La reverència dels joncs

Tot transcorre amb lentitud. El cel difumina el sol com una regadora que humiteja però no mulla. El mar s'embraveix en el nord però a menys d'un quilòmetre, en el sud, reposa tranquil com un mirall ondat de transparents turqueses. La illa somriu deshabitada, menys viva que a l'estiu però més coqueta. Les dunes es pentinen i empolainen traslladades pel vent que desembarca en nocturnitat. Els fars rellepen els solatges de llum de la passada matinada. Les ovelles, estàtiques, s'expliquen teoremes i les figueres es mantenen impassibles descansant els seus braços en crosses de fusta. Al costat del penya-segat, un comitè de gavines repassa el part metereològic, pros i contres d'alçar el vol. Al passar al costat d'ells, retorno, cortès, la reverència dels joncs sotmesos per la brisa. Tot casa en el scrabble de la memòria, com una comparsa mil vegades assajada. La sorra humida i compacta que no aspira a nedar, manté intactes les petjades dels dies passats, sumant-les a l'espera de noves primaveres. Tot és més gran del que sembla i un és més petit del que creu. La illa hiberna i la seva respiració, lenta i entretallada, et regenera aquest híbrid entre cap i cor que molts anomenen ànima.