Declaració

Amb un darrer esforç, fa caure la persiana que tanca la parada. Escolta el "click" esperat i, amb la seguretat que proporciona la rutina, enfila el llarg passadís cap a la sortida. Com sempre, mentre camina es deixa sadollar els cinc sentits amb aquell festí de sensacions que només un lloc com la Boqueria és capaç de proporcionar. Escolta fragments de vint converses diferents: des de la senyora que es queixa dels preus, fins a l'amo que esbronca un dependent jove per fer-ho sempre tot sense mirar. Se li apiloten a les fosses nassals la dolça aroma que fa la fruita fresca, l'aspra olor de la carn acabada de tallar i l'aire salat del peix pescat fa massa estona. Passeja la vista per una varietat infinita de colors i formes i, furtivament, les puntes dels seus dits tasten la rugosa textura de la fusta, l'elegant uniformitat del marbre, la fràgil inconsistència del paper i l'anònima superfície del metall. Només el gust es queda sense recompensa, castigat enmig de tot aquell banquet de sensacions. Però aquesta setmana toca règim i no és cosa de saltar-se'l, per moltes temptacions a les que s'hagi d'enfrontar. La setmana vinent serà, pensa amb resignació.
Li encanta la plaça. És la seva vida.
Quan va començar a treballar-hi, vint anys enrere, havia cregut que s'hi marciria, allà dins. Que no pertanyia a un lloc com aquell i que mai no podria pertànyer-hi. Que no s'havia passat cinc ans estudiant literatura anglesa a la UAB per acabar despatxant peix a les marujes. Que no duraria ni tres mesos darrere el taulell.
Es va equivocar en tot.
Dia a dia, sense adonar-se'n, es va anar deixant seduir per tot aquell microvers: el tracte amb la gent, l'ambient desenfadat, l'orgia de colors, olors, sorolls i sabors. L'horari, és veritat, era una mica esclau. I l'olor de peix a les mans costava cada vegada una miqueta més de treure. Però, tot i així, ara és incapaç de concebre una existència diferent. Va anar aplaçant una vegada i una altra els seus projectes juvenils d'impartir classes, fins que hi va acabar renunciant quan els pares van morir i li van deixar el negoci que, tot s'ha de dir, dóna per anar tirant més que acceptablement. I el somni d'escriure, encara el manté viu, alimentat per la gran quantitat d'històries que li passen cada dia pel davant i que li agradaria acabar convertint algun dia en la gran novel·la costumista del segle XXI.
Però encara que el més probable és que no arribi mai a posar ni un sol mot sobre el paper, tant li és. A la Boqueria hi ha trobat el seu lloc al món. Molt més del que pot dir la majoria, pensa sincerament.
El passadís s'acaba, i l'estructura metàl·lica a dues aigües que cobreix el recinte dóna pas al portal gegantí de forma pentagonal, amb vitralls de coloraines a banda i banda i l'enorme escut de Barcelona, fet de ferro forjat i coronat per la paraula "mercat", escrita amb grans lletres blanques. Malgrat que ja és prou tard, una bona riuada de gent encara entra i surt, amb les mans plenes de bosses i paquets, o fa les compres de darrera hora a les paradetes que no estan aixoplugades per la gran teulada, i que serveixen com a preludi del mercat a banda i banda del carrer.
Deixa anar un gran sospir.
Tornar a casa cada nit, ara que ningú no l'espera allà, se li fa més feixuc a dia que passa. Mai no ho hauria cregut, però ara pensa que aquell qui va popularitzar allò de "millor sol que mal acompanyat" és que mai no es va haver d'enfrontar a un pis buit vespre rere vespre. El cert és que no s'ho esperava allò de tenir quaranta-dos anys i estar sense parella. S'havia imaginat el futur d'una manera molt diferent, però la vida li havia fet un regal inesperat i li havia marcat un gol per l'esquadra. Quan, vuit mesos enrere, la Marta li havia etzibat que ja no l'estimava i que se n'anava de casa, no va saber què dir ni què fer. Feia temps que la convivència havia deixat de ser la festa que fou al començament, allò era innegable. Però des del seu punt de vista, les coses no estaven ni molt menys tan malament. Potser sí que la seva vida, com la de tantes altres parelles, era pura rutina. Però una rutina agradable; no pas aclaparadora. Si més no, això pensava.
Estava clar que per la Marta era una altra cosa.

