedicat ben pocs elogis, i en canvi els regalava a tort i a dret entre la resta de companys, òbviament no tan qualificats com jo.

Però la gota que va fer vessar el vas va arribar pocs dies després. Era un diumenge al matí i m'havia citat amb un company de l'equip col·laborador del SýTarKa. Feia temps que en Víctor m'anava al darrere perquè li donés el meu parer sobre unes obretes que havia escrit. No ho feia malament, però la qualitat tampoc no era un distintiu de la seva trajectòria.

-Per cert, Claudi: saps l'última?

-Què he de saber?

-La Cèlia i la Mervek estan elaborant un projecte teatral per presentar-lo a les festes d'estiu.

-La Mervek? -em vaig estranyar-. Però si la Mervek es dedica al mim -encara vaig afegir amb menyspreu, perquè era evident que ocupar tantes hores en l'estudi de la gesticulació per a la interpretació teatral no podia dur enlloc. Damunt dels escenaris, jo ho tenia ben clar, l'important era la paraula.

-Sí, tens raó. Però es veu que la Cèlia li ha demanat de fer-ho en equip.

-Ha estat la Cèlia, qui ho ha proposat? -de l'estranyesa vaig passar a la curiositat, i d'aquí a la incomprensió: com se li podia acudir dur a terme un projecte d'aquella magnitud, i no mesurar bé a l'hora de triar els companys de treball.

La llarga tarda d'aquell diumenge la vaig passar cavil·lant sobre el tema, donant voltes a possibles reaccions. Perquè tenia clar que allò ja passava de mida i que en realitat, la maleïda Cèlia m'havia fet un afront. Tot plegat era una ofensa vers la meva persona i em calia maquinar formes per parar-li els peus. L'enveja que li tenia començava a materialitzar-se.

***** ***** *****


Estic escrivint el meu millor drama. En sóc conscient. Tot el que he fet fins ara és bo, molt bo, però la present obra supera amb escreix la resta d'originals que he creat. Després d'un any de silenci i de sequera, era el mínim que em mereixia.

El segon acte el completaré amb algunes escenes on es faci palès l'obsessió del Claudi per esbotzar qualsevol acció de la Cèlia. Aquí em caldrà remarcar com, de mica en mica, ell dedica totes les seves forces a malbaratar els plans d'ella. I de retruc els de la Mervek. Ha de quedar ben clar que només viu per fer-li la punyeta, tant a l'una com a l'altra, i que això li xucla les energies i el deixa exhaust per a l'escriptura.

En pocs mesos el Claudi se sentirà incapaç d'imaginar una història, negat per desenvolupar un clímax, inútil en la recerca de nous plans creatius. He de dibuixar bé aquesta etapa perquè serà la més dura. Emmarcarà l'època en què àvid d'idees i assedegat d'una glòria que mai no assoleix, només viurà per posar traves al camí de la Cèlia, i s'oblidarà de fer el propi camí.

Fins que a l'equip de col·laboradors del SýTarKa arriba l'Heribert. Aquesta serà la continuació lògica del meu drama, i ara sí que em cal escriure amb rapidesa perquè el temps avança a la contra. Comença a fer calor i sento el crepitar de la fusta.

Per tant: Acte Tercer.


***** ***** *****


Les primeres col·laboracions de l'Heribert em van semblar d'un nivell mitjà però acceptable. En general no excel·lia ni pels continguts ni pel tractament que atorgava a la seva dramatúrgia, però de tant en tant aconseguia certs tocs de genialitat que em provocaven un lleu punt d'enveja.

El meu parer va canviar en assabentar-me que l'Heribert formava part d'un altre grup de teatre encara més incipient. Havia entrat en contacte amb el SýTarKa per aprendre d'una gent que portava més anys treballant els esc
enaris, tant des de l'escriptura com des de la interpretació. Però el seu projecte era independent i necessitava bons escriptors d'obres de teatre. A més, disposava d'un local per als assaigs amb cabuda per a una cinquantena d'espectadors. Era la meva oportunitat.

