La darrera joguina

Un relat de: Narcís Juanola

Tot i que des del primer moment vaig intuir que aquella oferta de feina no era aigua clara, no m'esperava un final tan sorprenent.
Era totalment insòlit que em contractessin a la primera, sense fer cap prova, i amb una celeritat que m'hauria d'haver fet desistir. Jo, que tinc un currículum absolutament deplorable, on els acomiadaments per baix rendiment s'encalcen amb els d'absències continuades i els de falta de consideració amb els superiors, havia de portar a terme un projecte tan important i secret que d'ell en depenia, deien, la continuïtat del negoci.
Per ser sincer hauria d'explicar que vaig anar a l'entrevista sota amenaça de pèrdua immediata de subsidi d'atur, tràmit que resolia habitualment amb sofisticades mostres d'incompetència davant l'espavilat entrevistador de torn. Però aquesta vegada, o bé la meva incompetència no va ser del tot reeixida, o bé el que m'entrevistava era més soca que una sabata. En resum, de la nit al dia em vaig trobar signant el contracte de la meva vida.
Pel primer dia de feina vaig escollir del fons d'armari una americana blava, amb restes de taques del cafè llençat per l'últim gerent que m'havia despatxat, i uns pantalons grisos de lli que no hi combinaven gens. La camisa morada la vaig complementar amb corbata negre i estampada d'elefants roses en bicicleta. No cal dir que l'entrada a l'oficina va ser triomfal.
Em van assignar un despatx grandiós, d'amples finestrals, fustes nobles i terra emmoquetat que a l'instant em feu rebrotar l'al·lèrgia amb tal virulència que van haver d'avisar al metge perquè em tragués de l'estat de xoc. Així vaig acabar el meu primer dia de feina. El parquet relluent que m'esperava l'endemà va exterminar per complet aquella horrible selva de monstres microscòpics.
El mateix director general, un paio baix i llardós amb tuf de suor fermentada, es va encarregar de passejar-me per les luxoses sales d'aquell temple de l'alta tecnologia. A mesura que coneixia els meus futurs companys, més se'm feia patent l'enveja que els provocava. Els del departament d'investigació, una colla de setciències que competien per veure qui perdia més cabell, em van atacar amb un parell de comentaris sobre la meva no-titulació acadèmica que vaig tallar amb la pertinent ganyota de superioritat i sense obrir boca. Els de magatzem, tres culturistes tatuats i de pit depilat, es van limitar a mirar-me mentre intentaven enquibir la pantalla de l'ordinador en un sobre quinze per vint. A comptabilitat vaig demanar perdó; no m'agrada despertar la gent enmig d'una becaina. Els darrers que vaig saludar semblaven trets de la capsa cinc minuts abans i només haguessin après a somriure, no crec que fossin capaços ni de cordar-se les sabates; en el departament comercial havíem completat el recorregut.
De retorn al despatx comprenc el motiu de l'enveja: una femella impressionant que em saluda amb la mirada clara i una riuada de cabells rossos que se li precipiten espatlles avall. I aquesta és la meva filla Beth, la seva secretària, sento dir al director general mentre la noia m'estampa un petó a cada galta. No deu passar dels vint-i-vuit. Tardo una eternitat a reaccionar i quan ho faig el director ja ha desaparegut.
Tan bon punt m'assec em porta una pila de carpetes, m'assenyala un arxivador que hi ha al costat de la taula, em diu que és molt important que m'estudiï tota la paperassa i em recorda que la puc cridar per tot el que necessiti; el somriure murri no el vull interpretar malament. Amb un cop de maluc a dreta i esquerra surt tancant la porta al seu darrera.
No entenc res dels papers que m'ha donat i per no entendre no sé ni en l'idioma que estan escrits. Entra al cap de cinc minuts per veure si necessito alguna cosa i li dic que no; passo la resta del dia sense treure-me-la del cap.
Els dies segueixen amb la mateixa rutina. Del despatx a la màquina del cafè, on les converses dels habituals s'apaguen quan m'hi atanso. Detecto somriures i cops de colze i el xiuxiueig que reneix quan marxo. En altres circumstàncies m'hagués emprenyat però ara estic massa bé per queixar-me.
No he tornat a veure el director general i ningú em dirigeix la paraula a part de la Beth que entra de tant en tant amb tot de documents per signar. Els signo sense llegir-los i espero que surti per tornar a admirar el somriure murri i el balanceig de malucs que imagino preludi d'un excels paradís.En deu ser molt de secreta i d'important la feina perquè no en pesco ni una.
Ja porto quatre setmanes a la feina i encara no he fet res. Pels passadissos he començat a sentir que m'anomenen "la darrera joguina de la Beth"; la veritat és que no m'importaria si realment algun dia és decidís a jugar amb mi, però per ara res de res. Cada vegada entra més sovint al despatx eixamplant el somriure amb la mateixa proporció en què li va minvant la llargada de la faldilla.
Em sembla que començo a entendre el joc: si soc la seva joguina he de ser la joguina perfecte per a la perfecte nena perversa del segle XXI. I a la perfecte joguina del segle XXI què menys se li pot demanar que sigui completament interactiva, participativa i amb iniciativa pròpia. Que més o menys deu ser el que s'espera de mi.
He descobert que tots els papers que signo van a la paperera i m'he sentit alleujat. Almenys no acabaré davant el jutge.
Avui, abans de plegar, m'ha convidat a sopar. Es veu que és el seu aniversari i ho vol celebrar amb mi; no ho acabo de veure clar.
Em passo la tarda buscant-li un regal però no en trobo cap que estigui a l'alçada. Res pot competir amb la seva bellesa i decideixo no portar-li'n cap. El que queda de tarda el dedico a empolainar-me. Els pantalons de fil i la camisa taronja em retornen una certa joventut perduda que acabo d'arrodonir amb una crema facial i un blanquejador dental que és una passada. La colònia de "Versace" em deixa a punt de caramel.
