De vides paral·leles

Fa dies que no sé d'en Hank, sembla que des de divendres que va sortir que deu estar mort al sofà "Curant la ressaca!" que diu ell...

Bé, doncs tenia un tema guardat per ocasions com aquesta, que em va explicar en Hank deu fer cosa de tres mesos i em sembla prou interessant...

Per aquell llavors en Hank estava fotut de debò, enamorat perdut de la noia que tant havia desitjat, que havia tingut i amb qui havia compartit vora mig any (que tampoc és tant, però per a en Hank va ser el millor mig any dela seva vida) començava a esfumar-se.

La cosa no anava bé, però almenys anava... ni que fos a marxes forçades. En Hank lluitava cada dia per mantenir-la al seu costat, per veurela, per abraçar-la... però ella havia de fer les coses que havia de fer, i en Hank veia com passaven les hores, els dies, les setmanes... i el gat mai atrapava la rata.

I el dia menys esperat en Hank la va conèixer, bé, de fet es coneixien de vista, però mai havien intercanviat més que un Hola o un adéu.
Aquella nit en aquell bar van parlar de Barcelona, dels estudis, de la feina... i de moltes més coses que en Hank no recorda perquè tres hores més tard estava sol, enmig de 700 persones, però sol i mamat, molt mamat.

Ja ho té en Hank això, quan està fotut d'amor beu per oblidar i la resta de la gent li suda la polla.

L'endemà es va despertar tard i va engegar l'ordenador. Ella l'havia agregat al facebook:
"Pff, un contacte més... i tot just hem parlat una vegada..."

En Hank és dels que li peta que la gent que no coneix suficientment l'agregui al msn o al facebook, però mira, aquella vegada va acceptar, la primera impressió havia estat bona, i la Christine era prou simpàtica.

"Tio, aquell clic d'"aceptar solicitud" va ser el més encertat que havia fet en temps"

Es van conèixer, van estar parlant... i resulta que eren iguals, l'un pastat a l'altre, els mateixos gustos musicals, la mateixa afició per la lectura i fins i tot la mateixa devoció per Noah Gordon i la seva gran obra, "El mèdico".

Dies després, la pregunta de "com estàs?" va tenir una resposta diferent a la de tots els altres dies: "Malament, molt malament". En Hank va deixar de mentir.

Li va explicar el que li passava amb la seva xicota, tot el que estava patint. Ella va estar uns 20 segons a respondre, potser perquè estava fent plànols, potser perquè estava sorpresa, sorpresa de compartir el que ningú hauria de compartir: una situació sentimental insostenible. Una coincideincia més.

Des d'aquell moment les llargues nits en vela que en Hank havia de suportar cada vegada eren menys llargues, cada vegada menys pesades, ella l'ajudava a aguantar.

Va arribar un punt on en Hank es conectava només per parlar amb ella, sense tenir res a parlar, perquè el món, la gent i la vida eren una puta merda.

-"Tio, es la primera vegada que em passa això amb una tia sense tenir ganes de tirar-me-la. Es que sento que és l'única persona al món que em pot entendre, que sap del que parlo, que sé que sent o ha sentit el que jo sento, i em dóna forces, em dóna forces perquè quan la veig la veig rient, m'ha ensenyat que en tots moments es pot riure, i en moments com aquests, això s'agraeix mil vegades més que qualsevol altra cosa"

A partir d'aquí què us puc explicar, la Christine i en Hank són grans amics, uns amics que es van trobar caminant cap a la mateixa direcció, amb el mateix pas i van aprofitar per riure's de les coses dolentes de la vida.

En Hank sempre li agrairà les hores de més que va fer estar a la Christine davant d'un teclat, parlant per parlar