Pantone

Un relat de: Narcís Juanola

PANTONE
Pantone 306
El dia era clar, d’una claredat radiant. Era aquella mena de dia que surt als catàlegs de moda dels suplements dominicals i que, si te’ls mires després de diumenge al migdia, et venen ganes de llençar-los al foc. Es va mirar el rellotge, faltaven 6 minuts per les 12, i va pensar que encara n’hi havia per estona. La humitat se li escampava per les aixelles i va agrair dur americana tot i que no n’era massa partidari. S’havia posat a l’esguard d’una ombra que a més de protegir-lo del sol l’amagava dels convidats. No tenia ganes de parlar amb ningú, encara no, ja l’atabalarien més tard, massa. Va tornar a mirar el rellotge, l’agulla no s’havia mogut. Li va venir al cap la Rosa i no va entendre perquè. Quan feia que no la veia ? potser deu anys ? quan temps van sortir ? potser un mes ? després li va marxar del cap. Un altre cop d’ull al rellotge, res. El temps no passava, però el prat s’anava omplint de convidats. Alguns ja seien a les cadires plegables davant l’altar improvisat i d’altres feien rotllana per parlar. No els coneixia tots i per un moment va pensar que potser algun s’havia equivocat de cerimònia. Va somriure.
Quan la núvia va arribar ja feia estona que havia deixat l’empara de l’ombra i de l’arbre i havien fet el simulacre de desfilada amb la mare. De fet, no els va fer cas ningú però a la mare li feia il•lusió fer-ho i a ell tant li feia; no costava gaire complaure a la gent. Va arribar del bracet del seu pare i ells sí van fer una desfilada llarga, de punta a punta del prat, fins arribar al peu de l’altar on en un gest que semblava assajat moltes vegades el pare li va oferir la noia. Va recordar el padrí quan li donava el tortell el dia de Rams, però el padrí feia molts anys que s’havia mort i els tortells no li havien agradat mai. La noia no semblava pas un tortell, si de cas un pastís de nata; un pastís d’aquells que t’enfarfeguen només de veure’ls amb un excés de tot; massa llarg, massa blanc, massa cua, massa vels, massa pedreria, massa tul. Somreia i ell també va somriure, però sense ganes.
El simulacre de cerimònia va començar amb les paraules del jutge però va desconnectar de seguida. Li va venir al cap el diumenge que el pare l’havia dut per primer cop a cacera i com van haver de marxar només de començar perquè a ell li feien por els trets de l’escopeta, de quan va anar una vegada de campaments i no va poder dormir en les tres nits que ho va haver de fer a terra, de la festa de comiat de solters on els amics havien ajuntat 300 euros per portar-li una mulata i ell va preferir tornar cap a casa deixant-los amb la noia al mig del restaurant i sense saber que n’havien de fer. Quan va sentir parlar dels anells va tornar i va dibuixar un somriure. Ella n’hi va tornar un altre molt més sincer.
L’arròs va ploure com de costum i els petons i les encaixades es van repetir fins tornar-se una feina feixuga. Després les fotografies, amb els pares, els germans, les tietes, els cosins, els amics, els desconeguts, els pares d’ella, els germans d’ella, les tietes d’ella, els cosins d’ella, els amics d’ella, els desconeguts d’ella. I després, amb ella.
Quan van arribar al restaurant, els convidats esperaven a peu dret al costat de les taules amb l’aperitiu. Ningú havia tocat res, tot i que les croquetes es fonien sota el sol i de l’amanida russa en sortia un exercit de salmonel•les disposades a defensar les patates i la pastanaga a sang i foc. Va agafar la copa amb el còctel de cava que li oferia un paio tibat, disfressat de maître, que habitualment treballava a la granja de porcs de la cooperativa. Tothom va brindar amb alegria, amb l’alegria de saber que almenys les croquetes tenien els minuts comptats.
El dinar se li va fer pesat. Pesat i avorrit, i a la fi va tenir la sensació que havia dinat tot sol. Ella no va parar ni un moment a la taula, i els pares i els sogres no feien res més que parlar amb tots els que s’acostaven a donar-los l’enhorabona. Abans que arribés el pastís va pensar, però, que havien estat uns herois posant-lo a recer de tots els que s’acostaven per parlar amb ell. No en tenia cap ganes.