Hem quedat davant "La Pedrera" i a l'hora en punt apareix amb un fastuós Aston Martin vermell. Hi pujo i m'embriago només amb la flaire de l'exquisit perfum. Quan ens aturem en el primer semàfor em lliga un mocador de seda "Hermes" al voltant del cap que em tapa completament els ulls. Sembla que comença el joc.
Intento dir alguna cosa però em talla i diu que vol gaudir del silenci. Voltem uns vint minuts mentre en el CD hi roda el darrer compacte del Van Morrison. No acabo de saber on anem, però per la direcció que ha agafat i pel ritme del tràfic juraria que estem en algun lloc inconcret del barri gòtic. Sento que manipula algun estri i entrem en un garatge. L'excitació no m'ha permès fer trampes i en tota l'estona no he mirat per sota el mocador. Baixem i m'acompanya com un gos pigall fins que em fa seure en un sofà que cedeix excessivament sota el meu pes.
Em pregunta si vull un còctel en concret o si em pot sorprendre i li dic que ja no em ve d'una. Sento el soroll d'ampolles i copes. "Té, el somni de Hemmingway" em diu i només d'acostar-me'l als llavis em ve una flaire d'absenta que em porta de cop al "Marsella". Me'l bec lentament mentre penso que potser m'he embolicat massa en aquest joc, però que carai, les joguines son per jugar, no ?.
Torna i em treu el mocador dels ulls. Per un moment m'acolloneixo. Em vaig damunt d'un escenari, els focus que ens il·luminen no em deixen veure si hi ha algú al pati de butaques, però la veritat tant me fa. La Beth amb un vestit que vol recordar l'època faraònica empeltada per una estètica de carnaval Brasiler, cosa de la globalització penso, em diu : "què et semblo com a Cleopatra" i a mi ja res em pot sorprendre i només puc dir "fantàstica" que és l'adjectiu més discret que se m'acut davant d'aquell bé de déu de corbes que em maregen més que l'absenta. Em dóna un bossa de paper i a dins una túnica romana, una mica curteta tot sigui dit, perquè pugui fer el paper de Marc Antoni em remarca. De fet no sé si aquest paio va fer una paper gaire galdós amb la Cleopatra.
En aquest moment ja només tinc ulls per la Beth, bé ulls, mans, llengua, llavis, polla....tot. Quin monument, mare de déu.... i llavors diran que la perfecció es feixista...doneu-me feixismes d'aquets i oblideu-vos de Losantos. I desprès ni ulls ja no tinc, he perdut el mon de vista.
S'estira al sofà. La túnica transparent, llarga fins als peus, li entela veladament el cos i els cabells s'escampen damunt el coixí emmarcant unes galtes rosades i uns llavis vermells i ardents com l'infern. Porta les ungles pintades d'un lila mortuori que em torna boig.
Li poso les mans als turmells. Arremango cames amunt la seda per descobrir el tacte d'aquella pell de pantera. Centímetre a centímetre descobreixo unes cames de vertigen perfectament bronzejades, unes cuixes d'actriu de Hollywood que em deixen perdut en el setè cel. La Beth sospira més intensament a mesura que els dits grimpen per l'interior de les cuixes i li beso el genoll rodó, centre de gravetat d'aquelles extremitats perfectes. Alço la vista cap a l'ombra esplendorosa on s'intueix el vèrtex del triangle més excitant. Una esgarrifança perfectament estudiada li sacseja tot el cos.
Lentament es tomba fins quedar bocaterrosa. Agenollat entre les cames acabo de treure-li la túnica per contemplar la rotunditat d'aquelles natges perfectes que marquen l'entrada al paradís dels excitants forats negres. Una intensa flaire de sexe perfuma l'ambient.
I ja no aguanto més. Aprofitant que aixeca les natges li clavo l'eina amb un moviment ràpid i contundent. Un xiscle apagat que em sona fals dóna pas a un repertori de gemecs que no havia aconseguit arrencar mai de cap boca.
La resta de la funció la recordo tan boirosa com intensa. Vaig perdre la noció del temps a mesura que la força m'augmentava i el membre m'agafava
una rigidesa desconeguda. Ni un ni l'altre vam deixar un sol forat per tastar, descobrir o penetrar. Ni un ni l'altre vam deixar un membre orfe de forats. Ni un ni l'altre es va aturar davant cap tabú.
De sobte, però, en una pausa desprès de l'enèsima regada, em va
semblar que la Beth havia crescut. Sí, va ser un moment, i no em va preocupar gaire però sumat a l'augment de la rigidesa del meu cos no em va semblar normal, de tota manera ja feia dies que res acabava de ser normal.
Vam tornar a l'èxtasi, al plaer intens, al goig dels sentits, a la golafreria extrema cavalcant damunt un cos que efectivament cada vegada es feia més i més gran. Cada vegada amb més celeritat i proporcional a la rigidesa que s'apoderava del meu cos. Em costava doblegar les articulacions però tant de plaer em narcotitzava.
Quan em vaig adonar que no era que la Beth creixés sinó que jo minvava estava encastat sencer dins de la reguera del seu cul i ja no em podia moure.
Es va girar i vaig caure pesadament damunt l'immens sofà. Amb dos dits fent pinça em va envoltar el cos i em va aixecar. Vaig veure com s'apropaven els seus carnosos i desitjables llavis i per un moment vaig pensar que se'm menjaria. Només va fer-me un petó.
Desprès embolcallat amb un mocador de seda vaig anar a parar al fons del seu bolso. Ara ja no podia moure ni un sol múscul, ni el més preciat, ara estava rígid del tot.
Dalt del cotxe desfem el camí. Una obscuritat absoluta m'envolta i una estona després ens aturem; intueixo que em portava a casa. Em treu del bolso i em desembolica. La llum em castiga els ulls i quan aconsegueixo adaptar-los a la claror em veig en una habitació enorme envoltada de prestatges farcits de figuretes de plom. Totes amb una evident erecció entre les cames. A mi em toca un lloc preferent, entre la figureta d'un Guàrdia Civil i la d'un soldat polonès de la segona gran guerra.



