els nois trists

Els nois trists ballen quan ningú els mira. Riuen tot sols i sense motius que justifiquin el seu riure. És una vàlvula d'escapada. Riuen, de vegades, com de vegades surten les balenes a la superfície. Per a prendre aire. Per a seguir vius. Ho fan per inèrcia, com per inèrcia ens cobrim quan algú ens copeja. És un acte reflex. Reflex de la seva angoixa i reflex de la seva solitud. Els nois trists parlen poc però, àdhuc sense parlar, diuen molt. Diuen molt els seus ulls en perpètua llunyania, com si en tot horitzó inassolible existís un lloc millor. Diuen molt els seus gestos, tímids i contrets, en guàrdia constant, a la defensiva davant el nociu de la majoria d'estímuls externs. Pensen tant en el que van a dir, que no diuen res. Els nois trists ploren, en abundància, encara que no soltin llàgrima alguna. Ploren per dintre, conscients del seu immens turment, fins que se'ls entolla el cor. I és complicat viure amb el cor entollat. Ells ho saben, però no poden evitar-ho. Els nois trists s'alegren, en contades ocasions. I quan s'alegren, s'alegren de no estar trists. No li exigeixen més a la seva existència. No aspiren a més que a aquestes petites píndoles de temps exemptes de sofriment. Amb això els basta per a saber que, encara que la seva percepció sigui tan esporàdica que aterreix, també existeixen per a ells aquests gratificants raigs de llum, de pau, de treva i concòrdia amb un mateix. Els nois trists no han triat la seva trista naturalesa. Però l'accepten. L'accepten perquè, al cap i a la fi, és l'única que tenen.

--------

"En la lluita entre un i el món, cal estar de part del món" Franz Kafka