Taxidèrmia

Un relat de: Narcís Juanola

Mentre en Roger llegia el diari, còmodament assegut a la butaca del menjador, la mort va entrar per una escletxa que deixava la finestreta mal tancada de la cuina. Ho va fer sense fressa, com si no volgués molestar. Després de descansar sobre el pàmpol penjat al sostre volà fins al menjador i s'aturà damunt el càntir de terrissa de la lleixa més enlairada del moble. Era petita com una mosca, brillant com una lluerna i en Roger no s'adonà de la seva presència. La mort va voleiar una estoneta pel menjador, va olorar les flors que donaven un toc de color a un espai potser massa grisós i va estar a punt de quedar enganxada en una trampa per a escarabats que hi havia sota la vitrina. De sobte, aprofitant que en Roger badallava, entrà dins el seu cos provocant-li un intens dolor al pit que el feu conscient de la pròpia mort. Va decidir, però, que no ho diria a ningú.
La Sara, la seva dona, havia sortit aprofitant les rebaixes a comprar-li una bufanda i no era pas qüestió de dir-li que ja la podia tornar. A més a més tot s'ho agafava molt a la valenta i encara s'ho hagués pres malament que es morís sense que ella fos a casa.
Com que no estava la cosa per gaires romanços va decidir esperar-la assegut al sofà. S'adonà que ja no li feia mal l'esquena i que no calia que respirés. Molt bé, va pensar, a partir d'ara s'acabaran els retrets per culpa dels meus roncs quan dormo.
La Sara va tornar a quarts de vuit, contenta perquè havia trobat una bufanda molt bé de preu, d'una llaneta de color blau marí, que faria conjunt amb l'abric que tenia de l'any passat. Li havia comprat, també, una gorra per als diumenges que anava a veure el Barça. Ell, sense dir res, decidí que s'ho posaria encara que no li fes cap falta.
L'endemà va notar que la pell se li engroguia i que després de dutxar-se seguia fent una olor una mica estranya. Amb això no hi havia comptat; s'aniria descomponent a poc a poc i al cap d'uns dies faria una pinta insuportable. Havia de trobar algun remei.
De seguida va pensar amb en Joan, l'amic taxidermista, que tan bé havia dissecat aquell gat blanc de la Sara. Tants anys després encara feia patxoca damunt el trinxant del menjador.
Amb l'excusa d'anar al metge va atansar-se a can Joan. Li confià el secret i li preguntà si es veuria amb cor de fer amb ell un treball tan perfecte com el que havia fet amb el gat de la Sara. En Joan va dubtar un moment, va comentar que no es dedicava a dissecar animals tan grossos però finalment acceptà l'encàrrec. Quedaren per al dimecres següent al matí, a primera hora.
Aquell dia, a les vuit en punt, ja hi era. En Joan el feu estirar en una llitera envoltat de guineus, esquirols i gossets adornats amb lligacames al coll gens passades de moda i es posà ràpidament a la feina. Va fer un treball de meravella. El deixà una mica més grassonet, tot omplert de cotó; li va treure algunes arrugues que no el satisfeien gaire; quedà a punt per ereccions que -va assegurar-li- deixarien encantada la seva dona i fins i tot els ulls de vidre que li col·locà eren del mateix color d'abans i ningú no notaria la diferència. Quan acabaren, en Roger posà les deixalles dins una bossa de plàstic i les llençà, indiferent, dins el contenidor d' escombraries.
Tornà a casa al voltant de les set i la Sara ja li tenia el plat a taula perquè era dia de cinema i tocava sopar d´hora. Sorpresa, li va comentar el bon aspecte que tenia remarcant-li que des de dissabte no l'havia sentit gemegar. En Roger, amb un somriure als llavis, respongué que a la nit tindria renovats motius per estar contenta mentre assajava unes passes de ball tot emulant un pletòric Fred Astaire.
Poc a poc recuperà allò que la migrada salut li havia robat. Els àpats de cada dia ja no es limitaven a verduretes i carn a la planxa sinó que retrobava altre cop l'aroma dels guisats de vedella, el gust dels peus de porc, la fortor de la pota i tripa i l'insuperable paladar dels cargols a la llauna. En un cos sense venes no hi ha lloc per al colesterol. Tampoc s´havia de preocupar pel beure. Els Rioja van omplir les copes i rematà els dinars amb saborosos conyacs que li obrien les portes a becaines que el feien llevar al cap de dues hores d'un humor sense límits. En un cos sense fetge no hi ha lloc per a la cirrosi. El sexe va deixar d'ésser un problema i com si encara tingués vint anys va passar a ser una necessitat que no sempre trobava el moment més adient per satisfer.
Al començament la Sara no hi entenia res. Se'l mirava desconcertada esperant que se li morís qualsevol dia com un ocellet. Amb el temps va pensar que el seu home havia fet un pacte amb el diable, d'aquells que se signen amb sang, i que ara gaudia d'una segona joventut però que més endavant ja vindrien els maldecaps.
Un any després, un cop constatat que tot marxava sobre rodes, en Roger va pensar que ja era hora de dir-ho a la Sara. Més que res perquè no es deixés entabanar a l´hora de la mort; que no ho digués a ningú i que allà on no arriba la medicina bé hi pot arribar la taxidèrmia. Només calia esperar que no es morís abans en Joan, ja que no sabia pas on podria trobar un altre taxidermista de capçalera.

Comentaris

  • QUI ES EL MORT?[Ofensiu]
    jordigal | 15-12-2005

    Bé, és un relat sumament sarcàstic, no fà?
    Em sembla entendre que envés que li arribi la mort el que li arriba és la vida.

  • Brutal![Ofensiu]
    Larivor | 30-03-2005 | Valoració: 10

    Ei Narcís, he flipat!! un relat increible, m'ha agradat moltissim en tots els sentits. La idea em sembla bonissima i l'execució magistral (jeje semblo un crític de veritat)...

    TOMA 10!!!

    Estaré atent a les teves noves publicacions. Com que soc nou, ara intentaré posar-te als preferits, espero que me'n surtí perquè perdrem perles com aquesta em sabria molt greu.
    A cuidar-se!

  • Està bé...[Ofensiu]
    Mon Pons | 30-03-2005

    M'ha agradat el to surrealista que hi ha en aquest escrit i també l'humor negre. Seguiré llegint el que publiques...

    Salut des de Girona!

  • Ha,ha, ha[Ofensiu]
    pèrdix | 29-03-2005

    un home atent i considerat aquest Roger. A vegades donem disgustos a la gent que estimem per qualsevol fotesa...i mira que es fàcil posar-hi remei, no?
    humor negre i surrealisme comprimit en cinc minuts.
    Molt bo.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Narcís Juanola

17 Relats

52 Comentaris

28332 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig nèixer a Girona ja fa alguns anys, potser massa. Tinc una feina que no em deixa gaire temps per escriure però malgrat tot he pogut fer i que em publiquessin una novel·la : "NO TINC REMEI" a Pagès Editors dins la col·lecció "Lo marraco" i que va ser finalista al Premi Ciutat d'Alzira l'any 1999. Si us fa gràcia llegir-la la podeu demanar a qualsevol llibreria ja que tot i no ser una novetat està en catàleg.
A part d'això he escrit alguns contes i m'agradaria fer la segona novel·la.
njuanola@ccrtvasi.cat