Tieta

Un vespre, quan tenia uns deu o dotze anys, vaig sentir a la tele que, segons un tal Freud, hi ha una part de veritat en cada mentida que diem.Quan va arribar el pare li vaig demanar que m'expliqués què volia dir exactament aquella frase. Mai no oblidaré el retret en la seva mirada ni el to amb què em va assegurar que ja ho esbrinaria quan em fes gran. "Aquesta és una de les coses que aprens quan et fas gran", va reblar des del lavabo mentre es rentava les mans. Jo vaig esperar de bades que me'n fes la llista. No recordo ara si va ser aquell estiu o el següent que vam passar les vacances a pagès, a casa dels tiets. Un vespre, mentre la mare ajudava son germà a preparar el sopar, el pare va baixar amb la tieta a buscar una ampolla de vi al celler. En tornar, ella anava repetint el gest de planxar-se la faldilla amb les mans, sense saber on deixar caure la mirada, fins que va trobar els meus ulls. El pare es va escurar la gola i mentre llevava el tap, va afirmar desmenjadament que si expliqués el que els havia passat allà baix, pensaríem que diu mentida. Jo vaig afegir seriós que hi ha una part de veritat en cada mentida. El pare em va mirar fixament, la mare va fitar el pare i l'oncle la tieta. No vaig tornar en aquell poble fins que vaig haver acabat l'institut. Els tiets ja no vivien junts. Els pares s'havien separat feia temps. La tieta tenia una botiga de queviures. Quan em va veure entrar no va dir res, només s'anava planxant la faldilla amb les mans, mirant a un costat i l'altre, sense gosar buscar aquest cop la meva mirada.