La ruta dels elefants

Un relat de: Joanet1965

És dissabte, 8.25 am. Com cada dissabte, toca fer la feina de casa. L'Eva compta amb l'ajut inestimable del seu home. En Ramir és d'allò més desinhibit: pot canviar bolquers, passa l'aspiradora, es cus els botons...Totes les amigues de l'Eva coincideixen a afirmar que de tota la vella colla, ella és qui ha tingut més sort amb el matrimoni.


En Ramir ha obert els ulls --8.27 am-- i ha fet deu minuts de bici estàtica al lavabo gran. S'ha pres un suc de taronja de tetrabric. En comprovar que l'Eva gran i l'Eva petita continuen dormint plàcidament, ha somrigut, també plàcidament, i ha començat a fer feina.

Primer renta els plats. N'hi ha una bona pila. Ahir van tenir a sopar l'Arnau i l'Eulàlia. L'Eulàlia és una amiga de la colla de soltera de l'Eva. L'Arnau no és el seu marit. El Ramir no aguanta els noviets de l'Eulàlia: semblen tots tallats amb el mateix patró. Són pretensiosos, xerraires i immadurs. Com en Santi, el seu marit.

El pitjor de tot, es diu mentre buida el cendrer, no és que treballi per a la competència, sinó que el mirés cada cop que encenia un cigarret amb el posat arrogant de tots els que han deixat de fumar. En passar pel menjador, l'aire enrarit de la nit anterior li recorda les puntadetes de l'Eva per sota la taula. Has d'intentar ser més comprensiu, li va retreure ella just abans del badall de bona nit. I també deixar de fumar.

Consulta el seu rellotge. 10.05 am. Va bé de temps. Si les dones, les meves dones, com li agrada de puntualitzar, no es desperten, podrà acabar abans de migdia. Ara toca anar a fer els lavabos. Va a buscar el fregall i els productes de neteja a l'armariet de la galeria. A la cuina troba un paperet: Sopar Aureli. Avui vindrà l'Aureli. L'únic solter vocacional de la vella colla del Ramir. Fa gràcia que sempre se'n digui el mateix quan un home es conserva bé i no es vol comprometre. Solter d'or.

En Ramir s'empassa un croissant greixós que troba a la cartera de la nena. Cauen engrunes a terra. Però tant se val, es diu. Treballa a la caixa. Tenen un pis que està força bé i un 4X4. Encara que a alguns els sàpiga greu, són feliços. I no s'està de dir-ho cada cop que es fa una costellada multitudinària o se celebra el divorci de rigor.

Són gairebé les 11.00 am. La nena tus una mica. En Ramir treu el cap i murmura pastadeta a son pare. L'Eva gran canvia de posició al llit, murmura alguna cosa inintel·ligible i somriu. En Ramir encèn el primer cigarret del dia i es posa uns texans i una camisa de quadres horrosa. Acaba de decidir que anirà a l'híper. De fet, des que s'ha llevat ha anat fent una llista mental del que cal comprar. Important! Cal pensar en el dinar. Un pollastre a l'ast o uns canalons preparats. Macarrons per a la nena.

14.30 pm. El Ramir aconsegueix aparcar per fi raonablement a prop de casa. Baixa les bosses i les deixa a la porteria. L'ascensor està espatllat. Quan va pel tercer viatge escales amunt i avall posa els iogurts per testimoni que mai més tornarà a fumar: si els nòvios de l'Eulàlia se'n surten, ell també.

L'Eva petita s'ha despertat fa estona, dedueix per la quantitat de cereals amb llet vessats pel terra del menjador. Ha engegat la tele. Uns dibuixos animats espantosos. Tot i el volum, l'Eva gran encara dorm.

15.15 pm. Dinar familiar. L'Eva gran s'ha cruspit mig pollastre i totes les patates xips. El matrimoni brinda amb cava d'oferta. Quan la nena bolca la safateta de macarrons damunt del sofà, el pare es pregunta què vol dir ser feliços. L'Eva gran li demana si ha comprat maduixots. És clar que sí: i també hi ha nata muntada! En Ramir somriu i fuma el cigarret de la satisfacció amb ell mateix.