Vaig començar a elaborar crítiques molt més positives dels seus originals i vaig establir un fals lligam d'amistat amb ell. La meva lluita personal avançava en dues línies ben precises. Per una banda fer-li conèixer la meva obra. Per altra banda allunyar-lo del tàndem creatiu format per la Mervek i la Cèlia.

Després de passar-li diversos treballs, una nit em va trucar per concertar una cita durant el cap de setmana. Hi havia un parell d'obres que li interessaven.

Ens vam trobar un dissabte a la tarda, al mateix bar on jo havia assistit per primera vegada a una reunió del SýTarKa.

-Claudi --va començar a parlar-, t'he de confessar que m'ha sorprès gratament el nivell de la teva escriptura. I encara no entenc com no has aconseguit que un dels teus drames sigui representat.

-És un món difícil, aquest.

-Ja ho crec! -acceptà-. Veuràs: m'ha cridat l'atenció la força expressiva que transmets amb Heroi, i per altra banda el retrat costumista i alhora crític de Menjador.

-Heroi i Menjador? -em vaig estranyar-. Aquestes dues són les que has escollit? -no acabava d'entendre si el problema de l'Heribert era la manca de criteri o la necessitat d'una tria comercial.

-Sí. I si et sembla bé, les podem projectar per estrenar-les la propera temporada. En el local de la meva companyia i com a teatre amateur, evidentment.

-La propera temporada? I aquesta que tot just iniciem? No vas dir-me que encara no tenies programat tot el repertori?

-Però això era fa un mes. Em faltaven un parell de peces per omplir el programa, i al final una d'elles serà una lectura actualitzada d'un clàssic, i l'altra obra serà una reflexió sobre el poder de la fantasia.

-El poder de la fantasia? -l'estupor creixia dins meu, i no entenia com podia ser que l'Heribert conversés amb aquella normalitat i alhora digués bajanades tan increïbles.

-Sí. L'han escrit entre la Cèlia i la Mervek.

Vaig acceptar les condicions que em proposava per representar les meves obres durant la temporada següent, tot i que jo tenia ben clar que aquelles peces no eren ni prou indicatives ni prou emblemàtiques per demostrar el meu talent com a dramaturg. Però no podia oferir-li res més. Feia mesos, gairebé un any, que no aconseguia concentrar-me en cap nou projecte i l'escriptura ja no fluïa amb l'elegància que sempre m'havia caracteritzat.

I a partir d'aquell dia em vaig dedicar amb més forces que mai a posar traves a qualsevol proposta de la Mervek i la Cèlia. I al mateix temps que em consumia en aquella lluita aferrissada contra un fantasma, mogut de tomballons per l'embranzida de l'enveja que se'm menjava, elucubrava la manera d'impedir que la feina d'aquelles dues veiés la llum en el local de l'Heribert.

***** ***** *****


És sublim. He assolit el clímax del drama, el moment crucial en què els espectadors es mantindran inerts a les butaques, clavats als seients, sense atrevir-se a retirar la vista de l'escenari per no perdre's ni un detall de la interpretació del protagonista. I amb aquest punt àlgid i intens, a més, he projectat el sentiment de l'enveja vers límits infranquejables, tot barrejant-lo amb l'odi més acerb.

No puc suportar més aquesta calor xafogosa.

Ara només em cal revestir el tercer acte amb algunes escenes més que completin el quadre dibuixat, i dur els personatges cap al final de l'obra. Agafaré el Claudi de la mà i provocaré que cometi accions sòrdides, de clara baixesa moral. Faré que perdi els valors en pro d'una venjança absurda i sense base, només motivada per l'enveja que ja circula per les seves venes i que és l'únic que l'alimenta. I aleshores, ja contra les cordes, col·locat entre l'espasa i la paret, només li quedarà una acció factible.