El pastís va entrar sota els sons de la cançó de moda i en aquell moment hagués donat el que no tenia perquè de dins en sortís la mulata del dia del comiat de solter. D’allà, però, només en van sortir les espurnes de les bengales enceses tot voltant i un tuf de cremat que tombava d’esquena. El de la granja de porcs els va donar una espasa per tallar el pastís i ell va pensar que si es partissin amb una arma més moderna potser demà sortiria als diaris. Feia estona que tenia molt mal de cap.
Va arribar l’hora de repartir el nuvis. Quina bajanada, va pensar, perquè algú ha de voler uns ninots tant i tant lletjos si només han de fer nosa. I no només uns, es veu que ara se n’havien de repartir per tothom, no fos que algú s’enfadés. I era un dia per no enfadar-se encara que pensava que un bon motiu per enfadar-se li aniria de conya.
Quan va arribar l’hora del ball, qui més qui menys en portava més al cap que als peus. Tot era exagerat, les rialles eren exagerades, la cridòria era exagerada, la calor era exagerada, les abraçades eren exagerades, una exageració exagerada que l’aplacava i no el deixava aixecar de la cadira. Ell només havia begut vichy.
Primer el vals, tararararà rarà rarà tararararà rarà rarà; després el pasdoble, taxan taxan taxan; després el txa-txa-txa, un dos tres un dos tres i després els txumba txumba que l’anaven burxant sense escapatòria. Va aguantar el vals per obligació i a mig pasdoble amb la sogra, va empatollar-se una excusa per tornar a seure.
El van fer aixecar un parell de vegades, un per tallar-li la corbata i l’altre perquè tragués la lligacama a la núvia, cap li va fer especial il•lusió i encara menys n’hi va fer la subhasta que es va organitzar després. La veritat tenia son, molta son.
La festa era a dalt de tot i ell era a baix de tot, per això quan algú va tenir la genial idea de mantejar els nuvis no va haver de fer cap esforç especial perquè li veiessin aquella cara que tant li encantava fer i que el mantenia allunyat de tothom durant una bona estona.
Tampoc va entendre perquè ella es deixava fer. Algú va agafar les tovalles d’una taula i al cap d’un segon potser n’eren trenta a aguantar-les i a tibar-les. Núvia amunt, núvia avall, crits amunt, crits avall, cuixes amunt, cuixes avall. Però les coses cansen, i a la matinada i begut encara més. I primer en va marxar un, després un altre, i un tercer, i un quart, i un... mentre el de la bateria tocava el platet, txan, a cada pujada, txan, txan, txan, txan... fins que també se’n va cansar i va deixar de tocar i amb ell tothom se’n va cansar. No li va semblar pas que el soroll fos tant fort, li va recordar més el soroll de quan es parteix una canya.
Pantone 406
El dia era gris, d’un gris brillant. Era aquella mena de dies que escullen els fotògrafs dels suplements dominicals per fer reportatges de moda en mig de naus abandonades d’algun polígon industrial. Es va mirar el rellotge, faltaven 6 minuts per les 12, i va pensar que ja no li quedava gaire. L’americana li feia calor però no notava pas que li traspassés la camisa. S’havia posat a l’esguard d’una columna per protegir-se de la mirada de la gent. Ja l’havien atabalat molt, massa. Va fer el gest de tornar a mirar el rellotge però el va aturar, sabia que les broques no s’havien mogut. Li va tornar a venir al cap la Rosa i va seguir sense entendre perquè. Un altre cop d’ull al rellotge, ara sí, però el temps no passava. La sala de vetlla era plena, alguns asseguts i la majoria en rotllana per parlar. No els coneixia tots i per un moment va pensar que més d’un s’havia equivocat de difunt. Va somriure.
Quan el taüt va entrar a l’església ja feia estona que esperava al costat dels seus pares; havia entrat sol sota el pes de les mirades dels altres assistents. Anava sobre un carret que empenyia un home massa tibat i mudat que va recordar-li l’home de la cooperativa. Al peu de l’altar va deixar la caixa i el va mirar com si li deixés una ofrena. Va recordar en Sergi que en la festa del seu setè aniversari li havia regalat un plumier, però en Sergi feia anys que s’havia ofegat a la gorga i els plumiers no li havien agradat mai. El taüt no semblava pas un plumier, si de cas una arqueta gòtica, d’aquelles on tot és excés amb tants d’ornaments repujats i Sant Crists. Va assajar un somriure però si li va morir a la boca.
