El meu avi

Saps, Quimet? Quan siguis gran no siguis tan ruc com jo, com l'avi Johnny. Segur que t'hauràs demanat moltes vegades a què treu cap, tant de tatuatges patètics, als braços, tot pelleringa. Doncs, bé, vet aquí que jo vaig ser un poeta maleït del rock and roll.

Això va ser fa molt de temps. L'avi Tonet, vull dir, el meu avi, el teu rebesavi, em va comprar la primera guitarra. I encara pitjor, em va donar el primer consell: sigues rebel. Fuck the system. Això últim no cal que t'ho expliqui.

El que passa és que volia fotre, perdona la paraula, el meu pare, el teu besavi Ramon, tan seriós, ell, tan botiguetes, tan aficionat a la pela. I aquí va començar la meva perdició.

Tres mesos més tard havia format un grup. Érem Fimosi hereditària, tres amiguets de l'institut i jo. Fèiem molt de soroll però no sabíem tocar. Jo fumia crits al micro i al pare només el preocupava que deixés endreçat el garatge.

L'avi em va agafar a part i em va dir: Joanet, confia en mi, confia en l'avi Tonet. Et convertiré en un poeta maleït del rock and roll. Fes-ho per mi, fes-ho per l'avi Tonet.

Em va dur al terrat de casa i mentre ens fumàvem un peta de tres papers, amb els braços abastava tot el que vèiem i em deia: fixa't-hi bé, tot això serà teu, vull dir, nostre, ben aviat.

Quan més confiat estava, em va cardar una hòstia, perdona. No te'n refiïs ni del teu avi, idiota! I em va alliçonar sobre el que calia fer. Per començar, drogues mai més!

Va contractar tres músics de debò. Shit Flies acabava de néixer. Per Nadal teniem disc i gira nacional. Al cap de sis mesos, omplíem estadis arreu del món. Van ser trenta anys de fer diners a carretades, fins que el puto vell, i ara no cal que em perdonis, la va dinyar.

El secret de l'èxit? És senzillíssim: res de sex, drugs and rock and roll. Als camerinos només venien penjats a tocar-nos els collons. Les groupies eren models a sou de la discogràfica, i al màxim que accedien era a ensenyar un pitet perquè els hi signéssim.

El pitjor de tot: els viatges i la sensació de si avui som dimarts, això és Nova York. I haver de compartir-ho tot amb tres paios vegetarians, atlètics, que havien passat per la universitat i que tenien talent de debò, no com jo.
Les cançons les escrivia l'avi Tonet. Els meus companys les arranjaven i jo només havia de posar el careto i les postures ridícules. Tenia prohibit parlar a les entrevistes. Em limitava a complir amb el paper de poeta maleït. De tant en tant, veníem l'exclusiva d'una desintoxicació o d'un divorci.

Quan el pare, el teu besavi, va apallissar l'avi, cansat que fos una mala influència per a mi, li devia deixar el cap estovat. Mai no va tornar a ser el que era.

La meva oportunitat! vaig pensar. Vaig escriure Damned r'&'r poet i va ser el començament del declivi. Després van venir els discos recopilatoris, les versions alternatives, els live pirates tolerats i difosos per la mateixa discogràfica. Estàvem acabats!

Podia respirar per fi. Em vaig casar amb la iaia Iolanda, la meva nòvia de l'institut. Va néixer en Josep, el teu pare. L'avi Tonet el va convertir en un galant latino. Discos de platí i de duets, gales milionàries des de la comunió. Fans enfervorides. De debò, Quimet, et creus que tens onze germanets i germanetes de tots colors? Hòstia, que jo a la teva edat ja destrossava guitarres!

Que dius que no me entiendes? ¿Que te lo explique todo desde el prinsipio? De acuerdo, Joaquín Alfreeedo, pero prestá mucha atensión, te lo ruego. Por tu bien te lo digo.