A PROPÒSIT DE LA VERITAT

Un relat de: Joanet1965

A PROPÒSIT DE LA VERITAT
Dramatis personae.
Sòcrates: savi de digestions pesades.
Monorquídion: deixeble fidel, no gaire aventatjat, però excel·lent cal·lígraf.
Xantipa: muller del mestre, de proverbial mal geni.

(Sòcrates es desperta agitat després d'un malson. Es tranquil·litza en veure Monorquídion, que està copiant un llibre en la mateixa habitació).

Sòcrates: Oh, Monorquídion! Pessiga'm ben fort, si et plau...
Monorquídion: (sorprès) M'heu espantat, mestre! Us passa res?
Sòcrates: (implorant) Pessiga'm, per l'amor dels déus!
Monorquídion: (atordit) Però mestre...Mai no...
Sòcrates: (s'incorpora amb molta dificultat, reprimeix un rot i diu enfadat) Deixa-ho estar...Estic despert, ben despert...Gràcies als déus...O a qui sigui.
Monorquídion: (fa posat de no entendre-hi res) És clar que esteu despert. I que avui som divendres. I que al Pireu ha arribat un vaixell carregat d'un oli fosc i llefiscós que portarà la llum a tota l'Hèl·lade...
Sòcrates: Calla, Monorquídion. M'atabales! Encara no sé si creure't...
Monorquídion: Us ho ben juro...En diuen "oli de pedra". Ve de l'Aràbia...
Sòcrates: (l'interromp sense miraments) Que no, Monorquídion, que no tinc clar si segueixo somiant o si estic despert.
Monorquídion: (feliç) Ah, mestre, ja sé què voleu dir. Allò de què parlàveu l'altre dia. Els nostres sentits ens enganyen i el que veiem és tot mentida.
Sòcrates: Sobretot si es té una ressaca com la que arrossego ara mateix...(afegeix en veu baixa) Quan menjo salaó, bec més del compte, i tinc acidesa i malsons.
Monorquídion: Malsons dieu? Un missatge arcà dels deus, que en deia Euricialp de Somotrast.
Sòcrates: (murmurant) Un de més borratxo que jo...
Monorquídion: Me l'explicareu?
Sòcrates: Si et fa il·lusió...(en veure que Monorquídion agafa paper i un càlam s'enfada) Ah no, ni et passi pel cap. Ja has copiat prou coses meves. (li trenca el càlam i rebrega el paper).
Monorquídion: (sorprès) Però mestre... I les vostres lliçons? I el futur? Qui sap la transcendència d'aquest somni? No us adoneu que podria encapçalar el vostre nou llibre? Ja ho tinc Tò Sokratoùs hypnon. O potser Perì toîs Sokratoùs hypnois, que fa més seriós.
Sòcrates: Tot això que dius està molt bé, però et veig a venir. O guardes ara mateix aquest paper i aquest càlam o aquesta nit dorms al carrer.
Monorquídion: Està bé, està bé. Us escolto.
Sòcrates: (s'atura un moment i en intentar recordar, no pot reprimir una ganyota de disgust) Doncs somiava que se'n treien còpies, moltes còpies del meu llibre. No, tranquil, no les feies tu. I que gent d'arreu del món el llegia. Il·liris, etíops, cimeris, hebreus, laietans...Em traduïen! I tothom hi anotava comentaris. Després passava el temps, molt de temps. Algú inventava una màquina nefasta de copiar llibres. I el més copiat era el meu, amb els comentaris de tots els pallussos que m'havien llegit. I se'n feien dues faccions, de comentaristes, i s'estomacaven entre ells. I a algú se li va ocórrer d'obligar al jovent a aprendre-se'l de memòria...
Monorquídion: Quin horror, mestre! I la maièutica? I la capacitat sil·logística? I l'exercici pausat del lógos?
Sòcrates: Tot a fer punyetes! Què et sembla?
Monorquídion: I què deien, els comentaristes?
Sòcrates: (avergonyit) No ho sé, Monorquídion. Ja saps que no sé llegir...
Monorquídion: Entenc que us amoïneu, mestre. Fa ràbia pensar que, d'aquí dos mil o dos mil cinc-cents anys algú citi Sòcrates a tort i a dret, posant en boca d'ell la primera bajanada que li passi pel cap. És clar que no hi podrem fer res, ni vós ni jo, però tanmateix...
(Sòcrates fa un gest a Monorquídion que vol dir que calli. Pausa llarga que posa nerviós el deixeble).
Sòcrates: Saps què? Té (li lliura un paquet). Vés a ca'l Palimpsest de Cefalònia i li demanes si et pot canviar el meu darrer llibre per un dels seus...Ell ja sap què vull. Intenta pressionar-lo. A la millor et dóna tres o quatre dracmes també.
Monorquídion: Però mestre! Perì tê alêtheia! El treball de tants anys... Tanta saviesa condensada...
Sòcrates: (amb falsa humilitat) Calla, calla. (Tus i afegeix) Només sé que no sé res...
Monorquídion: Un llibre tan ben copiat...
Sòcrates: No n'hi ha per tant, no n'hi ha per tant...
Monorquídion: Un paper tan bo...
Sòcrates: Aquí sí que et dono la raó. Però fes el que et dic. Porta-me'n un de qualsevol. Que sigui del meu llibre el que els déus vulguin. O el que en Palimpsest vulgui. I si només et donés una dracma, agafa-la-hi, abans no s'ho repensi.
Monorquídion:(seriós)No sabeu el que esteu fent. Us en penedireu.
Sòcrates: Espavila abans que no vingui la mestressa (l'empeny).
Monorquídion: (tocant una imaginària lira, recita irònic mentre surt) Oh Xantipa, la cruel dona del savi...
Sòcrates: (s'asseu al llit) Pobre il·lús! És dels que creuen que la poesia serveix per omplir l'estómac. S'ha de reconèixer que té una lletra bonica. Però amb la filosofia no se'n surt gaire.