El capellà va anar desgranant la missa. Potser feia deu anys que no hi anava però es va adonar que la podia seguir sencera. Els anys d’escolà li havien deixat una petja al cervell que no se li esborrava. Li van venir al cap els anys que s’amagaven a la sagristia a beure’s el vi o per arreplegar les hòsties que després canviaven per cromos de futbol i més tard per algun exemplar del “Paris Hollywood” que algú devia haver arreplegat del seu pare. Quan va sentir que feien la pregària va tornar i va desitjar que li vingués alguna llàgrima als ulls. No n’hi va venir cap.
I amb el comiat del dol les abraçades i encaixades es van repetir fins tornar-se una feina feixuga. El pèsam dels pares, dels germans, de les tietes, dels amics, dels desconeguts, dels pares d’ella, dels germans d’ella, de les tietes d’ella, dels amics d’ella, dels desconeguts d’ella.
Com que molts parents eren de fora havien reservat taula en una masia prop del tanatori. La incineració no es feia fins a la tarda. Quan hi va arribar ja estava tothom assegut picant unes patates fregides i unes olives de llauna farcides d’anxova. Li havien deixat un lloc entre la seva mare i la seva sogra que amb els ulls enrogits i brillants atacaven unes croquetes que tenien els minuts comptats.
El dinar se li va fer curt. Va agrair que ningú li dirigís la paraula tot i que el murmuri que surava en el menjador l’entretenia. En algun moment li va semblar que ella entraria per la porta, però no es va obrir ni una sola vegada. Va respirar alleugerit.
Les postres de músic i els porrons de moscatell van fer pujar els tons de les converses. A la tele feien el temps i li va semblar que anunciaven pluja per uns quants dies més. Va pensar que els estrangers que havien vingut per torrar-se no voldrien tornar mai més i que alguns diaris parlarien d’un boicot centralista al turisme català. Feia estona que tenia molt mal de cap.
Es va ficar la ma a la butxaca i en va treure un recordatori. Quina bajanada, va pensar, vols dir que hi ha algú que els guardi. Bé segur que hi ha gent que fa col•lecció de recordatoris de funeral però estava convençut que si mai en coneixia algun segur que li vindrien ganes de trencar-li la cara.
Quan van arribar els cafès qui més qui menys en portava més al cap que als peus. Les converses havien arribat a un to tant exagerat que més aviat semblava un sopar de cap d’any que no pas un dinar discret després d’un funeral. Ell només havia begut vichy.
Primer es van acomiadar aquells tiets que havien d’anar a buscar el tren. Ara s’adonaven que feien tard i que no hagués calgut que es quedessin a dinar. Un petonet a cada galta i la panxa plena. Va demanar si algú els podia acostar a l’estació i es va tornar a seure.
El van importunar un parell de cops més. Un per demanar-li les claus de casa perquè faltaven un parell de papers i si no els tenien no podien fer la incineració i l’altre perquè la iaia havia begut massa i s’havia quedat adormida sobre la taula. La veritat ell també tenia son, molta son.
Després li van dir que ja podien tornar cap al tanatori. Durant tot el camí, que feien a peu no s’hi a acostar ningú i va pensar que segurament se li havia quedat aquella cara que el mantenia allunyat de tothom.
La caixa era allà, en una plataforma que es movia damunt uns rails. Al final una porteta que portava al no res. Li van dir si la volia veure per darrera vegada i va dir que no. De que li serviria. La caixa es va començar a moure i la porteta es va començar a obrir. Més enllà s’entreveia el resplendor d’unes flames. Mira va pensar, l’entrada de l’infern. Va anar comptant els segons que durava l’entrada de la caixa, un, dos, tres, quatre... fins que se’n va cansar. Quan va haver entrat tota, la porta es va tancar. No li va pas semblar que fes gaire soroll, li va recordar més el soroll de quan es parteix una canya.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Narcís Juanola

17 Relats

52 Comentaris

28306 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig nèixer a Girona ja fa alguns anys, potser massa. Tinc una feina que no em deixa gaire temps per escriure però malgrat tot he pogut fer i que em publiquessin una novel·la : "NO TINC REMEI" a Pagès Editors dins la col·lecció "Lo marraco" i que va ser finalista al Premi Ciutat d'Alzira l'any 1999. Si us fa gràcia llegir-la la podeu demanar a qualsevol llibreria ja que tot i no ser una novetat està en catàleg.
A part d'això he escrit alguns contes i m'agradaria fer la segona novel·la.
njuanola@ccrtvasi.cat