Comentaris

  • boníssim!![Ofensiu]
    Lior | 26-09-2008

    et felicito, has escrit un relat apassionant, divertit i sorprenent. Està tot tan ben descrit que aconsegueixes recrear perfectament l'atmosfera i el caràcter del protagonista.
    I el final... no tinc paraules! Senzillament, boníssim.

    Fins aviat.

  • Magnífic!![Ofensiu]
    copernic | 03-09-2007

    Un relat ple d'ironia en el que jugues amb el lector i un final realment sorprenent, L'he trobat molt bó.
    Encantat de conèixer-te.

  • Només cal un escot[Ofensiu]
    bigbang | 14-05-2007

    Hi ha molts tipus d'entreteniments, i n'hi ha que prefereixen jugar amb les persones... com en aquest cas, només cal una faldilla curta i unes bones cames, i la resta va sola...

  • Molt divertit i suggerent[Ofensiu]
    nuriag | 23-04-2007 | Valoració: 10

    M'ho he passat molt bé llegint-lo.

  • Molt molt bo![Ofensiu]
    Maduixeta | 19-04-2007 | Valoració: 10

    Un relat sorprenent!!
    M'ha agradat! :)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Narcís Juanola

17 Relats

52 Comentaris

28306 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig nèixer a Girona ja fa alguns anys, potser massa. Tinc una feina que no em deixa gaire temps per escriure però malgrat tot he pogut fer i que em publiquessin una novel·la : "NO TINC REMEI" a Pagès Editors dins la col·lecció "Lo marraco" i que va ser finalista al Premi Ciutat d'Alzira l'any 1999. Si us fa gràcia llegir-la la podeu demanar a qualsevol llibreria ja que tot i no ser una novetat està en catàleg.
A part d'això he escrit alguns contes i m'agradaria fer la segona novel·la.
njuanola@ccrtvasi.cat