L'estrena de l'obra de la Mervek i la Cèlia estarà programada per a una nit de divendres, i aquella mateixa tarda en Claudi entrarà al local de l'Heribert per calar-hi foc. Aquest serà un final grotesc perquè amb aquest acte ell mateix s'estarà tancant les portes: no podrà estrenar cap dels seus dos drames la temporada vinent. Però marxarà satisfet i convençut d'haver actuat de la millor manera. De l'única manera possible.

La porta comença a esberlar-se.

Sí: en Claudi assolirà la felicitat en veure una resposta a l'enveja que l'ha corsecat durant gairebé un any i s'allunyarà de l'incendi, somrient. No cometrà errors. No es quedarà tancat dins una habitació petita i farcida d'andròmines, de retalls de cortinatges i de vestuaris antics. No suportarà amb estoïcisme la calor infernal de la cambra mentre escriu la seva millor obra. No respirarà el fum que penetra per les escletxes d'una malmesa porta de fusta, ni veurà com s'apropen les flames a poc a poc.

No: ell escaparà de la mort, feliç i ignorant, però continuarà amb la seva incapacitat per crear. Perquè només jo he transcendit els límits del drama. Només jo he ultrapassat la frontera de l'univers teatral.

El foc ja és a un pam. Però encara tindré temps de tancar la meva obra pòstuma en la vella caixa forta i esperar la calcinació del cos. Això, si aconsegueixo trobar on han deixat les claus. Ah, quin gran artista mor amb mi!


(5-11-2005)

Comentaris

  • opinió subjectiva[Ofensiu]

    Encara no sé si m'agrada i mira que l'he llegit de vegades!
    Enganxa i és original.
    M'ha deixat un regust amarg (l'amargor no és dolenta en sí mateixa). M'agrada més el dibuix de l'escriptor que el de l'actor descrit. La descripció d'aquest primer la trobo encertada, contundent. En quan a la descripció d'en Claudi Germà penso que podies haver-li donat més ... (aquí em falta expressió) ... bé, em sembla curt, podies haver-li donat més "ales".
    La meva opinió és totalment subjectiva i profana.

    M'alegro de veure que continues escrivint.
    ¡salut!

  • Uffff ! massa llarg per llegir-ho en la incomoditat de la meva cadira. El copio i me l'emporto a la tauleta de nit.
    És un escrit per llegir sense presses.

    a reveure!

  • Home... té coses bones i dolentes.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 25-10-2009 | Valoració: 7

    Hola Llibre.

    Veuràs, he llegit el teu relat (amb paciència, perquè se m'ha fet una mica pesat, amb franquesa), i li trobo que té virtuts i defectes. He dubtat entre el 8 i el 7, i m'he decidit per aquesta nota de notable baix.

    Opino que el lector es perd entre aquest relat que tu deus entendre però que, en tot cas, jo no tant. Crec que hi ha lectors que els agrada perdre's per un relat que evoqui sensacions sense tenir molta claredat, però jo no sóc un d'ells.

    Malgrat tot, aquest relat té gags bons malgrat el desordre, i la idea del drama en tres fases no és gens dolenta.

    De totes maneres, t'aniré llegint per tenir una opinió més fiable de tot.

    Que passis un bon dia.

  • Hola![Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 23-08-2006 | Valoració: 10

    Només volia dir-te que aquest matí he llegit aquest relat teu al llibre de RC i m'ha agradat molt. El millor, per mi, aquesta manera d'explicar una història portada per dos històries diferents (uix, quina expressió més dolenta... jaja). El final molt bo! I, en general, mot ben escrit. Enhorabona!

    Petons!

  • Un drama molt ben portat![Ofensiu]
    boigboig | 18-04-2006

    M'ha agradat molt el teu escrit. Molt! Sobretot el joc de nivells que fas, en que hi ha un escriptor que escriu sobre el que vol escriure, i el relat en sí, i com és lligen els dos. Molt interessant. Jo estic pensant aquest tipus de coses ultimament (un dels meus últims relats va una mica d'aquest pal).
    En resum, un relat molt interessant. M'ha sorprés molt agradablement!!!!!!!