15.32 pm. Les dues dones són al lavabo. L'Eva gran portarà la nena a l'esplai. El Ramir dóna forma a la idea abstracta de felicitat: fer un cigarret espaterrat damunt del sofà, la tele sona com a música de fons i un està a punt de quedar-se adormit.

15.33 pm. La nena ve corrents al menjador. Després d'un bot acrobàtic aterra a la panxa del pare. Avui no vol anar a l'esplai perquè és un rotllo. Vol jugar amb el pare. En Ramir accepta el paper de dolent de dibuixos animats i rep algun mastegot.

16.30 pm. L'Eva gran i en Ramir es tanquen a la cuina per començar a preparar el sopar. L'Eva petita també. Perquè no faci nosa li donen una recepta fàcil de fer: pastissos de patata.
18.25 pm. El pastís de fruitetes del bosc serà un èxit. Ha estat una mica difícil, però a la tercera se n'han sortit. Només falten els entrants i el plat fort. Afortunadament, després d'empastifar la taula amb una mena de puré llefiscós, l'Eva petita ha accedit a anar-se'n a jugar a ca la veïna.

18.28 pm. Truquen al timbre i sona el mòbil. En Ramir l'agafa just abans que caigui al forn i l'Eva gran va a obrir. És el Robert qui truca. Que què els sembla si quedessin per sopar una bona colla. En Jordi no pot el proper cap de setmana, perquè li toca estar amb els seus fills. A la Rosa i el seu nòvio no els va bé pel pont, perquè el marit té guàrdia a l'hospital i no es pot ocupar de les bessones. I a finals de mes tampoc no li va bé a en Sebastià perquè volia fer content a les filles de la seva nòvia i havien quedat per anar a un parc temàtic. En Ramir s'excusa perquè el rostit comença a socarrimar-se i penja amb la vaga promesa de trucar dimecres vinent. L'Eva gran anuncia que l'Eva petita ha tornat amb dues amiguetes. Sense el santbernat aquest cop, suposo, diu ell. I ella insisteix amb allò de has d'intentar ser més comprensiu.

* * *

El timbre sona a l'hora en punt (10 pm). L'Eva petita és a la seva habitació i espera el petonet del padrí Aureli. Una llum indirecta i una música també indirecta --ha d'ésser new age, com manen els cànons-- com a context d'una taula exquisida. En Ramir dóna una última pipada al cigarret, a la galeria: l'Eva gran li acaba de prohibir --9.37 pm-- que fumi dins del recinte de la llar. En sentir petar la porta, l'apaga apressadament damunt d'una rajola.
L'Aureli torna radiant de l'habitació de la seva fillola. Murmura compliments a tort i a dret. Tot és magnífic: la decoració, el sopar, l'ambient. Enmig de la llum indirecta i la música indirecta, en Ramir descobreix la cara de pomes agres de l'Eva gran i la presència d'una noia molt jove però insultantment bonica.

-Es diu Tatiana i és model.-aclareix l'Aureli.- No parla gaire bé la nostra llengua.

En una escapada furtiva a la cuina, en Ramir comprova que el plat de la Tatiana haurà de ser diferent, perquè l'Eva petita ha trencat la resta del joc, i que la gran està molt, molt enfadada.

-Treu el vi, que jo vaig a fer un cigarret. On has fotut el tabac?

L'Eva torna de la seva transgressió amb una calma tensa. Fa tot el possible per vessar la salsa damunt del vestidet mínim de la noia. No se'n surt. En Ramir intenta apaivagar la seva ira amb un mètode que coneix prou bé: puntadetes per sota de la taula. Ella no en fa cas. En adonar-se que l'Eva i l'Aureli intercanvien monosíl·labs, intenta travar conversa amb la model, però abans de descobrir quina llengua o barreja de llengües parla, l'Eva ja ha començat una lletania d'insults. En Ramir es voldria fondre.

Inconcebiblement, és l'hora de les postres. L'Aureli no ha deixat de somriure en tot moment. L'Eva no ha volgut tastar el pastís i s'ha menjat una taronja que ha pelat amb les ungles. La noia en demana una altra i, esperonada pel vi, opta per imitar l'Eva.
L'intenció era bona, es diu l'amfitrió. El que no entén és perquè la seva dona no para de fumar. Decideix tancar-se al lavabo gran, i no sabent què fer, opta per pedalar deu minuts. Quan surti ho veurà tot d'una altra manera.

