Comunicació

El despertador interromp un somni. L'home s'incorpora, fa dues inspiracions. Després repeteix una consigna triomfadora. Cinc minuts de tai-txi. Higiene ràpida. Afaitat impecable i olis essencials per a pells sensibles. Un pipí.

Esmorza amb notícies: Catalunya Informació o CNN, cafè amb llet i torrada o cereals (també amb llet). Camí de la feina, al volant d'un quatre per quatre intrèpid i urbà, canvia de cedé a cada semàfor. Té instal·lat un kit mans lliures que li permet seguir impunement una o més converses, gràcies al mode multiconferència. Nega, sempre assertivament, els cinquanta cèntims o el cigarro als nois que li ofereixen mocadors de paper o una neteja dubtosa del parabrises.

Al seu cubicle l'espera un assortit de faxos, mails, post-its i, cal no oblidar-ho, cartes convencionals. Fagocita simultàniament bytes d'informació per diversos canals, mentre es pren una pòcima preparada per la secretària: rovells d'ou, canyella, cacau en pols i ginseng.

Després consulta les agendes per planificar el dia: l'electrònica, la de butxaca, la de pell (regal de la Sandra o de la Lídia?), la de sobretaula, la de l'ordinador. Dues o tres decisions inapel·lables, una trucada transoceànica i les pertinents cancel·lacions: no s'hi pot estar en dos llocs, alhora.

Parèntesi per dinar. Els cartronets de menjar ràpid xinès contrasten amb els ianquis, que no tenen forma de pagoda. En alguna de les agendes anota "anar de tapes un dia d'aquests". Dels vint minuts de pausa que es regala en acabat, onze són per navegar per la xarxa. Hi ha companys que opten per una becaina dissimulada. Ells se'ls mira amb enveja. Tanmateix, una dada no processada a temps és una derrota. Que dormin, que dormin.
L'activitat, si és que s'havia aturat, es reprèn a un senyal tàcit: desplaçaments ínfims d'un cubicle al contigu, microreunions amb transparències, trucades que canvien el rumb d'una negociació segellada, macroreunions amb cafè i edulcorant, pipís.

En fer-se fosc, altres taurons de les finances, del màrqueting, de la logística o de tot plegat, com ell, pontifiquen de manera relaxada sobre com sobreviure-hi. "Això és una selva", apunta al dors d'una targeta mentre somriu a un becari australià amb halitosi.

A casa obre el correu electrònic i el convencional, estudia les propostes de la botiga de delikatessen, se submergeix al jacuzzi mentre escolta música sacra renaixentista (coses de la secretària, potser fóra millor una mica de pop català).

S'obre la porta. És la seva nòvia (Sandra? Lídia?). Trenta-dos anys, com ell. Emprenedora i brillant, com ell. Cínica i un pèl frígida: per això declina l'oferiment de banyar-se junts, ha tingut un dia espès, per dir-ho de manera amable, millor un altre dia. "Millor un altre dia", traça damunt del baf de la paret. Doncs que vagi obrint l'ampolla, un vi alsacià de nom impronunciable. En cinc minuts bescanvien fluids corporals (no gaires) i amb prou feines tasten el sopar que ella ha dut. Prometen trucar-se un dia d'aquests per parlar.