Del secret identitari d'en Hank

Ahir va venir un amic a veure'm. No era en Hank, era en Pol. Vam estar xerrant i va sortir el tema del blog, en Pol em va preguntar:

-"Osti, i no creus que t'obres una mica massa en un espai tant públic com és la xarxa?"

Dir que en Hank no té res a veure amb mi és una tonteria, és dir una mentida. Però també dir que en Hank sóc jo ho és.

En Hank no sóc jo. En Hank forma part de mi. Com la forma de vosaltres.

Vaig començar a escriure aquest blog primer per desfogar-me, després per descriure narrativament la conversa que tant poques vegades tenim amb la nostra part més animal.

En Hank és això, la part animal, instintiva, la part més verge de l'home, la part que no ha estat socialitzada pel simple fet de que és una part que NO es pot socialitzar ni controlar.

Tenim instints bàsics de supervivència, tenim gana, set... tenim pulsions sexuals cada 30 segons que són reprimides per la nostra consciència. En Hank és tot això, tot això i més.

En Hank també és la incontrolable part emocional de l'ésser humà, és l'efecte que té la nostra capacitat d'abstracció per poder-nos fer sentir pena, alegria, aquesta tonteria que es diu amor i que ens fa perdre la xabeta.

En Hank és part de tu: vulguis o no, ho amaguis o no, ho reprimeixis o no, l'instint és allà. La pulsió l'has tingut mentre llegies això, l'has reprimit.

També en aquells moments on no pots fer altra cosa que sentir tristesa per un fet x, o quan no et pots treure algú del cap en Hank és allà.

Jo he moldejat en Hank a la meva imatge i semblança, pel sol fet de que és l'únic Hank que conec. Tots coneixem el nostre Hank, i li alfuixem la corretja en el més profund de la nostre intimitat, estic segur que explicat així tots l'identifiqueu. Jo, l'únic que he fet, ha estat parlar amb el meu Hank, interpretar-lo en moments que m'han xocat o que he pensat que podria ser divertit portar aquesta part animal/emocional al fet quotidià. I no penseu per això que he revelat el meu ser més profund o els meus pensaments més íntims: sou vosaltres els que marqueu la línia entre la realitat i la ficció.

Potser hauria d'haver posat dos amics, un per la part animal i l'altra per la part emocional, potser s'hagués vist més clar. Però vaig decidir jugar amb la inconscient de l'ésser humà.

Com ja he dit, quan això va començar era un exercici d'autoreflexió i desfogue a tope, després vaig veure aquesta possibilitat i em va agradar.

Jo no sóc en Hank. En Hank és part de mi. I de tu. Posa-li el nom que vulguis.