* * *

És dissabte, 1.43 am. Com cada dissabte, toca fer la ruta dels elefants. Els amics es juguen als xinos qui no tastarà l'alcohol. Vana qüestió: van tan torrats que tant se val qui condueixi. El Sebastià treu de sota de la gavardina una gerra de sangria mig plena, cosa que celebren els altres amb crits entusiastes. L'havíem pagat, es justifica. Són una colla de lladres, allà. Cada torrada, un euro. I no deixen cantar. En Robert té un atac de lucidesa, a penes un flaix, i dubta que puguin tornar a aquell restaurant. Les claus van a parar a les mans d'en Ramir.

1.45 am. La pregunta de rigor. On anem? No calen respostes. El recorregut és sempre el mateix. Com en les pel·lícules d'en Tarzan, els vells elefants segueixen la ruta que els durà allà on podran descansar els seus ossos.

1.46 am. En Ramir no pot evitar una llagrimeta escadussera de tant en tant. L'Eva gran s'entenia amb el seu millor amic. De fet, l'Eva petita n'és la filla. Aquella tràgica nit, ara fa sis mesos, l'Aureli, encara no se sap si cansat de fer mal a l'amic o de suportar la dona d'aquest, volgué anunciar que es casava amb la Tatiana.

1.47 am. En Sebastià s'acaba d'un glop el contingut de la gerra, enmig dels crits de reprobació del Jordi i d'en Robert. Aquest comença a cantar La cabra. En Sebastià i en Jordi s'estimen més atacar A la orden mi sargento. El Ramir aconsegueix frenar a temps en un semàfor. A la dreta hi ha un cotxe patrulla de la guàrdia urbana. A l'altre costat tenen un twingo lila amb quatre noies. Hola chorbas, ande vais? s'escridassa en Robert.

1.48 am. Llum verd. El cotxe patrulla realitza una sortida espectacular. Sembla que el twingo no arrenca. En Jordi s'abaixa --es pentina prèviament amb una pinta de plàstic que sempre duu a la cartera-- i demana a les chorbas si necessiten ajuda. La noia que condueix li dedica un gest prou eloqüent. Tot ha estat un estratagema. El cotxe arrenca cremant rodes.

2.23 pm. Després de moltes voltes infructuoses, en Ramir els suggereix que s'abaixin i li demanin un aigua natural sense gas, que ell ja aparcarà.

2.42 pm. Fa més de cinc minuts que té el cotxe aturat, però no gosa sortir-ne. Encèn la llumeta interior, es mira al retrovisor i recita un monòleg dolorós on parla que ha perdut el que més volia. Una rutina, i també un sistema de referències. I què és la vi
da si un no sap a què atenir-se? Abans sabia què fer els dissabtes. Ara no: els altres el guien. Potser vivia enganyat, però era feliç, conclou després de mocar-se.

2.55 pm. Encén un cigarret, avorrit. Ja no fuma per convicció. Obre la porta. Ara toca somriure i repetir-se en veu alta que hi ha molt d'ambient, tot i que no sap de què serveix això. Amb una mica de sort els amics s'hauran acabat d'engatar i li demanaran que els acompanyi a casa.
3.14 pm. Tots quatre fan una fila ben curiosa, recolzats a la barra del bar. Semblen tallats amb el mateix patró: poc cabell, mostatxo poblat, panxa prominent. Hi ha una perfecta simetria i sincronisme en els seus moviments: un tub a la mà i un cigarret penjant dels llavis. De vegades, cansats d'estudiar les evolucions del que anomenen el ramat, es miren de cua d'ull i intenten esbrinar qui serà el primer a declarar-se vençut i a proposar que marxin.

3.22 pm. En Jordi dubta si dirigir-se a una morenassa que pren whisky asseguda al seu costat. L'hi animen, però, les dimensions reduïdes de la seva faldilla. El senyal esperat arriba quan ella demana foc.

