sirenes de ciutat

En el jub, entre estranys ens aquàtics i deformis projectes de nenúfar, practicàvem la maldestra sincronització de les sirenes de ciutat. Els rosers tancaven els ulls per a prescindir de l'espectacle. Les aranyes abandonaven la zona a gran velocitat, duent-se a les seves petites, conscients potser de les intermitents inundacions que s'aveïnaven. I les libèl·lules, unitats aèries dels informatius del jardí, prenien posicions circumdant la improvisada piscina. En els cantons del quadrilàter, els gots de ginebra feien les vegades de banderola i avituallament. Més d'un va sofrir les envestides dels petits tsunamis generats per tot cos adolescent en líquida essència. I queien, amb alentiment, impactant sobre la terra en vessaments sense fractures. Així els rosers; aigua, gin i llimonada, canviaven d'opinió i s'unien a la festa. Les roses corejaven cada intent d'exercici mal executat, que eren tots. I les dues tortugues de terra devoraven alguna de les pomes que, cansades de la seva perspectiva, s'havien baixat de l'arbre a la recerca de companyia. Andrómeda i Casiopea, acostumades a la banalitat del tacte humà, agraïen les carícies que els hi propinàvem a mesura que projectaven a l'exterior el seu prehistòric coll. Obrien la boca en la mesura de les seves possibilitats, com si ens parlessin i interroguessin sobre on hi havia més pomes. Elles també donaven per benvingudes les cataractes que anegaban part del sembrat. Xuclaven, mitjançant una petita i indescriptible llengua, els tolls conjunturals. I servien de pujol i salvavides a petits grups de formigues ressagades que aprofitaven la incomunicació per a empolainar-se. Era sorprenent, diria que màgic si no tingués vetat aquest terme per insubstancial i rebregat. Era com si algun estrany metabolisme convertís en harmònic el comú, i en comú l'excepcional. Romaníem atents a tot i tot romania atent a nosaltres, en una simbiosi mútua d'admiració i respecte. I així, d'aquesta manera, les coses, simplement, esdevenien.