    Boig!

    p.s. Sento no ser gaire crític avui, però és que tinc pressa. Un dia vinc i te'l matxaco X-D

  • Històries dins d'històries.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 18-04-2006 | Valoració: 10

    Ben escrit. M'agrada força aquesta ironia curiosa sobre les ambicions i tal vegada falses valoracions (sobrevaloracions) de si mateix d'un dramaturg. Ficció i realitat se li acaben barrejant.
    La història d'algú que fa una història d'algú que fa històries.

  • Llegint-lo[Ofensiu]
    brideshead | 16-03-2006 | Valoració: 10

    i rellegint-lo, crec que al final potser me'l sabré de memòria i tot. Potser el podria representar i tot. Però encara no és el moment de comentar-te'l. Encara no he trobat les paraules que busco per estar a l'alçada d'aquesta obra magna que has escrit. No m'estranya gens saber que figurarà al proper llibre d'or d'aquesta gran família. Ho mereixeu amb tots els honors, ella i tu.

    Tornaré..... ben properament.

    Felicitats i un petonàs!

  • Ostres !!![Ofensiu]
    brideshead | 11-11-2005

    Tornaré, amb calma, per comentar aquesta meravella...

  • Volia penjar un comentari[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 10-11-2005

    a aquest relat, però m'enganxat al poema posterior i no l'he acabat. El tinc imprès per llegir-me'l amb calma, perquè vull comentar-te cuatre coses…

    més tard o més d'hora ho farè, paraula de lletraferit.

  • Llibre...[Ofensiu]
    Maria Pilar Palau Bertran | 09-11-2005 | Valoració: 10

    ...et felicito per la feina que has fet!
    I que l'has fet molt agust, es trasllueix per tots els costats, això es molt important, fas bellugar els personatges amb molt relleu i gracies, i donantels-hi la vida que tu mateixa els hi has escollit. Jo de tu aniria endevant per que hem sembla que ho has fet molt i molt bé i que t'ha agradat molt.

    Maria Pilar (Valeria)

    P.D: Aprofito l'avinentesa per donar-te les gracies pels teus comentaris, sempre son molt alentadors per a mi.

    Força i sort!

  • treballat amb molta astúcia i elegància...[Ofensiu]
    ROSASP | 08-11-2005

    Una enveja que es va convertint en verí, un reflex d'aquest drama que ha tingut fons i forma des del principi dels temps.
    Els pensaments de l'escriptor ficat a la pell del protagonista apropen al lector als motius i la força dels esdeveniments.

    L'he trobat molt aconseguit, ha estat fantàstic trobar un relat tan original i diferent.

    Petonets LLibre, ets un sac de sorpreses!

  • que més puc dir....[Ofensiu]
    admiradordelallibre | 08-11-2005 | Valoració: 10

    que no digui el meu nicke... la meva admirazió per la teva prosa florida, pels teus arguments absulutament fantàstics i pel teu vocabulari esencialment magnífic és tant suprema que no puc evitar llegir un i altra cop.

    Bé, ara deixant de fer-te la pilota, et diré que m'ha encantat el tema. L'enveja es quel com que tots tenim en mesura, i sovint la justifiquem dien eh... només es enveja sana... però l'enveja mai és sana, i si et deixes en portar per ella, et fa més mal a tu que als demés... perquè et forada l'ànima. I la gent que es deixa en portar mai arribem a saber si és per malicia o per malaltia, pero de l'enveja millor mantenir-se ben i ben lluny. Un temà molt interessant que porta a una verdadera reflexió interior.

  • Posem ordre!!!![Ofensiu]
    Llibre | 08-11-2005

    A veure, noies! Sí, sí: t'ho dic a tu, Alícia! I a tu, Conxa!

    Se suposa que en aquest espai heu de penjar comentaris al meu relat. No la neura de torn que us passa pel cap.

    Aaaiiiixxx !!!! Ja veig que hauré de fer servir això dels "comentaris ofensius"... hehehe...