Mentre s'apuja el coll de l'abric, sent una punxada de dolor al cor; no li resulta estranya. Els darrers mesos n'ha sentit centenars com aquella; i de molt pitjors. Camina cap a les Rambles, pensant què es farà per sopar.
I llavors la veu.
Surt de l'oficina de la caixa on treballa des de fa anys, amb els cabells rossos i llargs caient-li mansament damunt l'elegant vestit jaqueta gris de dues peces. Li fa gràcia veure que ella també espera el "click" familiar de la porta abans de fer via. En el fons ens assemblem tant els uns als altres! Després, despreocupada, eficient, enfila carrer avall, en la seva mateixa direcció. No li costa gens ajustar el pas per a seguir-la a pocs metres de distància.
Coneix aquella noia -aquella dona, hauria de començar a pensar- des de l'institut. I malgrat això, no hi ha bescanviat mai ni un mot. Ni tan sols un d'aquells gests de reconeixement que reservem per a les persones amb les quals ens trobem tot sovint al metro o a l'escala.
Es va començar a fixar en ella quan encara no havia fet els divuit. No anaven a la mateixa escola, però sí a centres propers. Els seus camins es creuaven amb freqüència. Va ser llavors quan va començar a contemplar-li els seus llargs cabells grocs, les seves faccions rectes, els seus ulls clars. Però, és clar... ¿com ho fas per acostar-te a una completa desconeguda i deixar-li anar que te n'has enamorat així com així?
Després, se la va començar a trobar al tren de la Universitat. L'agafaven molts dies a la mateixa hora, però mai no van començar una conversa, ni intercanviar una miserable salutació. Més tard, un amic que feia magisteri li va dir que es deia Lídia, que anava a la seva classe, i que era una borde i una creguda. El cert era que el posat envanit sí que el tenia una mica. Però mai no van estar segurs de si parlaven de la mateixa persona. De manera que, davant del seus ulls enamorats, va continuar sent aquella bella desconeguda que la vida li posava cada dos per tres a les puntes dels dits, sense donar-li mai l'oportunitat d'acabar de tocar-la.
Va ser també en aquell temps que va descobrir on vivia. Se la va trobar un diumenge, passejant el gos, un tranquil collie escocès que ella adornava sovint amb un mocador vermell, i no va resistir la temptació de seguir-la de lluny. D'aquesta manera, deixant un bon grapat de metres de distància i sent d'allò més prudent, va esbrinar que la noia vivia només uns quants carrers més avall del pis dels seus pares. En una casa anglesa amb la porta de color marró i un 73 verd descolorit a la façana. Des d'aquell dia, va adquirir el costum de passar pel seu carrer cada vegada que anava en aquella direcció. Així va descobrir que a la mare de la bella desconeguda li agradava cosir al costat de la finestra que donava al carrer... i res més! Un dia, això sí, quan era a poquíssims metres de la seva porta, va estar a punt d'ensopegar amb ella quan va sortir inesperadament amb el gos. Encara que, com sempre, no va semblar ni haver-se adonat de la seva presència, es va estimar més aturar-se i deixar-li adquirir un bon avantatge abans de reprendre la marxa.

