Les arrels

Un relat de: Joanet1965

L'executiva taquicàrdica no aconsegueix relaxar-se al sofà de casa dels papàs malgrat la llum de fons, la música halògena i el prometedor manual d'autoajuda que li han recomanat les col·legues. Li ho han impedit, en aquest ordre: les joguines disseminades per l'ubicu nebot, el dubte de si havia pres les píndoles (antibaby i antiestrès) i la certesa d'haver-se descuidat l'agenda en una comprometedora sauna per a executives taquicàrdiques.

El timbre tampoc no vol contribuir a l'obtenció d'una estoneta de nirvana.

És inútil cridar el nebot, connectat a Internet des que torna de l'escola. L'assistenta, allà als seus dominis, deu estar esbrinant si el desenllaç de la telenovel·la és imminent o si encara cuejarà dos-cents episodis més. I els papàs no hi són mai quan se'ls necessita, com diu una amiga.

Oblidant la més elemental de les etiquetes s'aixeca, prescindint del fet que no duu faldilla, que les mitges llueixen carreres dignes de la reina del punk més sinistre i que, sense maquillatge ni lentilles podria quedar ara en evidència davant d'alguna coneguda dels cercles selectes que freqüenta.

Obre la porta blindada amb l'ajut d'un renec sonor, substrat d'una etapa de ritme cardíac menys acusat, i tot d'una, la racionalitat àrduament construïda (a la facultat, als Estats Units, a l'empresa d'un amic del papà, a la pròpia) s'esvaeix. Els sentits l'empenyen ben lluny.

Un paio rabassut, de morenor congènita, calb però proveït d'una pilositat que comença a la cella i que ben segur s'estén arreu, se l'està repassant de dalt a baix, fent gala d'un somriure que no coneix la higiene bucodental. Ella no l'ha vist en sa vida, no sap què hi fa, allà; tampoc no reconeix la granota taronja ni sap per a què serveix l'enorme ampolla metàl·lica, taronja també, que sosté, sense esforç aparent, damunt l'espatlla.

Un sospir simultani obvia les presentacions. Ell diposita l'ampolla a terra, i igualment sense esforç, allibera una virilitat venosa i guerrera, que assenyala acusadorament la noia. Ella fa saltar els botons de la camisa i amb el mateix gest desferma la irrupció en escena del pit, escàs però inequívocament coronat per a l'ocasió. És la barreja d'olors, el contrast de perfum i suor --irreconciliable?--el que fa que els extrems s'atreguin. Ell murmura alguna cosa inintel·ligible i ella li salta al damunt. Els separen, és cert, les barreres infranquejables de l'educació, la desigualdat d'oportunitats i tres quarts de pam de creixença harmònica, però ara, tot just ara, ningú no ho diria. El noi, avesat a aixecar pes, guia les caderes de l'aimia com un belluguet obscè i ella se sent lliscar per un pendent nevat immens, un, dos, tres cops.

Després comparteixen Fortuna (ell en té un paquet rebregat a la butxaca del pit) es miren als ulls i s'adonen, sense haver de pensar en cap referència cinèfila, que aquest és l'inici d'una bonica amistat.

Comentaris

  • ANEROL | 18-06-2007 | Valoració: 9

    ben narrat,

  • Boníssim![Ofensiu]
    ginebre | 15-01-2007 | Valoració: 10

    Boníssim!

  • angie | 01-06-2006

    M'ha encantat el vocabulari emprat i el ritme del relat, tot i ésser prou coneguda la fantasia de fer-s'ho amb el repartidor del butà, jajaja... La pija i l'inmigrant, arrels diferents però d'un mateix arbre, la humanitat. Bona reflexió.
    Em sembla que és el primer cop que et llegeixo i ha estat una estona ben entretinguda...

    Apa, fins aviat!

    angie

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: