Condemna

Quan després d'agafar aquella corba a més de cent vint i carregat d'alcohol em vaig trobar cara a cara amb el paio barbut, túnica fins als peus i manyoc de claus a la cintura, vaig entendre que les coses no rutllaven. Les llums de Tossa, emmarcades dins la foscor més absoluta, havien estat substituides per una composició celestial d'angelets, trompetes i núvols d'allò més kitsch. Vaig tancar i obrir els ulls un parell de cops però res no va canviar. El barbut va dir el meu nom, es va girar per obrir la porta que tenia al darrera i em va fer passar. No el vaig contradir, sense mirar-lo vaig creuar lentament el llindar i la porta es va tancar suaument.
Una legió d'angelets volava pel cel blau on una trentena de sols brillaven amb intensitat radiant. Hi havia àngels de tota mena: àngels amb cara de pocs amics repartint plagues i assejant assassinats amb maniquins d'aparador de grans magatzems; aprenents d'àngel de la guarda que pasturaven ramats d'ovelles abans de ser cridats a la protecció d'espècies superiors; àngels amb capet de nen i ales sota el coll que volaven com si fossin papallones; angelets negres que tot entonant la cançó de moda dels anys cinquanta reivindicaven una major presència dins la imatgeria popular; arcàngels amb espases flamígeres que es batien en duel a la recerca d'una mort impossible; àngels penjats d'un arbre anunciant, un cop i un altre, l'arribada del redemptor al milió de pastors que feien l'enèssima costellada a la vora del foc.
Sospesant la situació no vaig trobar cap raó que hi justifiqués la meva presència. La llista de pecats era tan extensa que enumerar-los un a un se'm faria llarg i feixuc; només amb els que feien referència al sisè manament ja n'hi havia prou per condemnar tota la humanitat. Durant els anys de vida terrenal havia posat molta cura per no caure en un paradís on el màxim grau de felicitat fos entonar salms a un creador melòman. Veia molt més interessant una discoteca sense refrigeració, plena de ritmes sincopats i personatges vermells i divertits amb enormes forquilles a les mans, que t'introduien en cadascuna de les varietats predicades a la terra pel gloriós Marquès de Sade.
La clientela d'un i d'altre lloc tampoc oferia gaires dubtes; abans de compartir l'eternitat amb nenes martiritzades i santes que havien deixat el braç incorrupte a la terra per alleugerir els mals dels dictadors que manaven per la gràcia de Déu, preferia el personal de les orgies romanes o de les grans bacanals del Hollywood dels anys trenta.
Un greu error s'havia produït en el procés de selecció, els mèrits que havia contret per entrar en aquella empresa eren del tot nuls. Havia de parlar amb el cap de personal i posar ordre a tot el desgavell.
Un camí s'enfilava al turó que tenia a la dreta on s'hi veia una ermita romànica flanquejada per un Crist Dalinià. Vaig pujar acompanyat per la sorollosa monotonia de mig milió de veus que entonaven el rosari. Un cop fet el cim vaig empènyer la porta de fusta i em vaig esmunyir dins l'edifici. El cor em feu un bot, per un moment em vaig veure dins l'after-hours de moda, però les ombres que havia identificat com a cambreres d'anunci de vermuth no eren altre cosa que santes màrtirs passejant els seus pits tallats o els ulls arrancats dins safates de plata.
Guillant ràpidament de l'ermita vaig baixar pel vessant contrari del turó. A l'altra banda, el conjunt d'edificis funcionals donava un aire modern a tot aquell conjunt bucòlic i avorrit. Em vaig encaminar cap el primer bloc, un pegot d'acer i vidre negre, on damunt la porta principal el rètol lluminós anunciava "Judicis finals". Pel sistema de megafonia demanaven que em presentés a la sala cinquena. L'edifici era buit del tot.
La sala cinquena era enorme, grans finestrals i cap moble. L'ull es va materialitzar dins el triangle lluminós damunt el meu cap i va detallar, fil per randa, la meva vida. Em vaig tranquil·litzar, per fi es descobriria que estava en el lloc equivocat.
Mentre la veu greu, severa, desgranava pam a pam el meu currículum de barbaritats em preparava pel clímax final que en mig de trompetes m'havia d'enfonsar cap a l'avern per gaudir de les orgies de foc, sang i sexe que tant havia treballat durant la vida terrenal.
De cop, però, la veu es va endolcir i recordant la paràbola del fill pròdig se'm va desvetllar el misteri: la intervenció decidida d'un capellà que, en observar la caiguda del cotxe pel cingle, em va administrar l'últim dels sagraments, m'obria el camí a l'etern regne del cel. Vaig quedar mut, una força interior em va menar cap a la porta del fons mentre s'esborraven poc a poc els records terrenals.
Astorat, vaig aconseguir preguntar per l'Enric, aquell company seminarista, mort uns anys abans. La resposta em va deixar glaçat. El renec esgarrifós quan s'esclafava a més de cent-cinquanta contra aquell camió entravessat a l'autopista el va condemnar per sempre a les roents flames de l'infern.
La meva darrera visió fou la de l'Enric; barrejat amb els llibertins i llibertines de totes les èpoques gaudia d'un èxtasi profund dins l'orgia que jo tant m'havia treballat. Per a mi havia arribat l'hora de fruir del goig del cant i de l'oració; en un no res tot va esdevenir blau cel.