Durant un temps, la bella desconeguda va passejar-se acompanyada per un noi. Un tipus amb pinta de pijo -camisa de ratlles, pantalons de pinces, nàutiques als peus, repentinat- que anava al seu costat, gairebé sempre amb el collie entre ells. Els va veure junts un bon grapat de vegades, tot i que mai agafats de la mà, ni amb cap posat que fes suposar que entre ells hi havia alguna cosa més que una amistat. Després, un dia, va deixar de veure'ls junts. A ella no li va tornar a conèixer cap altre acompanyant, mentre que a ell el va veure un dia de la mà d'una altra noia. Moltes vegades s'havia preguntat com era possible que una noia tan maca com ella -la trobava, senzillament, preciosa- no hagués tingut mai parella. Va acabar arribant a la conclusió que, segurament, la bella desconeguda tenia trampa. I va recordar el seu amic dient-li que ell no sortiria en la vida amb una creguda com la Lídia.
Millor. Menys competència, va pensar llavors.
Però la trista veritat és que no havia arribat mai a competir per ella. Sempre entre la por i el dubte, per la seva vida van anar passant la Montse, la Clara i la Mònica sense que mai no s'atrevís a anar més enllà de girar el cap quan es trobava la bella desconeguda pel carrer. Després va arribar la Marta, amb qui finalment se'n va anar a viure, i al costat de la qual havia pensat sincerament que envelliria. De fet, moltes vegades s'havia creuat amb la bella desconeguda, passejant del seu bracet, i fins i tot havia tingut ganes de comentar-li el curiós vincle que l'unia a aquella noia. Al final, però, sense saber exactament per què, va decidir callar i mantenir aquell somni impossible en la més estricta intimitat.
I llavors, a la Marta, se li va acabar l'amor, i va decidir marxar de casa. I el món sencer es va enfonsar sota els seus peus.

Feia només un parell de mesos, sortint de la Boqueria, va retrobar la bella desconeguda sortint de l'oficina de la Caixa que hi havia a la cantonada. L'havien traslladat feia poc i devia voler fer mèrits a força d'hores. No va poder evitar un somriure davant la insistència del destí a posar-li ben a prop aquell antic objecte del seu desig. Gairebé la mateixa perseverança amb la que ella semblava entestar-se a ignorar la seva existència. Perquè el cert era que en tots aquells anys de trobades casuals, la noia mai no havia donat el més lleu senyal de reconeixement.
I ara és aquí. Seguint-la una altra vegada després de tants anys. Una mica per aquesta soledat que se li enganxa a la roba i a la pell i que cada dia li fa més difícil viure; i una mica per l'absurda sensació que els anys han igualat lleugerament les coses. Perquè el cert és que el temps no li h
a provat gaire a la bella desconeguda. S'ha marcit massa de pressa. Conserva, incòlumes, la bonica cabellera rossa i la figura gràcil de quan tenia vint anys, sí. Però està massa prima i la pell de la cara se li ha arrugat en excés. I això l'envelleix prematurament, desposseint-la d'aquella bellesa làctia i saludable que l'havia seduït tants anys enrere. Definitivament, el pas del temps no ha estat amable amb ella. Tot al contrari del seu cas. El règim al que s'ha sotmès ha fet meravelles i pesa bastant menys que quan era adolescent. I pel que fa al rostre, pot comptar les arrugues amb els dits d'una mà i encara li'n sobren. Es llambrega fugaçment a l'aparador d'un comerç i corrobora que, definitivament, fa més goig que no pas de jove. Ironies de la vida, què vols!

Ignora si és gràcies a aquesta inesperada dosi de confiança, a la ràbia que li provoca la soledat indesitjada o a la necessitat de posar fi a tants anys d'anhels reprimits. El cas és que, aprofitant que la bella desconeguda s'acaba d'aturar en un semàfor, s'omple el pit d'aire i, finalment, troba el valor per acostar-s'hi.
Molt delicadament, es posa al seu costat, esbossa el seu millor somriure, i amb la seva veu de locutora de ràdio nocturna li deixa anar:
-Hola. Lídia? Mira, no sé si et sono. El meu nom és Eva. Eva Garriga. I fa una pila d'anys que em pregunto si no et vindria de gust fer un cafè amb mi...