Crido

Crec en el temps reciclable. Prenc la manta esfilada de les terres promeses. I cobreixo amb ella cada minúscul racó del meu humil paradís. Assumeixo la meva part de culpa. Llenço a l'aire missatges sense esperança ni itinerari. Veig com cauen i rellisquen, absurds, en les tolles gelades fins a quedar encallats. I sé que allà moriran, sols, en la seva ampolla rovellada. Estenc els braços. Deixo que tot el que m'envolta formi part de jo. Observo el món en miniatura de les terres flamenques, i la por en els ulls d'aquells que no comprenen. Sento el tremend fragmentar de la matèria. Petites detonacions en els punts vitals. Com el constant estripar de les roques en l'escullera. Ja no us percebo. Ni part viva ni part latent. Ja no us distingeixo. Ja no hi ha fars entre la boira. I en macabra conseqüència, no es distingeixen els abismes d'aquest món de penya-segats. Caure és tan comú que el vertigen és permanent. I veig del tot improbable trobar la planta enfiladissa per la que remuntar la paret. Accepto les mans i els llavis tallats. Accepto el gebre que floreix en els vèrtex de tot turment. Accepto el meu destí àdhuc sense compartir-lo. Però no accepto la inèrcia del silenci, la forma amb la qual ho supedita tot a la inexacta endevinalla. No accepto el silenci com punt de partida. Ni accepto el silenci com indigna represàlia. Em regiro, atalaio el llustrós vernís de l'horitzó i crido. Crido. Crido perquè en algun lloc, algun dia, algú aprengui a escoltar-me.