Una tassa buida

UNA TASSA BUIDA

Havíem quedat per a una hora abans i, malgrat tot, estava segura que no vindria. M'adormia: el silenci de la cafeteria i la semipenombra en què es bellugaven el cambrer i els dos o tres clients que hi havien irromput per marxar de seguida convidaven a deixar-se anar. Davant la tassa buida em vaig dir moltes vegades que novament estava perdent el temps. Però jo volia esperar, també en silenci, una explicació, un gest amorós per atenuar el mal que covo a dins. Fullejaria sense rumb fix l'agenda. Ell apareixeria per fi, panteixant, esfondrant amb un somriure fins a la darrera defensa que jo hagués pogut erigir.

Que m'estimes, Robert? Què et costa quedar bé de tant en tant? Parlaríem, o potser el deixaria explicar-se amb els seus gestos excessius. I tot per acabar dient On vols que anem: a casa teva o a la meva? Però ja estaria decidit, perquè m'ensenyaria les claus del seu apartament, i jo m'hi deixaria dur, fascinada pel reclam màgic del clauer que vam compartir.

Em faig fàstic, Robert, perquè em vaig jurar que no hi tornaria a caure, mai més. Un cop al cotxe la ràdio ompliria els nostres silencis. Jo comprovaria, sense voler recrear-m'hi, el llit desfet amb l'escalfor d'una altra, un ordre diferent al quarto de bany.

Després vindria la confessió: això no vol dir massa, nena, fa falta temps per tornar allà on érem, no ens equivoquéssim, etcètera. Un cigarret, com manen els cànons.

Estic segura que no vindrà. Entre altres coses perquè l'he citat en un altre cafè. Volia haver-li dit que me'n vaig, però així no caldrà.