    Conxa: de veritat no penses tornar més, a aquell bar? No ho vaig fer bé, el Don Juan Tenorio? (hauré de practicar).

    Un petonàs a les dues!

    LLIBRE

  • si filla ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 08-11-2005

    mai més hi podré tornar ...

  • Ostres! Conxa ... [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 08-11-2005

    Quan la llibre m'ha explicat que feia de Juan Tenorio... no m'ho he cregut... de veritat que ho ha fet? in person al mig del restaurant???? i no tens fotos?????

  • la dramatització[Ofensiu]
    Lavínia | 07-11-2005 | Valoració: 10

    del tema de l'enveja gens sana del Claudi autor-actor del seu propi drama , m'ha semblat sensacional i més encara el final on la sublimació de la mort de l'autor protagonista immolant-se (purificat pel foc?)per tal que la Cèlia Osal no pugui estrenar, encara m'ha semblat més aconseguit perquè l'autor troba la resposta
    És una sortida digna per a l'obra creada que mai no podrà estrenar, potser ni després de mort perquè on he deixat les claus? de la caixa forta on han de trobar el manuscrit, després que tot s'hagi incendiat amb ell a dins.

    Tècnicament aquest doble joc entre ficció/realitat que es visualitza, formalment, en diferent tipus de lletra, ofereix una garantia al lector: focalitzar els dos àmbits. De fet és la gran aconsecució del relat.

    Felicitats, Llibre. M'ha agradat moltíssim.

    Un petonàs.

    Lavínia

  • ara ho entenc ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 07-11-2005

    lo de dedicar-te al teatre, l'escena d'avui digna de Don Juan Tenorio i Doña Inés encara supera aquest magnific drama, potser preparaves el 4ª acte ??? ara ho he entés tot ...

    una abraçaferradapetòbesada

    Madame Bovary


  • Ai, ai, ai!...[Ofensiu]
    rnbonet | 07-11-2005 | Valoració: 10

    ... La LLIBRE fent de "teatrera" sense teatre... Vull dir, escenari, quadres, escenes,,, Només amb personatgesi el seu quefer.. (Ara, els meus ulls han anat cap a la dreta...i he mirat i remirat fixament el 'ditxós llibre canviant de plana' (ara en blanc, ara amb uns renglonets curs i esquifits...) Com esquifit se'm queda el cervell, "onnubilat" -es diu així, 'mestra-llibre'?- per la visió sempiterna de les fulles avançant -i restant iguals, reòsties!!, principi i final del LLIBRE-IMATGE-. Podries canviar , no?
    Que, per sort per a molts relataires, NO ÉS EL QUE LI PASSA A "Libre" relataire... I com estic embolicant-me, et desitge allò de sempre... que és ...
    SALUT I REBOLICA, xicona!
    PS.- M'ha deixat de pedra, de veres -o veritat-. I és bo. Paraula de 'rnbonet'!

  • Espectacular..... [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 07-11-2005 | Valoració: 10

    Has tardat, ens mesures la dossis per que tinguem mono de relats de Llibre, ja ho sé... per així tenir una catarsis delirant quan ens arriba un... però es clar això ja es una sobre dosis, de saber fer, de riure, de ben escrit i de ben estructurat. Noia, et superas, i ens fas petir... encara més esperant la propera dosis, no escriguis tan bé si us plau que fa mal....

    Genial, de veritat, amb molt matissos, personatges complexos, una crítica intima als sentiments més foscos de l'Èsser humà.... i la cita final que genial, que absolutament genial, Neró s'espantaria d'aquesta ànima bessona, que esperem no trobar gaire a prop per si de cas ens incendia la paradeta....

    Una del teu club de fanssssssssssss

    jejejejej

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Llibre

160 Relats

1343 Comentaris

245766 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Hola a tothom!

Què faig? M'enrotllo i us explico coses o ho deixo córrer?

Millor ho deixo estar i us indico l'enllaç cap a la meva web, on també trobareu la meva adreça de correu electrònic: Sílvia Romero i Olea


Sílvia Romero