(Entra la Xantipa. En Sòcrates fa un bot: no se l'esperava)

Xantipa:(crida) Què, ja t'has despertat, tros de dròpol? Ja saps que no ens queda oli?
Sòcrates: I què vols que hi faci? Te n'hauries d'encarregar tu, no?
Xantipa: Perdona, reiet. Se suposa que ets tu qui porta les garrofes. Però d'un temps ençà, et llueixes, maco. Estic fins al capdamunt dels teus deixebles pollosos i de la teva filosofia. Si almenys et paguessin per les ximpleries que dictes...
Sòcrates: Però dona, l'intel·lecte, la raó, el lógos...
Xantipa: Molt bonic, tot això. Però a l'hora de dinar, bé que t'agrada trobar l'olla plena, oi? (Sòcrates acota el cap, avergonyit) Avui, per sopar, tenim sil·logismes frescos, acabats de collir. I encara queden uns tallets d'ètica del migdia. Boníssima, mmm. (comença a plorar amargament) Ja m'ho deia la meva mare...
Sòcrates: (gosa alçar el cap, enternit) Au, colometa meva, no ploris. Segur que saps com ens en podem sortir.
Xantipa: Que si tinc una idea, que en dius tu? Doncs sí (decidida, s'eixuga les llàgrimes) Aquell mercader frigi, com es diu? Cernícal d'Ofídia, m'ha suggerit que si li feies uns versos, un panegíric de no res, t'ho sabria pagar molt bé.
Sòcrates: Ah no. Poesia no. Ni parlar-ne. (no gaire convençut). I ara! Tocar la lira i buscar paraules d'elogi per a aquell tros d'ase bàrbar? I què més?
Xantipa: (encaixa prou bé) Doncs avui no soparàs. Jo, per cert, estic convidada a ca l'Eufrosina. Ja t'espavilaràs...Adéu.
Sòcrates: (no hi ha gairebé pausa) Està bé, està bé...Però hauré d'esperar que torni en Monorquídion. Ha anat a fer un encàrrec.
Xantipa: Aquest és el Sòcrates raonable que m'agrada (li besa el nas i li toca la panxa) Vols dir que no hauries de fer una mica d'exercici? Res de gimnàstica, que et refredes. Alguna cosa tan senzilla com caminar mentre fas classe.
Sòcrates: No és mala idea...(somriu).
Xantipa: Sempre amb aquestes paraules tan estranyes...Per cert, sabies que han empresonat en Palimpsest?
Sòcrates: (sorprès) Què dius ara?
Xantipa: Si tu el deus conèixer. Aquell llibreter bàrbar que viu als afores...
Sòcrates: Alguna en devia fer.
Xantipa: I tant. S'ha sabut que feia esborrar llibres i hi escrivia coses pornogràfiques a sobre. Bé, les dictava. És tan totxo que no sap de lletra. Doncs ara l'han enxampat. Tot per un matemàtic joni que va reconèixer un tractat seu en un volum infame anomenat Ekatòn megaloì phaloì en tê orgía. S'ho té ben merescut, el vell porc. Adéu, reiet, me'n vaig, que faig tard (un altre petonet al nas). Te'n recordaràs? (ell fa que sí amb el cap).
(Teló).


Comentaris

  • L'he llegit molt a gust.[Ofensiu]
    Arbequina | 28-05-2006 | Valoració: 8

    El teatre és d'allò més amè de llegir, i aquests dos actes teus estan molt ben parits. En fi, com diu el titol del comentari, he llegit molt a gust el teu text, i això que és força llarg.
    Sols una pega: per què aquest títol?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: