culpa meva? ... no la vull pas

Ja sé que la culpa no va ser només teva.
Quan clavaves ganivets a la porta del lavabo perque jo m'havia tancat a dins, la culpa era meva. Qui em manava tancar-me allà?
Quan et donava els diners del menjar perque tinguessis heroïna, ho feia per no haver de viure el teu "mono", culpa meva. Veus? en això et dono la raó.
Quan vas tallar amb una destral aquell roser de la casa de lloguer, un roser que tenia més anys que tu, em vas dir que la culpa era meva. Els dos ens vam quedar sense les seves roses, però el morat de la cadera pel cop amb el mànec de la destral, va ser ben meu uns quants dies.
Quan una casa acollidora es va convertir en un infern asfixiant, culpa meva.
Quan et vaig trobar amb la corda lligada al coll, a punt de saltar, i amb el teu pare et vam agafar les cames i t'ho vam impedir, culpa meva. Tens raó, no em sap greu això.
Quan em vas agafar pel coll i em vas aixecar un pam del terra mentre amb els ulls de boig em cridaves que tot era culpa meva..... em vas deixar anar.
Saps què? m'hi nego, ja no ho puc acceptar.
Només tenia la culpa d'una cosa, et vaig estimar de veritat. I l'amor em va tornar idiota.
Sempre vaig pensar que eres com dues persones en una. A la primera, l'estimava molt. A la segona la odiava per com ens feia viure. Pensava que podria més que ella, però vaig perdre. Està enganxada a tu com una teranyina.
Jo no tenia la culpa de la teva bogeria. Ara sé que no.
Quantes dones es senten culpables com jo sense ser-ho?
Es pot sortir de l'infern, hi ha llum a fora, només cal obrir una finestreta.
Acabarem sortint per la porta i que la escalfor del sol no ens deixi més.