És l'hora dels adéus

He dedicat anys i panys a escriure, tot guixant sobres de propaganda electoral, factures esgarrifoses i els exigus marges del Full Dominical.

He aconseguit fer ressenyes de llibres (d'altres), redactar llibres (per a altres), articles abstrusos (per a ningú), però sobretot relats virtuals per a un manat exclusiu de lectors sense cara i ulls. I m'enorgulleixo. Perdoneu la metàfora. però va per vosaltres. Que no me'n descuidi, d'agrair-vos-ho.

M'han temptat amb premis literaris de barriada perifèrica, amb traduccions a pes i amb conferències condemnades a la indiferència de mitjans i públic.

Tanmateix el futbol i la premsa rosa manen, com ignorar-ho!

Gràcies als que heu lloat les meves històries. Però no us confongueu. Vull eixir del guarda-roba però fem-ho per última vegada.

No sóc minimalista, ni concís, sinó un gandul de l'hòstia que vol prestigi de totes totes sense fotre ni brot. I com que no tinc la carrera de periodisme, opto des d'ara a diseccionar les vides dels famosos.

La literatura, no us enganyeu, és un llast sense ofici ni benefici. I sense glamour, cal remarcar. Doneu els vostres llibres als pobres i accediu a la cirurgia plàstica, carai!

Va ser bonic mentre va durar. Vull que quedem com a amics, potser per anar a fer un cafè. Però no ara, no aquí.

Us duc en el meu cor d'estiu, esquitxat de salsa rosa, frisós d'una dolce vita. Petonets.

PS. De passada, en Perearjona també s'acomiada de vosaltres. Ja sé que és un pèl més eixut, però m'ho ha demanat, potser per timidesa. Atreviu-vos a evolucionar, com els poquèmons!