Matar el temps

A quarts de nou me’n anava a dormir, i a quarts de sis em llevava. És diumenge, no és un récord.

Sobre les sis i poc algú moria brutalment assassinat en una guerra, mentre jo sortia nu de la dutxa i em retrobava a l’altra part del mirall. -“M’agrada”: tal i com al Facebook, només un “M’agrada”, quin comentari resta per fer? El que fan tants altres, quin sinó?! Però a aquests els diem que no mereixen menció, que no val a preocupar-se de com ser mentre altres es preocupen per poder seguir sent, desitjant, a vegades, no haver estat mai. Règim? Idiota.

A les set i poc li demanava al meu pare que m’acostés a l’estació:
-“A quina hora surt el tren?” –em pregunta.

Ni puta idea, però tenint en compte que m’he llevat a quarts de sis i que de tren en surt un cada mitja hora, qui cony es preocupa de saber res? Què és mitja hora en una estació?
Si has pensat que és temps perdut para de llegir i encén la tele: Les seves mentides t’agradaràn més que les meves.

-“Ara d’aquí un quart d’hora, tot controlat.”
-“Digues algo quan arribis.”
-“Si, pare”

És tant fàcil... Tot hi és perquè viure d’aquesta manera sigui tant fàcil... Temps: temps per saber que de tal hora a tal hora has de fer tal cosa. És temps de fer això: sense temps, ho faries? Si ho fèssis, durant quan? Més o menys del que ho fas ara? Quin gran invent per al progrés, el despertador!

A les 8 i quart ja no sé quina altra collonada escriure i un pensament em ronda pel cap: des que m’he llevat, i sense comptar el que ha palmat quan sortia de la dutxa, posem que dues-centes persones més han mort en un conflicte bèl•lic que:

A: Aquí no se’n parla. Entre d’altres coses perquè no hi ha TEMPS.
B: I tant que se’n parla. És que no sabeu que hem d’anar a instaurar la (nostra) democràcia al món?!
C: Si compras dos, te llevas TRES!

Comença a molestar aquest cinisme? Si, és radioactiu. Unes poques dosis fa tenir algún remordiment, pica una mica. Aquest cinisme és (el món) que vivim. La radioactivitat que desprén el reflex cínic de la realitat pot portar a la demència, cert. Però no per això cal deixar d’exposar-s’hi. (Si mai t’encanonen amb una pistola pots tancar els ulls, però jo ja t’aviso, la pistola no deixa de ser-hi, i és qüestió de temps que soni el temut BANG!)

Reflexió a reflexió s’ha d’anar veient on vivim. Poc a poc, raig gamma a raig gamma: si ens mengem de cop la barra de plutoni merda. No sabrem a quin fill de puta s’ha de pelar primer.

No ho dongueu tot per perdut, mai. Només cal perdre-ho tot, i així, quan ja no tinguem ni TEMPS (per perdre) deixarem de ser tant (“rics-i-poderosament”) miserables.

Acabo això a les 20:34. Irrellevant, eh?

-El temps és mentida-