pedres al riu

No recordo les paraules que ens deiem a la cara. Ni la veu impostada amb la que, de vegades, ens apunyalavem amb suavitat. No recordo l'expresió, lleugera, que tornaba dòcils les sombres que ens perseguien fins a la banyera. Ni les mans exfoliades de tant seguir contorns. Potser ens vam equivocar. Potser vam fer un ús fraudulent de les nostres paraules. Agafant-ne unes d'aquí i unes altres de més enllà, sense sentit i sense criteri, com qui s'empassa l'avorriment llençant perdres al riu. Potser no vam saber gestionar la por, ni el neguit, ni l'excés de vides extra que ens donava la partida. Potser vam perdre la gama d'alegaciones que crèixen entre el blanc i el negre. I potser vam ser ingenus, menys sabis del que esperavem i més madurs del que ens agradaria. Massa doctorats i massa poc alumnes, fermats a les teoríes que creiem inexpugnables. Potser vam perdre el mapa de les dreceres comuns. I així, les fantasíes, diferien com difereixen els dies de les nits il.luminades. Potser no hi cabíen tants somnis a la butxaca. I llastrat, el present, no va aglapir al futur per a donar-li el relleu.