3.23 pm. En Jordi comenta a en Sebastià que tot era més fàcil en la seva època. En Sebastià hi està d'acord: hi havia els lents. En Robert, cansat d'esbrinar el nombre d'ampolles que hi ha a l'aparador --s'hi ha descomptat tres o quatre vegades--, pregunta al Sebastià de què parlen. En Ramir no obre la boca.

3.34 pm. En Sebastià es queixa que són una colla d'avorrits i de carrozas, i afegeix que dissabte que ve es buscarà la vida pel seu compte. En Jordi respon que faci el que vulgui, però que segur que es queda a casa dels seus pares mirant el canal 33, o encara pitjor, trucarà a la seva ex i li pidolarà una estoneta d'amor. En Sebastià replica que això és el que fan altres, però que a ell no li cal, que és home de recursos. En Robert demana si el comentari va amb segones intencions. En Sebastià diu que si és home que surti al carrer.
3.35 pm. En Ramir s'acaba la tercera i ensopida aigua sense gas. Una rossa estupenda se n'està bevent una altra. La rossa se'l queda mirant, el crida pel seu nom i li fa dos petons. És la Tatiana, l'expromesa de l'amant de la seva exdona.

3.36 pm. La noia parla i gesticula amb desimboltura. Tots dos somriuen.

3.38 pm. El Jordi, el Sebastià i el Robert se'ls miren de manera poc discreta. Durant un segon a en Ramir li ha vingut al cap la nit del sopar i ha hagut d'eixugar una llàgrima. La Tatiana ho sap, perquè ella ha tingut la mateixa sensació, que també ha durat un segon. Es miren. No saben què fer amb les mans.

3.44 pm. Fa dos minuts exactes que s'estan besant. El Jordi diu que ara és més fàcil que abans, perquè les dones van molt llançades. En Sebastià comenta que no és que abans no en tinguessin ganes, elles, sinó que eren altres temps, ja se sap. En Jordi lamenta que els homes hagin perdut la iniciativa.

3.50 pm. La Tatiana i en Ramir marxen desafiant, si és que existeix i se'n diu així, la llei d'impenetrabilitat dels cossos sòlids. En Jordi proposa una nova ronda. Tothom accepta. Ningú no sap, però, qui la pagarà.


Comentaris

  • interpretant un paper...[Ofensiu]
    ROSASP | 10-12-2005

    Com n'és de difícil fer veure que tot rutlla i que es forma part de la societat que ens envolta.
    Sentir-se integrat dins d'un escenari que en el fons és aliè, repetitiu i tan sisquera reflecteix l'ombra d'un somni.
    Des del començament la història va agafant forma i les imatges semblen tenir moviment; m'ha semblat endivinar els ulls perduts i resignats del Ramir buscant un motiu per seguir o perdre's en aquella ruta dels elefants...
    Una decisió ben difícil, com totes les que trenquen amb el que ens és conegut!

    Un relat molt treballat i ple de sentiments amagats.

    Una abraçada i fins la propera!

  • l'he [Ofensiu]
    laia | 10-12-2005

    llegit tot, tot, i tot...
    qui creu ser feliç viu enganyat?

    ah! no li trobava el sentit al títol, no sabia quina relació tenia amb el relat, però cap al final, la colla d'amics que surten, ja hi he trobat el sentit, és maca aquesta comparació, anem on poguem reposar.

    està molt bé, podria ser perfectament el guió d'un curtmetratge

  • Elefants perduts...[Ofensiu]
    kukisu | 10-12-2005

    Mentre es desenvolupava el relat ja es veia venir que alguna cosa no rutllava, amb tanta servitud per part del protagonista. De vegades som víctimes de nosaltres mateixos i de les nostres fantasies, només per tenir algú al costat. Molt bo el caire que va prenent la història fins al final.
    Enhorabona!

  • La vida dóna moltes voltes[Ofensiu]
    Ligeia | 10-12-2005 | Valoració: 9

    Existeixen moltes frases tipus "el mundo es un pañuelo" o "les voltes que fa la vida" que de vegades semblen tòpics ridículs, però,com tan be reflecteix aquest conte, són molt certes.
    Felicitats pel relat! El gir que fa després del sopar de parelletes és tant inesterat com encertat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: